L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Puigdemont i la UE, Albiol i TV3'

"TV3 no és perfecta, però la seva pluralitat i la seva qualitat ja la voldrien els canals dels llocs on governa el PP"

Hi ha dues declaracions d’aquest cap de setmana que volia comentar. La primera és la del president Puigdemont quan qualifica la Unió Europea com “un club de països decadents o obsolescents” i creu que els catalans hem de decidir si volem pertànyer a la UE i en quines condicions.

Probablement el president hauria hagut de deixar-ho en una frase que també va dir: que era partidari de la Unió Europea i de l’euro i que lluitaria per canviar-la. Crec que hauria sigut molt millor deixar-ho aquí que no pas desqualificar els països de la Unió, no perquè no es puguin criticar, sinó per una qüestió d’oportunitat: falta una setmana perquè comenci la campanya electoral, i mostrar-se euroescèptic d’aquesta Europa quan no s’és euroescèptic Puigdemont s’ho sentirà dir tota la campanya. Entenguem-nos: crec que els europeus tenim molts motius per criticar la Unió Europea. Penso en l’error històric, escandalós, de l’acollida als refugiats, posats en mans d’Erdogan a Turquia tot i els abusos de drets humans; penso en Juncker i les exempcions fiscals a les empreses a Luxemburg, i penso, esclar, en nosaltres i aquella pregunta d’un periodista a Brussel·les: a partir de quants ferits per la policia la Unió Europea considerarà que Catalunya és un afer europeu?

Crec que s’entén l’estat d’excepció emocional sota el qual parla el president: a Bèlgica, privat d’una vida normal, lluny dels seus. Però precisament és al cor de l’Europa comunitària on ha trobat el refugi temporal que li permet expressar-se en llibertat. I crec que quan encara no hem solucionat la nostra relació amb Espanya, obrir el meló de la nostra relació amb Europa és obrir tots els fronts sense tenir la força necessària per sostenir la batalla política. Penso, d’altra banda, que, tenint en compte que la setmana que ve milers i milers de catalans seran a Brussel·les, seria més important manifestar-se per canviar la UE que per renegar de la Unió Europea, perquè aquest és l’espai que ens és propi, del qual podríem ser líders del sud d’Europa. Es tracta d’anar a Brussel·les per internacionalitzar la causa del referèndum, i per dir, com el mateix president, que milions de catalans volen una millor UE, no perquè algú els pugui posar al costat de Le Pen. La de Brussel·les no pot ser una manifestació antieuropea.

L’altra declaració a la qual em volia referir és a la d’Albiol: tancar TV3 i tornar-la a obrir “amb gent normal”. Sabem que el domini del llenguatge no és la característica principal d’Albiol, i que, més aviat, en qüestions de llenguatge Albiol té tendència a faltar al respecte, però és greu pel que diu i pel que vol dir. Perquè si els professionals que hi ha ara a TV3 no són normals, què són? I perquè vol dir que el que és normal no és una línia editorial que vegi Catalunya com una nació i no com una autonomia més. Mirin, he conegut massa persones que diuen que els molesta la TV de Catalunya, però en realitat el que els molesta és Catalunya. TV3 no és perfecta, però la seva pluralitat i la seva qualitat ja la voldrien els canals dels llocs on governa el PP, inclosa Espanya i TVE. Albiol diu que n’hi ha uns que són normals i uns altres no, i això és faltar al respecte a aquestes persones i considerar anormals milions de catalans. Si això no és un delicte d’odi, ho sembla. És com la pàgina aquesta que ha obert el ministeri de l’Interior per denunciar presumptes delictes d’odi, ja es poden imaginar en quina direcció. La pàgina es titula: “Situació a Catalunya, protecció de víctimes”. Les principals víctimes, senyor ministre, són les agredides per la seva policia i la ultradreta. Contra això, el resultat de les eleccions del 21-D és la manera d’enviar el missatge més potent.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Carles Mundó, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva.

I que tornin aviat Carles Puigdemont, Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Lluís Puig.

Més continguts de