L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Les residències: la vergonya que ens fa i la decisió que hem de prendre’

"Ens fa vergonya no haver-ho evitat, com a societat, i ara que ens preguntem com serà el món després de la pandèmia, hem de fer bé el debat sobre com hem de viure els últims anys de la nostra vida"Segueix el minut a minut del coronavirus en directe

2 min

Hola, com estan?

Almenys 362 persones grans provinent de residències han mort per covid-19. Almenys, perquè n'hi ha que creuen que podrien ser més de 500. I si la xifra de morts és aquesta, ja es poden imaginar la quantitat de persones grans encomanades, moltes de les quals no consten com a casos de covid-19 perquè, senzillament, ningú els ha fet al test.

El coronavirus ha posat de manifest que en moltes residències, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, amb menys espai per a les habitacions i els serveis, els nostres avis i àvies no estan prou ben cuidats.

I aquests dies fins i tot en residències que treballen bé estan desbordats. Avui publiquem un reportatge de Mònica Bernabé en una residència de Barcelona, la residència Casa Asil de Sant Andreu, on van morir 31 persones, titulat amb el crit dels professionals, que diuen que falten mans. Expliquen que abans eren sis treballadores a la cuina, que ara són quatre i que una està ingressada a l'hospital amb coronavirus. I que elles potser també el tenen però ningú els ha fet el test.

És bastant clar que ens ha esclatat a la cara una realitat a la qual com a societat no volíem prestar gaire atenció: com tractem la gent gran els últims anys de la seva vida, que són anys complicats, perquè avui en dia la medicina ha permès allargar la vida, però sovint amb malalties cronificades que exigeixen una gran atenció física i mental, lluny de la capacitat d’una família on tothom treballa, i potser, ara ho estem veiem, lluny de la capacitat de residències infradotades de fer-se’n càrrec.

Una professional sanitària que coneix la qüestió m’apuntava que el problema que hem vist en algunes residències és que són negocis privats amb ànim de lucre, amb mà d’obra sovint mal pagada, poc qualificada i amb alta rotació. I es preguntava si la Generalitat estava prou a sobre del compliment de condicions sanitàries, o de la normativa d’hores de metges i infermeres que han de passar per les residències.

Aquesta realitat ens fa mal, ens fa vergonya no haver evitat, com a societat, tot això que està passant. Doncs bé, ara que ens preguntem com serà el món després de la pandèmia, hem d’aconseguir fer bé el debat. I si ho limitem a un debat sobre residències seria fer curt. Ha de ser un debat sobre com hem de viure els últims anys de la nostra vida, en una època en què des de la jubilació fins a la mort poden passar, ben bé, 30 anys.

Un reconeixement per a tot el personal que treballa a primera línia i un record per als que pateixen i per als presos polítics. I que tinguem un bon dia.

stats