L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Quedar-se o marxar, les pressions sobre Jordi Turull'

Quan ja només som a hores de l’inici de la votació de Junts, les posicions estan clares.

La presidenta del partit, Laura Borràs, se’n vol anar (ahir va afirmar que aquest govern és fraudulent). I és del mateix parer Carles Puigdemont, fundador, inspirador del partit que, per bé que va deixar el càrrec de president del partit al juny, exerceix la lògica influència.

I amb ells, Torra, Comín, Rius, Batet, Puigneró, Geis, Alonso-Cuevillas o Joan Canadell, que en una entrevista que publiquem avui de Núria Orriols també parla de frau pel fet d’estar en un govern que no prepara l’embat amb l’Estat, tal com es va comprometre amb Junts.

En canvi, ja han dit que votaran per quedar-se al Govern Jordi Sànchez, els consellers Giró, Ciuró i Cervera, els presos polítics Forn i Rull o el possible alcaldable per Barcelona Trias.

En una entrevista que Carla Turró ha fet a la consellera Alsina, diu ben clar que “sortir del Govern és un salt al buit” i que li sembla frívol sortir del Govern tal com està el món, amb la feina que hi ha per fer i la que es pot fer.

I per rematar-ho, aquest matí ha penjat aquesta foto a Twitter, reunida amb una vintena d’alcaldes de Junts a Girona. “M’han expressat el seu temor davant la possibilitat que el partit surti del Govern. Prendre aquesta decisió a vuit mesos de les municipals és irresponsable", ha piulat.

Perquè, en efecte, la campanya s’està jugant a Twitter, on els partidaris de marxar, que és l'opció més èpica, semblen tenir avantatge. 

Hi ha algú que no s’ha pronunciat, el secretari general del partit, Jordi Turull. Dies enrere va dir que es pronunciaria i va donar a entendre que diria el mateix que la presidenta del partit, Borràs. A més, a Turull li pesa molt la posició de Puigdemont. Però també la del partit, perquè, encara que no facin tant de soroll, els partidaris de quedar-se (alcaldes, consellers) poden guanyar. Hi ha partit, fins i tot més partit que no sembla. Turull se sent atrapat al mig, amb la responsabilitat de preservar el partit i al mateix temps remarcar els incompliments d’Esquerra. Ve de passar-se tres anys i mig a la presó, i no està aquí per fer un “xapa i pintura” d’un partit. Ja ho veurem. El més probable és que esperi a veure com va la sessió de control al Govern d’avui al Parlament i decideixi després què fa i com ho fa. 

Però la consulta se li ha anat complicant. Si diu el mateix que Borràs i anuncia que votarà per marxar, ¿com podrà continuar com a secretari general si al final guanyés l’opció de quedar-se? I si diu que votarà a favor de quedar-se, evidencia que la direcció està trencada, i qui sap si això és la gran esquerda per al trencament del partit.

En tot cas, aquí tenen els argumentaris pel sí i pel no que circulen avui. Els del sí a continuar, que podríem resumir-los en com pots abandonar una responsabilitat i el poder que tens i deixar-ho en mans de l’adversari que acabarà fent un tripartit, i els del no a continuar, que són com pots blanquejar l’estratègia de rendició d’Esquerra.

El càlcul dels que volen marxar és que si se’n van els esperen en el futur tots els vots dels que creuen que no estan d’acord amb Esquerra. Però en aquest futur de llet i mel electoral, amb milers d’electors desencantats amb Esquerra que votaran Junts... Primer, ningú no ho sap; segon, entre l’independentisme hi ha un grau de desencantament i d’incertesa econòmica que fa imprevisible qualsevol resultat. La vida i les urnes no són Twitter; tercer, aparentment és més fàcil marxar i dir "no m’agrada aquest govern" que quedar-se i remar.

Que un partit estigui així, obert en canal als ulls de tothom, no és bo per al partit, però passa, recordin Pedro Sánchez enfrontat a l’aparell del PSOE.

Però Junts està fet d’un material més fràgil, més recent, amb una suma de veterans de Convergència de gestió i ordre amb independentistes d’aquests últims anys d’activisme i desbordament. El risc de trencament és clar. És una crisi llarga, que fa recordar aquell breu president de la primera República, Estanislau Figueras, quan va dir allò d'“estic fins als nassos de tots nosaltres”.

Bon dia.