CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 04/02/2019

I què passa després del càncer?

El 4 de febrer és el Dia Mundial contra el Càncer.

L’objectiu és unificar sota un mateix lema la lluita contra el càncer i fomentar polítiques per impulsar el control, la prevenció de la malaltia i, sobretot, la recerca. I més recerca vol dir més innovació i millors tractaments.

Però què passa després del càncer?

S’estima que hi ha més de 110.000 persones que han superat o cronificat la malaltia i que aquesta xifra augmenta, cada any, entre un 1,6%-1,7%.

La malaltia i el seu tractament deixen seqüeles físiques, però també deixen seqüeles emocionals, així com dificultats en l’àmbit laboral, problemes per accedir a assegurances privades de vida i salut i dificultats per accedir a productes financers.

Som davant una paradoxa: la societat inverteix molts recursos i esforços en curar, però després s’oblida de les necessitats que té aquest col·lectiu. Cal incidir en aquest tema i cal un compromís de tota la societat per abordar el problema.

RAMON MARIA MIRALLES

PRESIDENT DE LA FEDERACIÓ CATALANA D’ENTITATS CONTRA EL CÀNCER (FECEC)

Un subjecte polític molt rar

Segons Casado, Arrimadas, Rivera i altres dirigents de la dreta, més de dos milions de catalans som culpables de supremacisme, extremisme i racisme. El líder del PP, que afirma, no se sap per què, que no és historiador, ho ha expressat algunes vegades amb contundència insultant. Segons el seu parer la multitud que se sol trobar a les Diades és perillosa i xenòfoba, i l’ambient festiu que s’hi respira no és més que un miratge.

Per a Pedro Sánchez no cal tenir en compte l’opinió i els sentiments d’un 48% de la població catalana, i menys si resulta que aquest petit sector de la ciutadania no pensa ni sent com ell, ni com una part important de l’Espanya castellana. Però, esclar, els que hem de decidir el nostre futur no són ells sinó nosaltres, i per aquí no hi passen ni els socialistes, ni els populars, ni ciutadans, ni molt menys la gent de Vox. No sé què en pensa de tot això la gent del PSC, que de moment habita en els llimbs de la indefinició. No podem decidir el nostre futur perquè aquesta possibilitat està reservada als pobles o nacions, i Catalunya, segons ells, no és ni un poble ni una nació.

Per confondre tothom i sortir d’un atzucac històric, en el seu moment algú es va treure del barret el gran eufemisme de la “nacionalitat”, i això és el que som ara, una nacionalitat, els ciutadans de la qual gaudeixen, tant si volen com si no, de la nacionalitat espanyola, és a dir, un subjecte històrico-polític ben estrany.

JORDI GARCIA VILANOVA

TERRASSA

‘Fake justice’

L’1 de febrer del 2019 passarà a ser una data deplorable i penosa per al poble de Catalunya. En aquell divendres de febrer es van emportar, gairebé amb nocturnitat i traïdoria, els nostres presos polítics catalans, que ara ja definitivament han passat a ser presos de l’estat espanyol. Per començar -complint estrictament la legislació espanyola-, aquest judici que tindrà lloc al Tribunal Suprem a Madrid s’hauria de celebrar al TSJC a Barcelona. D’altra banda, la presó provisional de més d’un any ha sigut excessiva i, atès que no va existir violència, és impossible condemnar-los per rebel·lió o sedició. Es tracta clarament d’un judici polític en què es trenca la divisió de poders.

En aquest sentit tota aquesta fake justice està provocant una indignació elevada a l’enèsima potència. Ara caldrà canalitzar cívicament aquesta indignació i enfortir-nos políticament, socialment i moralment.

JOSEP LOSTE

PORTBOU

Més continguts de