L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘El de "la rata" també lleparà’

L’altre dia, una ginecòloga de Barcelona es va trobar el cotxe, al pàrquing de casa, amb dues rodes punxades i aquesta pintada: "Rata contagiosa"

L’episodi se suma als casos que corren per la xarxa, aquests dies, de veïns que han penjat un rètol a l’escala per demanar a un altre veí que treballa en un hospital o en un supermercat que se’n vagi a dormir a una altra banda mentre duri el perill de contagi perquè no els encomani la malaltia a ells.

I si ampliem el focus, hem tingut també notícia d'esbroncades des dels balcons a gent que anava pel carrer acompanyant una persona amb algun trastorn o que, senzillament, tornava d’una feina considerada essencial.

Assenyalar els altres forma part del pitjor de la condició humana des de sempre, però en els últims temps anem a pitjor, sobretot quan els populismes de dretes i d’esquerres han descobert que bé i que a gust et quedes quan identifiques un culpable. El cas més clar és Donald Trump, que va trigar un mes i mig a reaccionar, té 22 milions d’americans a l’atur i ara culpa la Xina i l'Organització Mundial de la Salut dels seus problemes. Aquí hem vist culpar el president Quim Torra, hem vist culpar Oriol Mitjà, el doctor Simón... Sempre és més fàcil trobar un culpable que trobar una solució. Sobretot electoralment, és més rendible dir que la culpa és dels immigrants o de qualsevol altra minoria.

El problema dels que insulten dient “rata” i es dediquen a buscar culpables per descarregar frustracions o desviar l’atenció de les seves responsabilitats és que el coronavirus no fa distincions: ataca persones i països i economies per igual. Després les persones, els països i les economies són diferents i algunes perquè són més joves, estan més sanes, són més riques, treballen en sectors poc afectats o viuen en països més protegits, tenen marges diferents de defensa. Però l’afectació és general, i cada dia que passi, més.

Aquesta setmana l’FMI ha dit que a finals d’any tindrem un 21% d’atur. Als Estats Units van arribar ahir a la xifra de 22 milions d’aturats. Quan el poder de comprar de tanta gent cau de cop, no hi ha clima de confiança empresarial que ho aguanti. Els que ara aguanten millor també estan calculant quant de temps podran aguantar amb els estalvis que tenen.

Sobretot perquè, com diu l’economista americà Joseph Stiglitz, ja teníem massa milions de persones vivint al caire del precipici, persones que viuen al dia o, pitjor que al dia, que viuen endeutades. I això que treballen, a vegades a doble torn. Que no miren els estalvis que tenen perquè no en tenen. Als Estats Units es calcula que 4 de cada 10 adults no podrien fer front a una despesa imprevista de 400 dòlars.

¿És entre nosaltres que ens hem de dir “rata” i buscar culpables? ¿Hem de satisfer els baixos instints o hem de treballar per aconseguir un gran paraigua col·lectiu, per ara i per al futur?

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics i exiliats, i que tinguem un bon dia.