La tendresa com a eina política
Ens vàrem conèixer al màster de direcció d’ONGs d’ESADE, el 2007. Ara fa 18 anys! De bon començament vaig percebre que l’Enric Morist jugava una lliga diferent de la de la resta de companys i companyes. Tant si parlava de dades, com d’intervenció social de les ONG, com de gestió de projectes, com d’emergències, ell brillava. Es feia escoltar. Tenia un magnetisme càlid. No era un seductor vanitós ni superb, sinó un company afectuós que et feia sentir l’escalf del seu tracte. Notaves una persona lluminosa que abordava la tasca que compartíem tots els qui coincidíem a l’aula, amb veritable passió.
Anys més tard vaig poder comprovar com exercia la mateixa influència –motivadora i esperançada– en l’equip de Creu Roja Catalunya. I com en una etapa trista de la Taula ell va tenir una intervenció serena i assenyada, plena d’autoritat, davant la qual tothom va cedir i vam acceptar repensar les nostres pròpies (des)raons. Era un activista polític de la tendresa. Gràcies, Enric, pel teu mestratge!
Eulàlia Mas
Directora de la Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS)
Els mestres i l’autoritat
Vull felicitar la directora de l’Escola Mercè Rodoreda de Barcelona, la senyora Àngels Cadena, per la defensa sense embuts que va fer al programa Històries de l’escola, emès recentment per TV3, de la necessitat de respectar l’autoritat dels mestres.
Si el primer dia de curs un professor li diu a un alumne dins de l’aula que faci el favor de seure bé i de treure’s la gorra, aquest l’ha d’obeir, si no, no hi ha educació possible. Una altra cosa, però, és l’estima que et vas guanyant amb la teva feina per part dels teus alumnes en el decurs del temps, de tal manera que al cap dels anys hi haurà professors a qui els seus antics alumnes recordaran amb una gran estima i d’altres de qui ni tan sols se’n recordaran, o bé de qui en tindran un pèssim record. Cuidem i respectem molt els nostres mestres, perquè si no, no tindrem l’educació de veritat que es mereixen els nostres alumnes.
Josep Vilà Batlle
Olesa de Montserrat
Israel i Palestina
Acabo de llegir Un dia a la vida de l’Abed Salama. Anatomia d’una tragèdia a Jerusalem, de Nathan Thrall. És una obra de no-ficció.
El seu autor és periodista, analista del conflicte entre Israel i Palestina, i viu a Jerusalem. El punt de partida de l’obra és la crònica de l’accident d’un autobús escolar i de totes les persones que s’hi han vist afectades. Crec que la seva lectura ajuda a entendre millor la vida de tothom que ha nascut enmig d’aquest conflicte que, en tot, els condiciona de per vida. Nathan Thrall ens explica la història d’una terra que és font de conflictes, i ho fa des de fora, sense jutjar, però exposant-hi tota la crueltat que s’hi practica.
Eulàlia Rodríguez Pitarque
Torroella de Montgrí
Curses a dojo
Aquest diumenge hi haurà una altra cursa urbana a Barcelona. Sembla rar el diumenge que no hi ha una prova esportiva o una altra.
Fa anys es va realitzar en l’espai central per a vianants de la rambla de Catalunya (tan sols a una part d’aquesta artèria de la ciutat) una exposició de fotos de gran qualitat. L’Ajuntament es va afanyar a dir que no es faria mai més per la incomoditat (?) que suposava per al lliure passeig dels ciutadans.
Durant les proves esportives (curses) es tanquen multitud de carrers durant hores, però entenc que aquest fet no suposa absolutament cap molèstia. La cultura és supèrflua; l’esport, no. Així ens va.
Joan Soldevila Adán
Barcelona
