Martí Casas: “És molt difícil trobar un altre lloc on l’hoquei es visqui com a Reus”

El Reus Deportiu ha tornat a guanyar la Copa del Rei dinou anys després. El 9 de març, al Pavelló Joan Ortoll de Calafell, va derrotar a la final el Lleida (4-5) en un partit en què el mataroní de 29 anys Martí Casas va marcar els cinc gols i va completar, així, un campionat de rècord i va confirmar que és un dels grans jugadors d’hoquei patins del moment.

Com es fa això de marcar cinc gols a la final de Copa?

— No té secret. Aquestes coses, quan surten, surten. No és una cosa que ningú pugui pensar que pot passar perquè és inusual. És aprofitar el moment del punt dolç que tenim els davanters. Em va tocar a mi aquest cop. A mesura que passen els dies, m’adono més de la dificultat del que va ser aquella final. Els dos equips vam fer mèrits per guanyar-la.

I va establir un nou rècord golejador en una Copa del Rei: nou gols. I només en dos partits.

— Havia tingut alguna ratxa golejadora a la meva vida, però aquest cop, pel moment en què es va donar, és més especial. Soc un jugador bastant de moments i, quan estic en aquest moment de confiança, m’agrada aprofitar-lo. Sempre intento ajudar l’equip i si aquests dies ho vaig poder fer amb els meus gols, millor. Sempre sumar.

Com va arribar el Reus Deportiu a la Copa?

— Amb molts dubtes. Aquest començament de temporada ens toca jugar dos partits per setmana amb una plantilla bastant curta i, a nivell físic, passa factura. No perquè no estiguem preparats, sinó perquè l’hoquei patins és un esport de contacte i veníem tots molt tocats físicament. Però la setmana abans vam fer unes minivacances que ens van anar molt bé, per estar amb les nostres famílies, fer un reset mental. Ens va anar molt bé no mirar més enllà. En aquesta Copa ha estat una de les claus. A partir d'ara enfocaré totes les competicions així, perquè crec que és un error de vegades voler pensar massa endavant. Et desenfoca una mica de l’objectiu.

La Copa s’ha jugat a Calafell, que en el seu cas té un significat especial.

— Sí. És una pista que m’agrada molt. Tothom pot coincidir que és molt xulo jugar-hi, amb un gran ambient. Sí que és cert que hauríem volgut evitar el Calafell a quarts de final. Amb tot l’ambientàs que es va crear en aquell partit, va ser un desgast físic i emocional molt gran que altres equips no van tenir. És una pista que em porta molts bons records i sempre és maco retrobar-me amb gent amb qui em porto molt bé.

I després ha vingut la celebració. Una bogeria.

— Res que no m’haguessin explicat, però viure-les és molt diferent. Tothom diu que no hi ha res com guanyar un títol amb el Reus però, quan passa, t'adones de la transcendència que té l’hoquei a la ciutat, que va mes enllà de l’aspecte esportiu. El que m’emociona més és trobar-me gent pel carrer a la celebració dient-me que orgullós que estaria el meu pare si veiés aquest Reus, perquè li havia traspassat l’afició i ja no hi és. Aquestes històries familiars amb l’hoquei fan que sigui especial. És molt difícil trobar un altre lloc on l’hoquei es visqui així.

Quan a Mataró començava a jugar a hoquei, veia Reus com un lloc per jugar-hi algun dia?

— Quan ets petit, t’emmiralles en els equips guanyadors i quan era petit recordo haver vist el Reus guanyar una Champions, amb Pedro Gil i Jordi Garcia. Venia a aquesta pista en categories inferiors, amb quatre pares asseguts a la graderia, i pensava com seria jugar amb la pista plena. Quan ets petit somies jugar en un equip així. Després vaig tenir l’oportunitat de ser entrenat per una llegenda del Reus com és Vadillo i em cridava l’atenció que, quinze anys després de jugar-hi, encara al cotxe tenia un adhesiu del Reus. Quin sentiment devia tenir! Aquest club té un tret diferencial respecte als altres.

Ha jugat a Itàlia. Com és l’hoquei allà?

— És un hoquei més descontrolat, més boig, més passional. No em penedeixo ni una coma d’haver triat aquest camí. Em va fer créixer molt com a jugador i com a persona, sobretot. Allà t'adones de la pressió per guanyar. Venia d’una època al Vic d’arribar a finals i no guanyar i amb el Noia, tampoc. I en el millor equip d’Itàlia em vaig emportar els primers títols de la meva carrera.

Per què va decidir tornar a Catalunya i fitxar pel Calafell?

— Hi havia un problema al club on jugava a Itàlia i a mitja temporada me'n veig apartat. Tenia la parella embarassada, venia d’una lesió i crec que tornar a prop de casa, amb els meus, va ser la millor decisió que he pres mai. Va ser tornar a començar i gaudir de l’hoquei.

I fa dos estius accepta l’oferta del Reus Deportiu.

— Vaig fer una molt bona temporada i vaig tenir diverses ofertes. Tenia la il·lusió de poder guanyar algun títol i Reus era un bon lloc per continuar creixent com a jugador i continuar gaudint d’aquest esport. Va ser una de les propostes que més em van cridar l’atenció, sobretot a escala esportiva, però també emocional.

Nota el pes de la història roig-i-negra?

— Quan entres al vestidor hi ha una paret amb tots els títols que ha guanyat el Reus i t'adones d’on ets. És un club dels més llorejats de la història de l’hoquei i la gran diferència és que el Reus Deportiu és un club d’hoquei, on la peça fonamental és l’hoquei. I això el fa diferent d'altres clubs. La samarreta té molta història i pesa. Recordo una frase d’un exjugador que deia que un any a Reus són dos o tres en un altre lloc. Aquesta pressió la portes amb naturalitat i fins i tot n’acabes gaudint, i t’autoexigeixes molt més.

Fa tres anys va ser pare. Com l’ha afectat com a esportista l’elit?   

— Et canvia la vida del tot, et fa ser una persona diferent. És una passada, perquè des que ha nascut la Júlia he sumat un Europeu, un Mundial i ara la Copa. Quan va néixer, la nit abans jugava la final de la Copa CERS amb el Calafell. Amb ella, tot eren bones notícies  M’ha ajudat a mantenir la serenor i a tocar de peus a terra.

Ara té 29 anys. Encara li queda molt per aportar a l’hoquei?

— Crec que en aquest esport encara no he arribat a l’etapa més madura com a jugador. Fa molts anys que m’hi dedico i que em cuido. Estem veient com jugadors que han superat els 40 estan a un nivell increïble. Em trobo fort físicament i sobretot mentalment, que és el que ho fa anar tot perfecte.

Encara que quedi lluny, es veu a les banquetes entrenant?

— M’ho he plantejat. El tema tàctic m’agrada molt, però no porto bé veure els partits des de fora. Soc un malalt de l’hoquei, m’autoanalitzo els partits, m’agrada molt mirar vídeos, però tota la tranquil·litat que puc tenir a la pista en moments de tensió, fora de la pista em costa moltíssim mantenir-la. Quan veig un partit del meu equip des de fora, no ho passo gens bé. Si vull ser entrenador, ho hauré d’anar treballant. Encara queda molt.