L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'No és por del PSOE, és falta de voluntat política'

Els governs espanyol i català van quedar ahir que “mantindran els contactes necessaris per acordar un nou model de finançament”. Perquè ahir no es va acordar un nou model de finançament ni en va sortir “la” xifra: ni tan sols es va acordar que Catalunya no perdria posicions quan compares en quina posició és quan paga i en quina posició és quan rep. No, ahir van quedar que encara no hi havia acord.

I no hi ha acord perquè el procés ha anat lent. La consellera Romero deia aquest matí a TV3 que calia veure el got mig ple: la reunió i el treball d’aquests mesos s’han fet de manera bilateral entre els dos governs i s'ha posat damunt la taula un nou model de finançament. Sí, però hem trigat un any per arribar al punt de partida. No hi ha concrecions.

El govern espanyol, en comptes de sortir a explicar-ho a la gent i fer entendre què hi poden guanyar totes les autonomies (si l’Estat hi posa els diners), s’ha arronsat i no ha volgut o no s’ha vist amb cor de lliurar aquesta batalla. Amb la vicepresidenta i ministra d’Hisenda Montero fent campanya a Andalusia, ella, que hauria d’estar venent les bondats de l’acord, més aviat havia de desmarcar-se’n. I aquest govern català, socialista, no farà mai res que incomodi el PSOE. Resultat? Continuïn atents a les seves pantalles.

Mirin l’anàlisi desapassionada d’un expert, la del professor Albert Carreras, que avui firma un article a l’ARA on diu que el que es va presentar ahir “no és una revolució ni un cop d’estat” i que, “llegit atentament, el govern espanyol sembla haver cedit poc”. És més: “Si s’avança en el compliment, el literal de l'acord és tan poc amenaçador per a les essències unitaristes espanyoles que podria sobreviure a una majoria absoluta del PP”. 

Junts ha dit que era “una aixecada de camisa” i que si no s'elimina el “cafè per a tothom”, hi votarà en contra. Ho ha dit Jordi Turull a TV3 aquest matí.

La part espanyola hi ha reaccionat amb grandiloqüència robòtica. Segur que ja tenien escrits els discursos. Un exemple d’Ayuso:

"Perquè no són socis de Sánchez ni còmplices, això era abans. Han pujat de categoria. Avui són els xulos del president. Com diu el diccionari: 'Són rufians'. El president menja de la seva mà. Viu d'ells. Viu per a ells. Ell hi posa el llit i els espanyols paguen. Madrid tindrà problemes seriosos per pagar nòmines. Per pagar nòmines als sanitaris, als metges... Anirem a l'Audiència Nacional, al Tribunal Constitucional, a la unitat de totes les comunitats autònomes. On hàgim d'anar per dir, també des de la Comunitat de Madrid, que ens neguem a signar aquesta sentència de mort contra Espanya."

“Sentència de mort contra Espanya”, “Tot Espanya finançarà la sobirania catalana”, "Es trenca la igualtat”. Res que no ens vingui de nou.

Però hi ha més veritat en la decepció de la part catalana (decepció que inclou Esquerra i tot) que en l'esquinçament de vestidures sobreinterpretat de la dreta espanyola. 

Precisament per això, la tebiesa d’un PSOE arrossegat a l’acord és més trista. Si, pactis el que pactis, el PP et dirà que et vens Espanya, sigues ambiciós, governa, lidera i presenta un nou model, explica a tothom què hi podria guanyar. Però quan dins el PSOE mateix hi tens gent en contra, ho tens més difícil.

Bon dia.