L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El nom de cada cosa'

"Posar nom a allò què ens passa permet ordenar els pensaments i començar la discussió sobre com solucionar-ho. Tan senzill i tan difícil"

Ha mort el sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman, tenia 91 anys i, com passa sovint, una llarga carrera acadèmica com la seva quedarà resumida en una sola expressió, en el seu cas, “la modernitat líquida”. Aquest és el terme amb què Bauman passarà a la posteritat. “Modernitat líquida” és la manera amb què Bauman va clavar la definició dels temps que vivim. Com ell mateix deia: “Líquida és una substància que no pot mantenir la seva forma durant gaire temps. Aquesta és exactament la característica de la nostra realitat, la causa de les incerteses que ens envolten i de la por poc definida amb què vivim”. Dit d’una altra manera: fins fa un segle i, segons com menys temps encara, una persona tenia algunes certeses fonamentals que l’acompanyarien, entre les quals en quin déu creuria, en quin poble o en quina ciutat viuria, de què treballaria tota la vida, on seria enterrat. Com a conseqüència d’aquest sistema sòlid de seguretats, la vida apareixia organitzada a partir d’uns valors sòlids. Doncs bé, la globalització, la digitalització, la crisi econòmica, el corriment d’una societat del dogma religiós cap una societat lliurepensadora, ha convertit en efímer el que abans era etern i en moldejable el que abans era rígid. O com deia Bauman, el que abans era “fins que la mort us separi” ara és “fins a un pròxim avís”. Ja no hi ha un “projecte de vida”, sinó una vida plena de projectes. Ens movem, deia Bauman, “d’un projecte a un altre”.

10 reflexions de Zygmunt Bauman

Bauman va treballar fins abans-d’ahir, com aquell qui diu. Un dels seus darrers llibres és ‘La riquesa d’uns quants beneficia a tothom?’, que amb el títol ja indica que anava al cor del diagnòstic econòmic del present: la desigualtat.

Va venir a Barcelona a presentar el llibre. Els editors d’Arcàdia, Montse Ingla i Antoni Munné, van citar l’equip de l’ARA a l’hotel Majestic de Barcelona. Quan hi vàrem arribar, ens el vàrem trobar a la recepció de l’hotel, però en comptes de pujar cap a l’habitació ens diu: “Us fa res que sortim al carrer? Voldria fumar. Sortim a la cantonada del passeig de Gràcia amb el carrer València, es treu un paquet de Marlboro i encén una cigarreta. El pare de la modernitat líquida crea al seu voltant una atmosfera gasosa. Però aleshores, tot d’un plegat, es treu una pipa de l’altra butxaca i ens explica que la pipa és per a quan està sol i tranquil: “La netejo, l’omplo, pressiono el tabac, l’encenc i quan me l’acabo, la idea que pensava ja té forma”. Li explico que l’havia entrevistat el 2007, i que en aquell viatge a Barcelona va venir amb la seva dona Janina, amb qui va està casat 60 anys. Em mira sense dramatisme i em diu: “La meva dona va morir fa tres anys. Ara tinc una vida completament diferent”.

En aquella entrevista, Bauman –que va dir que l’ èxit de Facebook (i, per tant, la fortuna de Zuckerberg) estava feta sobre la por que la gent tenim a la soledat–, parlant sobre desigualtats, va recordar que al final de la Segona Guerra Mundial tots els països europeus van entendre que tenien el deure de protegir de manera col·lectiva els seus habitants de totes les desgràcies col·lectives i de les derrotes individuals. D’això se’n va dir ‘estat del benestar’”.

Darrerament estava desesperat amb la resposta europea als refugiats sirians, que considerava un suïcidi d’Europa a llarg termini.

Avui, a l’ARA, tant a la web com al diari de paper, hi trobaran moltes referències al personatge del dia. Tampoc no es perdin l’article del Carles Capdevila parlant del pessimisme esperançat de Bauman.

Posar nom a allò què ens passa permet ordenar els pensaments i començar la discussió sobre com solucionar-ho. Tan senzill i tan difícil.