Fa temps, en un altre mitjà i un altre format, em preguntava com podia ser que el Vendrell fos com és. Tampoc sé ben bé com és, simplement és el Vendrell. Però d’allà ve gent com Pau Casals, Àngel Guimerà, els germans Ramon Ramon i Vidales i Joan Ramon i Vidales, els Andreu Nin, o els Lax'n'Busto. Una mica com Reus o Sarral, però del Penedès.
Potser el secret no és cap secret. Potser té a veure amb aquella vida quotidiana que sosté els pobles: les places, els cafès, els teatres… i també els mercats. Espais on el país es troba cada matí i on la conversa és gairebé tan important com el que es compra. Al Vendrell, aquest paper el continua jugant el Mercat Municipal del Vendrell, un edifici que des de finals del segle XIX forma part del paisatge vital de la vila.
Construït el 1887 segons el projecte de l’arquitecte tarragoní Ramon Salas Ricomà, el mercat respon a aquella onada de modernització que va portar molts municipis catalans a aixecar mercats coberts. Fins aleshores, el comerç s’havia fet a l’aire lliure, principalment a la Plaça Vella del Vendrell i en altres espais del centre. Pagesos dels voltants hi arribaven amb carros carregats de fruita, verdura o aviram, i la venda es feia entre crits de marxants, converses i el moviment constant de gent.
El nou edifici havia de posar ordre a aquell bullici. Amb planta rectangular i grans portalades que facilitaven la ventilació i l’entrada de llum, el mercat es convertia en un equipament modern per a la seva època. Amb el temps passaria de la iniciativa privada del principi a mans municipals i es consolidaria com un dels punts neuràlgics de la vida quotidiana vendrellenca.
Entrar-hi avui és encara tota una experiència, arribaria a dir que reconfortable i tot. Les parades mantenen una coreografia antiga: el gel sobre el taulell de la peixateria, el ganivet que colpeja la fusta a la carnisseria, el paper que embolica la compra mentre la conversa deriva inevitablement cap a les notícies del poble, la comarca, la demarcació o el país –i el món–. El mercat continua sent un lloc on es compra, sí, però sobretot on es parla.
Com tants altres mercats del país, el del Vendrell ha hagut d’adaptar-se als nous temps. Les grans superfícies i els canvis en els hàbits de consum han obligat a reinventar-se, però el mercat conserva encara una virtut que no es pot industrialitzar: la proximitat. Aquí el producte té nom, i sovint també en té qui el ven.
Potser és exagerat dir que els mercats expliquen el caràcter d’un poble. Però si el Vendrell ha donat tants noms a la cultura catalana, segurament no és només per casualitat. Els pobles també es construeixen en aquests espais quotidians on la vida passa sense gaire cerimònia. I el Mercat Municipal del Vendrell n’és un bon exemple.
Al mercat vendrellenc, “del que dona la terra, se’n menja”, i aquesta terra és de genis.
