L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Miquel Roca, els gestos i la investidura'

"Quan l’Estat posa l’accent en el fet que Puigdemont és a Bèlgica oblida que els seus electors i els de la majoria que el faran president són a Catalunya i acaben de guanyar les eleccions"

Ahir Miquel Roca, un dels set diputats que van redactar la Constitució, va anar al Congrés, cridat per una comissió que va impulsar el PSOE que es diu d’Avaluació i Modernització del Model Autonòmic. Va fer una defensa de la Constitució generacional, vital, gairebé, com ha fet sempre, insistint que el text té prou marge per ser interpretat sense que calgui reformar-lo. Va posar l’exemple del servei militar, que a la Constitució diu que és obligatori i que va deixar de ser-ho i no va passar res ni va caler tocar res. Va admetre errors (el Senat) però va estar en la línia de sempre de defensar l’obra per la qual passarà a la història. Per exemple, va recordar que la Constitució va ser aprovada a Catalunya amb el 90,5% de ‘sí’ dels vots emesos, i que qualsevol cosa que es pretengui fer a Catalunya hauria de tenir aquest suport. Bé, no cal dir que si a Catalunya aquella Constitució va tenir aquest suport entusiàstic va ser perquè certament era una millora substancial respecte al que teníem. Si vens de l’horror de la dictadura franquista i et donen per votar un text que parla de nacionalitats i regions, no hi ha color. No s’oblidi, també, que quan la Constitució va ser sotmesa a referèndum la Generalitat ja feia més d’un any que havia estat restablerta i el president Tarradellas ja havia tornat de l’exili, perquè el govern espanyol ho havia incentivat i permès, o sigui que els catalans tenien motius per pensar que allò anava de debò; això per no parlar de l’accés de la gent a una informació lliure en un moment en què no hi havia canals privats de TVE, ni TV3, ni xarxes socials, i en què el control ideològic de la societat era molt més fàcil que ara.

Per tot plegat, no es podia esperar que Roca digués més del que va dir, però en un moment de la seva intervenció va parlar de la relació Catalunya-Espanya amb aquesta mena de paràbola:

La historieta del divorci està bé, perquè des del punt de vista català el projecte de referèndum, i no diguem el d’independència, és com un procés de divorci, a diferència del punt de vista espanyol, que diu que la separació seria com l’amputació d’un membre d’un sol cos. Esclar que calen molt més que gestos, que caldria una reforma estructural de les relacions Catalunya-Espanya, i que els gestos estan bé per començar, però que després dels gestos calen les polítiques valentes i les decisions, com les de Suárez portant Tarradellas. I que tothom acceptés aquella part de la realitat que no li agrada.

Ho dic pel que està passant avui. Junts per Catalunya i Esquerra volen investir Puigdemont de la manera que els vàrem avançar ahir. Resposta de l’Estat i dels partits de l’oposició: de cap manera. Millo, avui, a la Mònica Terribas: “Qui intenti retorçar la legalitat per interès partidista es trobarà un govern que farà tot el possible per impedir-ho (...) És de sentit comú, de valors, de democràcia. Un president ha exercir aquí, i no atendre això és no atendre el principi de tornar a la normalitat”.

Sí, el normal és que el president de Catalunya sigui a Catalunya. Però com fem compatible l’aplicació abusiva de la presó preventiva que segur que li cauria a sobre amb el fet que l’independentisme torna a tenir majoria absoluta al Parlament? Amb el fet que Puigdemont es va presentar, gairebé un milió de persones el van votar i és l’únic candidat a la investidura que, ara com ara, té els vots per ser investit? El govern espanyol va convocar les eleccions i les eleccions han donat un resultat; se’ls creu o no? Si no, no és normal, no és, com deia Millo, “de sentit comú, de valors, de democràcia”.

El mateix Millo ha dit que l'Estat podria mantenir la intervenció de les finances encara que es formi govern a Catalunya i que, per tant, es deixi d'aplicar el 155: “És una mesura que es va prendre abans del 155: dependrà de si el ministeri considera que han desaparegut les raons que van motivar la decisió”. Però què és aquesta arbitrarietat? Els resultats de les eleccions van ser els que van ser. Qui vol mantenir l’anormalitat? Qui no vol reconèixer la nova normalitat, quan la majoria absoluta del Parlament està per la independència?

Seguint la historieta de Roca, no podem esperar que ens diguin que ens estimen. De fet, crec que de moment en tindríem prou que ens respectessin. Però anar negant el resultat de les eleccions o amenaçant que continuarà la intervenció de les finances de la Generalitat no facilitarà l’establiment d’un bon govern.

Podem discutir com es fa perquè l’únic candidat a la investidura que de moment té els vots pugui ser president des de Bèlgica. Podem preguntar-nos com es fa perquè el país no es paralitzi sense govern. Però quan l’Estat posa l’accent en el fet que Puigdemont és a Bèlgica oblida que els seus electors i els de la majoria que el faran president són a Catalunya i acaben de guanyar les eleccions.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

I que puguin tornar aviat a casa Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.

Més continguts de