L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Els indults i la por que desarmin l'independentisme'

La setmana comença amb la notícia que Pedro Sánchez ja vol reformar el delicte de sedició per reduir-ne les penes, i vol fer-ho fins i tot abans de la concessió dels indults, precisament per reforçar la conveniència de donar-los davant els arguments en contra del Tribunal Suprem.

Això és el que explica avui El País. Pedro Sánchez continua determinat a concedir els indults. Per què ho fa, si les enquestes li van en contra? Perquè creu que és la manera de portar el conflicte dels extrems al centre i perquè necessita els vots d’ERC per continuar governant. I si això el desgasta, ja vindran els 140.000 milions d’euros de la Unió Europea a ajudar-lo a córrer la cortina de l’oblit. 

Però com si es tractés d’un duel de spaghetti western, per cada pas que Sánchez fa en direcció als indults, el PP en fa un altre en direcció contrària. Aquesta setmana mateix començarà a sortir al carrer a recollir firmes contra els indults i diumenge que ve no l’altre, el diumenge 13, tornarà a la Plaza Colón, de bracet de Vox i Ciutadans, en un acte contra els indults. El PP no té remei, ni té idees noves: surt a recollir firmes igual que fa quinze anys contra l’Estatut i torna a la Plaza Colón igual que fa dos anys quan es va manifestar contra la taula de diàleg.

El cas és que, després de temps clavats dins les trinxeres, hi ha moviments tímids. A Catalunya ja tenim Govern, independentista, ERC-Junts, amb el suport de la CUP, i a Espanya, la Moncloa sembla decidida a concedir els indults.

La setmana passada ja els vaig dir que els indults només poden ser el començament. No solucionen ni la situació dels exiliats, entre els quals el president Puigdemont, ni la situació dels tres mil represaliats de diversa gravetat. I, de fet, encara que acabarien amb l’angoixa de la presó dels presos polítics, no els permetrien tornar a exercir un càrrec públic. O sigui que ja es veu que els indults són un pas que, a més a més, Pedro Sánchez voldrà exhibir davant Europa com la d’un president magnànim i amb sentit d’estat.

Però és un pas. La pregunta és com l’ha d’afrontar l’independentisme. La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, va declarar la setmana passada que "els indults serien una decisió política intel·ligent del govern espanyol contra l’independentisme, perquè políticament ens desarmen i internacionalment són nefastos”. 

Entenc el que vol dir la senyora Paluzie (sense presos baixa el punt de tensió necessària per demanar a la gent que baixi al carrer i faci visible i popular el conflicte) però si l’independentisme queda desarmat (com diu ella) perquè no hi ha presos i internacionalment el perjudica, aleshores quina mena de força té l’independentisme? ¿Que és que no sap explicar a casa i a l’estranger per què a Catalunya hi ha una majoria a favor de la independència? Aquesta és l'oportunitat del moment: el govern a Catalunya i els indults a Madrid obren (una mica) l’oportunitat de fer política. I quan ens hem passat anys dient que aquest és una conflicte polític, que s’obri la porta de la política (encara que sigui una mica) és una bona notícia. Després podem discutir la confiança que ens mereixen els polítics, i fins i tot què entenem per fer política, perquè avanci el projecte d’independència, perquè la política que faria Esquerra no és la de Junts ni la de Junts de la de l’ANC. Però si la força de l’independentisme depèn de l’existència de presos, ja pot plegar. 

Crec, de tot manera, que els indults no desarmen ningú. Ni al govern espanyol, per més que cridi el PP, perquè l’estat pot imposar la seva força judicial i policial quan vulgui. Ni desarmen l'independentisme, perquè si l’independentisme necessita les humiliacions de l’Estat per viure, que no s’amoini. ¿Algú pensa que la catalanofòbia de la política espanyola desapareixerà algun dia? Però si ja es veu amb això d’anar a recollir firmes. Vejam: per què hem arribat a una majoria independentista i un 1 d’Octubre? Perquè, entre altres roans, hi havia una majoria per l’Estatut que el PP va combatre amb firmes. Que no s'amoïni, la presidenta de l’ANC, que aquesta noció de l’Espanya eterna continuarà fabricant independentistes cada dia. 

Però si fins tot aquells que defensen Sánchez han d’aclarir a cada frase que res de referèndum. Si resulta patètic veure com parlen dels nou condemnats pel Suprem, com si al seu darrere no hi ha hagués més de dos milions de persones. I repeteixen la necessitat de no reincidir i volen penediment, com si estiguéssim davant d'un crim i no d’un problema polític.

I finalment: la societat no és exactament la del 2017, perquè els estralls econòmics de la pandèmia han mogut les prioritats. Cal tenir-ho en compte.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia del covid-19, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.