L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La pregunta de Jordi Pujol a Catalunya i a Espanya'

Avui són notícia tres presidents: Aragonès, Puigdemont i Pujol. I encara que els tres representen situacions i estratègies diferents, tots tres obren noves perspectives.

Comencem pel president en exercici. Mirin, la política catalana ha entrat en un temps nou amb el govern Aragonès d’Esquerra i Junts i el suport de la CUP. Un temps de poc soroll gratuït, molt a la mida de la personalitat d’un president endreçat, sense els atributs de lideratge d’altres presidents ni del president del seu propi partit, Oriol Junqueras. I això és va notar ahir al Parlament. El Govern s’hi va estrenar, Aragonès va presentar els consellers, i va planar durant tota la sessió un to de desglaç, gens confrontacional, com ho demostra el titular de la nostra informació: “Aragonès consultarà l’oposició abans d’anar a la taula de diàleg”; a més, impulsarà un Acord Nacional per l’Amnistia i l'Autodeterminació per certificar que aquestes dues demandes són un clam transversal i no només del Govern. Com els vaig comentar fa uns dies, el nou govern i la CUP mateixa han abandonat el “tenim pressa”, o l’han canviat per un “tenim pressa per fer coses", per governar i, alhora, fer política discreta aviam fins on pot arribar el diàleg amb l’Estat. 

Carles Puigdemont és avui a la nostra portada. El president a l’exili i la consellera Ponsatí i el conseller Comín recuperen la immunitat. La recuperen temporalment. Ells van presentar recurs a la retirada de la immunitat. Ara, la justícia europea no els dona la raó, diu només que mentre no es pronunciï no se’ls pot deixar sense la protecció legal que té qualsevol eurodiputat, perquè qualsevol estat europeu podria executar les ordres europees de detenció i entregar-los a les autoritats espanyoles, la qual cosa, de nou, els impediria exercir les seves funcions com a eurodiputats. Passa que dilluns que ve el Parlament Europeu reprendrà la seva activitat a Estrasburg i podien ser detinguts si viatjaven a França. Ara ja no. Mentre el recurs no es resolgui, recuperen la immunitat i poden desplaçar-se la setmana que ve a Estrasburg sense patir per una eventual detenció per part de les autoritats franceses. Com diem a l’editorial, la justícia europea torna a donar una lliçó a Espanya. El cas de la immunitat de Puigdemont constata un cop més que la justícia europea ofereix més garanties. Una justícia europea a la qual ja poden recórrer Cuixart i Sànchez, un cop el TC ha avalat la seva condemna amb dos vots en contra. A Espanya ja comencen a reconèixer en públic que Europa pot tirar per terra la sentència del Procés. Ho posa avui en portada La Razón, que adverteix que l’estratègia del president espanyol Pedro Sánchez amb els indults és concedir-los, que Europa rectifiqui el Suprem i aleshores poder dir: "jo ja us ho deia".

I, finalment, Jordi Pujol. Ahir va presentar-se aquest llibre, Entre el dolor i l’esperança. El dolor per la vergonya que passa i l’esperança perquè en el futur se’l mirarà d’una altra manera. Dolor i esperança són dos termes molt propis del cristianisme. Hi ha una altra parella de conceptes que Pujol fa servir per explicar el seu estat d’ànim: viu amb “ràbia i vergonya” que el mal que ha fet pugui destruir tot allò que ha construït, i d’una manera molt lúcida admet que la reacció contra ell que li ha significat una mena de mort civil és comprensible tenint en compte que ell ha estat un “predicador” de valors. Ara bé, de què va el llibre? Mirin, el llibre surt a les portes del judici a Pujol i la seva família; per tant, serveix per insistir que els diners d’Andorra són de la deixa del pare, per demanar perdó, per negar que sigui un corrupte (Pujol recorda que quan va entrar a la política tenia molts més diners que quan en va sortir), i és molt interessant, perquè connecta amb el moment polític que vivim. La seva reflexió és: Catalunya no és prou forta per independitzar-se d’Espanya però sí per posar-la contra la paret, com ara estem veient. Diu: “Tenim dret a plantejar el tema de la independència. Però també cal que estiguem oberts a fórmules no independentistes que assegurin la identitat, la capacitat de construir una societat justa i de facilitar la convivència”. I aquí és on parla del reconeixement que el País Basc ha trobat en la Constitució, o com després del referèndum del Quebec, al Canadà no li va agafar per atacar la identitat quebequesa, sinó al revés. Per tant, surt el Pujol que mai ha estat independentista (i que diu que tenia l'estelada prohibida a la JNC). Pujol posa la seva particular catifa a la taula del diàleg. Obrir-se a fórmules no independentistes, diu Pujol. “És possible, això?”, es pregunta.

Jo crec que avui l’estat espanyol respon a Pujol: no, no és possible. Avui, no. El diagnòstic de Pujol és d’un realisme descarnat. ¿Però vostès veuen Felipe, Aznar, o algú, fent aquest mateix discurs però des de la banda espanyola? No. Continuen repetint obsessivament allò de la igualtat radical de tot els espanyols, que en el nostre cas vol dir assimilats. 

Avui tenim un record per a les víctimes de la violència masclista. Els Mossos d'Esquadra han detingut un home que es va presentar ahir a les deu de la nit a la comissaria de Banyoles per confessar que havia matat la seva parella a Porqueres (Pla de l'Estany). Un record per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.