Fa poc vaig tornar a Cardona, el meu poble d’origen, i vaig estar xerrant amb una dona que feia temps que no havia vist. Em va dir que passo tant poc temps al poble que ja no em podia sentir d’allà. No hi estic d’acord. Per això escric una breu anàlisi sociològica sobre la identitat. Les identitats, en el nostre context de globalització i de lògica transnacional, es configuren a través de la idea de poligàmia locativa d’Ulrich Beck, és a dir, que tenim vincles quotidians amb varis llocs al mateix temps. Per tant, com diu Stuart Hall, aquestes ja no es poden entendre com una part fixa de la persona, sinó al contrari: són canviants, fragmentades i múltiples.
Això també permet entendre que no hi ha aculturació. No s’abandonen les tradicions i la cultura per adoptar-ne de noves, sinó que es poden mantenir, compaginar i, fins i tot, combinar (aquesta última idea és el que permet parlar de sincretisme). Conseqüentment, es parla també d’identitats híbrides. En conclusió, les identitats representen elements significatius de les nostres experiències vitals, però no són estàtiques ni úniques. Per això es pot pertànyer a diversos llocs al mateix temps. Així que, sens dubte, puc afirmar que soc cardonina i també soc cerdanyolenca.
NÚRIA SEMÍS CAMPOS
CERDANYOLA DEL VALLÈS
Maria Callas: cent anys
Maria Callas faria enguany cent anys, un segle, una vida d’èxits i de desenganys. Cabells blancs, mans tremoloses, arrugades, taques de vellesa, la veu envellida i somorta no serien res del que va ser, una veu de bella tessitura i d’un color únic que la varen definir com una cantant de gran vàlua i única en el món de l’òpera. Va reestrenar òperes oblidades que avui formen part de programacions actualitzades en els grans teatres del món de l’òpera. Desenganys amorosos la varen desgraciar i esllanguir físicament de pena i de tristor. Sort del gran tenor Giuseppe di Stefano, amb el qual en els darrers anys de la seva vida varen recórrer el món interpretant recitals que avui en diferents gravacions encara podem gaudir. Es va recloure en el seu pis de París rodejada de fotografies, de regals, de records, de premis i d’una depressiva i malaltissa soledat. La seva mort en la maduresa de la vida va omplir pàgines i pàgines dels diaris de l’època, una gran veu ens havia deixat. Part de les seves cendres reposen al mar Egeu i la resta en un columbari al cementiri parisenc de Père Lachaise de París. Fa uns anys, en un viatge a París, li vaig retre un homenatge personal i emotiu a aquella dona la veu de la qual ens va regalar el millor de l’òpera.
PERE MANUEL GIRALT PRAT
SANT JUST DESVERN
Pactes i transparència
Crec que una de les raons per les quals una persona pot decidir el seu vot és saber com el partit que vota utilitzarà aquest vot, i una part molt important d’aquesta utilització és saber amb qui es posarà d’acord per governar en cas de ser el guanyador o a quin altre candidat o candidata donarà suport si no és el primer. Això em sembla més important encara en aquestes eleccions en què hi ha diverses candidatures molt igualades. Per això em sorprèn la reticència d’alguns candidats a explicar amb claredat amb qui pactarien tant si són guanyadors com si no. Tan sols l’actual alcaldessa ha expressat clarament la seva aposta per un govern amb les forces de progrés (Barcelona en Comú, PSC i ERC), forces que avui sumen 28 dels 41 regidors i regidores de la ciutat (quasi el 70%). Ni ERC, que només en el darrer debat va assenyalar la seva incompatibilitat amb els socialistes, ni encara menys el PSC han deixat clar amb qui volen governar si guanyen ni a quin candidat o candidata donarien suport si no ho fan.
Sobretot és preocupant el cas del PSC, incapaç d’aclarir si optarien per un govern amb els comuns com ha passat els darrers 4 anys o per contra mirarien cap a la dreta per governar amb Trias. Els ciutadans ens mereixem ser tractats com a persones adultes.
JAUME ROVIRA
BARCELONA
