L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La justícia que vigila una identitat'

L’onze de setembre del 2013 un grup d’ultres d’extrema dreta van irrompre amb violència en l’acte de la Diada al Centre Cultural Blanquerna de Madrid, on hi ha la seu de la Delegació de la Generalitat. Els acusats de l’assalt estan condemnats a més de dos anys de presó (entre 2 anys i 7 mesos i dos anys i 9 mesos), la condemna està ratificada pel Tribunal Suprem i pel Tribunal Constitucional, i encara avui, gairebé vuit anys després, cap d’ells ha passat ni un sol dia a la presó. Ahir l'Audiència Provincial de Madrid va tornar a suspendre l’entrada a presó de deu dels catorze ultres condemnats. Dels altres quatre, dos estan fugats i dos més pendents de l’indult que han sol·licitat. El tribunal argumenta que caldrà esperar a veure com prospera el recurs al Tribunal Constitucional. Ja és la segona vegada que els jutges suspenen l’empresonament dels assaltants.

Han passat vora 8 anys i aquell acte ha quedat impune.

De manera que això que es veu a la pancarta, “Blanquerna style”, ja podem dir que té un altre sentit: “Estil Blanquerna”, i vol dir que un independentista català s’està a la presó sense que la justícia s’esperi a veure si prosperen els recursos que hagi presentat. “Estil Blanquerna” vol dir que a un CDR se’l pot acusar de terrorisme i un cop escarmentat se’l deixa anar per falta de procés i dos anys més tard se li dona l’absolució i tal dia farà un any. En resum, que a Espanya ser d’extrema dreta i atacar símbols catalans no només no té retret penal efectiu, sinó que té empara legal. 

Per si calen més demostracions, ahir mateix, mentre els feixistes condemnats de Blanquerna no entraven a la presó, el Tribunal Suprem va confirmar que la Universitat Pompeu Fabra va vulnerar la “neutralitat política” quan va aprovar un manifest que rebutjava la sentència del Procés. Va ser la tardor del 2019, quan, una setmana després de la sentència de l’1-O, les universitats públiques van impulsar un manifest que expressava “rebuig a les condemnes dels presos polítics”. Com que faltava poc per a unes eleccions, la justícia va concloure que el manifest era “partidista”, que la Pompeu Fabra “es va apartar de l’objectivitat” i va vulnerar la llei electoral –que diu que els poders públics no poden influir en les eleccions–. Això és censura i més tractant-se d’un claustre universitari que té perfecte dret a posicionar-se sobre el que vulgui, ens agradi més o menys. I si no ens agrada, ho critiquem. La sentència arriba a dir que una universitat pública no té llibertat ideològica. 

La justícia espanyola no pot tolerar que ningú parli de presos polítics, encara que en parli l’ONU, el departament d’Estat i Amnistia Internacional. I allà on veu una opinió contrària hi actua reprimint el dissident. Però si només fos això! És que demostra una cura especial amb el tractament a la ultradreta, sobretot quan la ultradreta es comporta com un escamot contra símbols catalans. Passen les dècades i l’estat espanyol continua construït sobre la incompatibilitat amb la identitat catalana. És això tot el que els amoïna, el que vigilen i el que reprimeixen, com aquell que reprimeix una dissidència. 

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia del covid-19, un record per als que pateixen, especialment per a Dolors Sabater, que està ingressada, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.