Per què s’entrevista Ayuso sobre Trump i Veneçuela?
Molts magazins d’actualitat de totes les cadenes estan aprofundint en el conflicte entre els Estats Units i Veneçuela. Les imatges que ens arriben de Nicolás Maduro en mans dels cossos de seguretat nord-americans són tan cridaneres i morboses que programes que no posen mai l’atenció en la política internacional de cop es recreen en aquesta història d’una manera barroera i simplista. Una pila del greix de suposats experts i teòrics que hi fiquen cullerada a la babalà. A Antena 3, només cal veure Sonsoles Ónega al magazín més sensacionalista per excel·lència. Ha substituït els successos de l’Espanya més sòrdida per les imatges de Maduro emmanillat i en xandall baixant d’un helicòpter.
Però hi ha una altra manera molt més sibil·lina d’abordar l’atac de Trump al país llatinoamericà. I és quan el periodisme no busca entendre el conflicte sinó utilitzar-lo. És el cas de Susanna Griso a Espejo público aquest dilluns. Va entrevistar via telemàtica Isabel Díaz Ayuso com si fos una peça fonamental en l’anàlisi de l’enfrontament diplomàtic. Griso ho va justificar argumentant que la Comunitat de Madrid és on viu bona part de la colònia d’exiliats veneçolans. Un criteri agafat pels pèls: confondre presència demogràfica amb representació política implica atribuir a un president autonòmic una veu que, en principi, no li correspon. En qualsevol cas, Griso va tenir Díaz Ayuso en directe amb el seu posat ingenu habitual, una estratègia que li és útil per camuflar l’agressivitat del seu discurs. Una teatralitat dòcil i innocent tan exagerada que delata la doble moral del seu missatge. La presidenta de la Comunitat de Madrid llegia les respostes. Acotava la vista per anar seguint un guió escrit sota la càmera que l’enfocava, deixant anar un soliloqui que avalava la gestió de Trump. Díaz Ayuso no disposava de cap informació diplomàtica privilegiada, tampoc li han atorgat un paper de mediació institucional, ni té cap possibilitat d’incidència sobre el poble veneçolà. Com a política no té una trajectòria d’expertesa que avali la seva ascendència en aquest tipus de disputes internacionals. Però és interessant entendre per quines raons un programa com Espejo público li dona una autoritat tan rellevant, fins al punt de tenir-la divuit minuts en antena. I és que Ayuso ofereix la lectura de llibertat o comunisme i, sobretot, el conflicte entre els Estats Units i Veneçuela serveix com a metàfora autòctona. Així, Espejo público importa la tensió internacional i l’hostilitat entre dos estats antagònics al seu propi camp de batalla. El xoc entre Trump i Maduro es trasllada a Espanya per utilitzar-lo com a munició nacional. Amb un enfocament ideològic opac i interessat, el programa dona a Díaz Ayuso un pes simbòlic sota l’aparença de la legitimitat institucional. La presidenta de la Comunitat de Madrid és útil per introduir el relat trumpista però disfressant-ho d’interès comunitari.
