Érem a casa. Al voltant de la taula. Esperàvem el miracle de l’indult. Sabíem que mig món demanava clemència. La meva mare plorava desconsoladament. Havia conegut força la mare d’en Salvador, eren mestres totes dues. Crec recordar que havien estudiat juntes. No podia ni imaginar el dolor que podia sentir en aquells moments la família d’en Salvador. Amb llàgrimes als ulls deia, i mai ho havia dit abans, que li passava pels ulls com una pel·lícula de por tot el que havia viscut ella mateixa durant la guerra. El temps que la van empresonar els “rojos”, en un vaixell ancorat al port de Tarragona, perquè buscaven per afusellar-les dues germanes monges. I, paradoxalment, el temps que va passar una altra vegada a la presó, en aquest cas a Pilats, ja acabada la guerra, però ara perquè els falangistes volien capturar el seu cunyat i els seus sogres (els meus avis i oncle) també per afusellar-los com a còmplices de la República.
Recordo aquell 2 de març com si l’estigués vivint ara mateix. És dels dies que he sentit més pena i impotència per algú que no coneixia, i tenia l’absoluta convicció que s’estava cometent una injustícia (la mort violenta sempre ho és). I també per la meva mare, a qui no havia vist mai tan obertament desconsolada i parlant de la guerra, que havia estat fins llavors un silenci antic i molt llarg, com diu el poeta.
XAVIER OROZCO DELCLOS
CARDEDEU
Els més vulnerables
Quan ens envaeix un virus, els primers que cauen són els més vulnerables: els malalts i els avis. Quan la recessió tanca les empreses, quan l’economia s’enfonsa, els que pateixen més són els més vulnerables, els més pobres. Els més mal connectats. Quan la Terra tremola, els primers edificis que s’enfonsen són els més vulnerables: els que tenen mala base i mals pilars, els que tenen humitats i esquerdes.
Això ho hem vist a la pandèmia, es va veure en la crisi econòmica del 2008 i ho estem veient amb el terratrèmol de Turquia i Síria.
“La cadena sempre es trenca per la baula més feble”. Algú va dir això fa segles, i seguim igual. Una de les lleis universals. Com “el peix gros es menja el petit”. O com “els últims seran els primers”.
MARTÍN MARTÍNEZ MARTÍNEZ
BARCELONA
Plensa
Sap greu llegir o sentir queixes sobre les noves obres de Plensa, ja sigui a la Pedrera o a l’escenari de Macbeth. El volíem a casa nostra i ara que en tenim més presència no acaba de ser allà on alguns voldrien.
Viatjant per diferents països he descobert amb sorpresa agradable les seves escultures on menys m’ho esperava. I sempre he pensat que eren valents per exposar-les a l’exterior o a l’interior d’espais ben originals.
He de dir que el millor record el tinc d’Erevan, capital d’Armènia. Allà veies els seus homes pensants de colors brillant a la nit amb el mont Ararat de fons.
EULÀLIA RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Un record especial
Voldria tenir un record especial, ara que fa tres anys de l’inici de la pandèmia, per a totes les víctimes, especialment les persones grans que vivien a les residències. Jo ho vaig viure personalment perquè la meva mare vivia en una. Hi anava cada dia fins que va arribar el covid i va començar el malson. Una de les pitjors conseqüències va ser la sobtada separació de la gent gran de les seves famílies. Ells no entenien tant patiment en solitud.
Fa un any es va trencar el cordó umbilical que sempre em va unir a la meva mare. No oblidem els grans i acompanyem-los fins al final, amb alegria, és una satisfacció que ens beneficiarà també a nosaltres.
ESTHER VALL SANCHEZ
BARCELONA
