L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'A Espanya hi ha llibertat d'expressió, es lluita contra el racisme i el toro no pateix'

A Espanya, amb el racisme i la llibertat d’expressió, passa igual que amb allò de dir “es poden discutir totes les idees en absència de violència”. Fins que venen els piolins i t’obren el cap per voler votar

Suposo que n'estan al cas: la justícia espanyola ha citat a declarar com a investigats en Toni Soler i el Jair Domínguez pel gag sobre la Mare de Déu del Rocío.

També hi haurà de comparèixer la Judit Martín. Tots tres estan acusats d’un delicte contra la Constitució, perquè la Constitució que ens vam donar entre tots inclou l’escarni. La justícia tira endavant, doncs, la denúncia presentada per la Fundació Espanyola d’Advocats Cristians, que ha estat autoritzada a presentar-se com a acusació particular.

Sobretot, que no els confonguin: aquesta denúncia no va de sentiments religiosos. Això va de denunciar la TV de Catalunya, de dir que és supremacista. I va de decidir qui té el poder de dir de què es pot fer broma i de què no. Qui pot decidir què és una ofensa i qui pot ofendre. I la resposta és clara: la capacitat de decidir què és una ofensa la té qui disposa dels altaveus més grans, i la capacitat d’ofendre correspon a la majoria. La minoria, pobra d’ella que ofengui ningú.

En un ja llunyà 1988, TVE va emetre un gag de Gurruchaga i Els Joglars en què van rebre d’un sol cop el Barça, Jordi Pujol, el català i la Moreneta. Hores més tard, un editorial d’El País titulat “Ironia, sarcasme i beateria” opinava que “un dels trets característics de les democràcies consolidades i les societats madures és la tolerància amb les expressions alienes, per estranyes o inadequades que ens puguin semblar”.

Aquell principi tan progre d’El País de fa trenta-cinc anys es veu que ja no val, que molt poca gent a Espanya (ningú amb un altaveu gran) dirà que això és un atac a la llibertat d’expressió.

Hi ha dies en què el debat públic a Espanya al voltant de drets i llibertats és una comèdia de Berlanga.

Passa igual amb el debat sobre el racisme. Per desgràcia, no hi ha tal debat. Era un gran oportunitat, però ni al Madrid i ni al sistema al qual pertany els interessa el debat sobre el racisme. Un exemple d’ahir mateix. El Periódico de España entrevista Isabel Díaz Ayuso. 

Es passa mitja entrevista parlant d’ETA i llavors li pregunten: “Espanya té un problema de racisme?" I respon: “No, Espanya no és un país racista. Ho estan utilitzant contra Espanya”. La periodista li demana: “Qui ho utilitza?" Ayuso diu que des de fora i afegeix: “És clar que hi ha conductes racistes també en la política. N'hi ha al PNB, és el fonament del Partit Nacionalista Basc, ho porten dins”. I es queda tan ampla.

O sigui, que a Espanya llibertat d’expressió és el que jo dic que es pot dir i racisme és el que jo dic a qui afecta i a qui no. Quan afecta el Madrid és racisme. Fins al punt que a València treuen foc pels queixals perquè els han castigat amb rigor, que està molt bé, però fins que no ha tocat Vinícius no s’ha perseguit el racisme als camps de futbol amb aquesta contundència. Avui a El País el periodista Ferran Bono publica un article titulat “Mestalla? Tots racistes” en què diu que “amb Madrid i amb el Madrid hem topat”. I recorda que al Bernabéu, fa tres setmanes, hi va haver cants homòfobs contra Pep Guardiola i aleshores no hi va haver cap generalització ni denúncia sobre l'homofòbia al camp del Madrid. I es pregunta per què ara s'esquincen tant les vestidures i no, per exemple, amb el fet que la Federació Espanyola de Futbol organitzi la Supercopa a l'Aràbia Saudita. Com deu ser que se senten d’atacats a València que David Miró escriu avui “L’efecte Vinícius sacseja el País Valencià (i no beneficia el PP)”. Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança.

A Espanya, amb el racisme i la llibertat d’expressió, passa igual que amb allò de dir “es poden discutir totes les idees en absència de violència”. Fins que venen els piolins i t’obren el cap per voler votar.

Bon dia.

stats