L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘El millor tuit és el que no s’envia’

"Això que ens passa a tots de voler opinar compulsivament, i ser reconeguts a través de les nostres piulades, fa que reaccionem sense aturar-nos un moment a pensar en les conseqüències del que estem dient, sovint, abans d’enviar res cal tenir present que el millor tuit és el que no s’envia"

Aquest matí l’expresidenta del Parlament Núria de Gispert ha admès que la piulada en què relacionava dirigents de Cs i el PP que marxen de Catalunya amb "porcs" era "inapropiada".

De Gispert admet que la piulada era "inapropiada" i assegura que no es va fixar que parlava de "porcs"

Ho ha dit hores després que Ciutadans i el PSC hagin demanat que el Govern revoqui la Creu de Sant Jordi a De Gispert.

Vejam, De Gispert va estar profundament desafortunada. Tan desafortunada que sembla mentida, en tots els casos. Tant si no es va adonar del que estava tuitejant, perquè a aquestes altures cal mirar-se dues vegades què comuniquem, com si volia insultar, perquè no podem anar pel món insultant-nos, i molt menys si es pretén, com és el seu cas, mantenir un paper en el debat públic del país.

I no val dir que hi ha molta gent que insulta, o que encara és més insultant que hi hagi presos polítics o exiliats o que Puigdemont no es pugui presentar a les eleccions. Són greuges de naturalesa diferent, al costat dels quals, certament, la piulada de De Gispert és una anècdota, però una anècdota significativa. Una expresidenta del Parlament no pot anar esbravant-se públicament. Ho té dins el sou, i la dignitat institucional que representa i per la qual, per cert, és reconeguda amb la Creu de Sant Jordi.

Li haurien de retirar la Creu? No. Si s’ha de retirar una condecoració a tothom que l’ha vessat, ens quedaríem amb molt pocs guardonats.

¿Tenen raó a Ciutadans o el PP de denunciar la piulada? Per descomptat. És de manual que en política de les espifiades de l’adversari s’aprofita tot. Però aleshores, immediatament, cal afegir que el seu estil de comunicació política és sovint agressiu i a vegades insultant. I no en un tuit, sinó des del faristol o els escons mateix del Parlament, i en això té raó de Gispert. Començo? : nazis, supremacistes, colpistes, racistes… Hem aguantat aquest xàfec des de fa anys.

El cas de De Gispert és desafortunat i més aviat cal atribuir-lo a una tendència que s’està imposant en paral·lel a l’èxit de les xarxes socials: això que ens passa a tots de voler opinar compulsivament, tenir la veu, existir i ser reconeguts a través de les nostres piulades. Això fa que reaccionem sense aturar-nos un moment a pensar en les conseqüències del que estem dient, sense tenir en compte que el context en què nosaltres ens estem indignant serà diferent del context de qui ens llegirà. En resum, que sovint, molt més sovint que no ens pensem, abans d’enviar res cal tenir present que el millor tuit és el que no s’envia.

 Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.

Més continguts de