BarcelonaLa (no) resolució de la crisi política oberta per la nefasta gestió de la dana per part del govern del PP a València ha provocat una triple derrota al cap de l'oposició estatal, Alberto Núñez Feijóo, de la qual no està gens clar que aconsegueixi recuperar-se. La primera derrota és davant de Pedro Sánchez, ja que ha fracassat en l'intent de desviar les responsabilitats cap al govern espanyol. En aquest punt ha resultat clau la instrucció de la jutge de Catarroja, que des del primer moment ha subratllat que la llei és clara i les competències en Protecció Civil són exclusives de la Generalitat (tal com també s'ha demostrat en les alertes meteorològiques posteriors: qui decideix quan i com s'envia una alerta és el departament d'Emergències).
La segona derrota, i potser més dolorosa, ha estat contra el mateix PP valencià. Feijóo ha estat incapaç de fer rodar caps quan tocava i imposar un líder de la seva corda (si és que algú sap quina és aquesta corda). Mazón és un líder del casadisme, pròxim ideològicament a Ayuso, i no és cap secret que Feijóo preferiria algú amb un perfil més moderat com el de l'alcaldessa de València, María José Catalá. Però en lloc d'aprofitar la caiguda de Mazón (no propiciada per ell, per cert, sinó per les víctimes que el van escridassar) per fer foc nou, ara resulta que es troba amb una rebel·lió de l'equip territorial de Mazón per passar el testimoni a Vicent Mompó en una jugada d'aires lampedusians. I què fa Feijóo? Doncs res, com sempre, confiant que el temps tot ho curi quan en realitat el que passa és que les crisis s'enquisten i li exploten a la cara.
En mans de Vox
I, finalment, Feijóo ha perdut la tercera batalla contra Vox, que ara té a les seves mans el destí polític del País Valencià. Resulta que la convocatòria electoral és una potestat personal del president, però des del moment en què Mazón ha firmat la seva renúncia qui decidirà en realitat és Santiago Abascal, que ara té al davant diverses setmanes per dessagnar el PP valencià en les negociacions i, si ho considera oportú, abaixar el dit a l'estil de Cèsar i forçar les eleccions. Ja ni tan sols el tempo de les eleccions està en mans de Feijóo, que no s'ha atrevit a forçar també la convocatòria electoral perquè té pànic a perdre un feu tan important com el valencià.
Però els amants del Risk saben que per guanyar la partida de vegades convé perdre algun territori, i Feijóo estaria avui infinitament millor si fa un any hagués forçat les eleccions i avui l'esquerra estigués governant a València. Ja sabem, sigui com sigui, que Feijóo té aversió a prendre decisions (i mai seria un bon jugador del Risk).
