Una galleda d’aigua freda per a la recerca en l’Alzheimer
El fracàs de l’assaig clínic més prometedor obliga a replantejar estratègies
Les malalties neurodegeneratives són un problema de salut cada cop més important en les societats desenvolupades. Últimament ha augmentat molt la seva incidència a causa, sobretot, de l’envelliment progressiu de la població (l’esperança mitjana de vida ja supera els 80 anys en gairebé una trentena de països). Actualment, la prevalença se situa al voltant del 2,8% de la població. Entre aquestes malalties, la més comuna és la d’Alzheimer, que és la causa de gairebé tres quartes parts de totes les demències que es veuen en l’actualitat.
Per desgràcia, no existeix cap cura ni cap sistema de prevenció prou eficaç. És per aquest motiu que s’havien dipositat moltes esperances en el solanezumab, un nou fàrmac produït per la farmacèutica Eli Lilly que havia donat resultats prometedors en els primers assajos clínics que s’havien fet. A finals del 2016 es van presentar les dades definitives dels estudis de fase III, els últims assajos que es fan abans de comercialitzar un producte, i es va veure que els efectes no eren ni de bon tros els que s’esperaven. Això ha representat una galleda d’aigua freda en les esperances de tots els afectats, i ara s’ha d’analitzar amb calma l’impacte que tindrà en com s’entenen els processos que defineixen la malaltia.
S’anomena neurodegeneració tot el que afecta la integritat i el funcionament de les neurones, les cèl·lules que formen el sistema nerviós. Hi ha diversos processos que poden causar aquesta neurodegeneració i la majoria són d’origen desconegut. Entre les malalties que provoquen aquestes pèrdues hi ha la d’Alzheimer, la de Parkinson o la de Huntington. Els símptomes són diferents en cada cas, segons les neurones afectades, però sovint acaben desembocant en una demència irreversible i, a la llarga, la mort. Per exemple, aquest és sempre el final de la malaltia d’Alzheimer, que sovint comença a manifestar-se amb lleugers trastorns del comportament, desorientació o pèrdua de la memòria. La progressió dels símptomes sol ser molt lenta, però en aquests moments no es pot fer res per evitar el desenllaç fatal.
Atacar la proteïna
Malgrat que la va descriure per primer cop el psiquiatre alemany Alois Alzheimer fa més d’un segle, encara no s’han descobert les raons per les quals apareix la malaltia que du el seu nom. Hi ha hagut diverses teories que ho han intentat explicar i una de les que, ara per ara, té més adeptes és l’anomenada hipòtesi amiloide. Segons aquesta proposta, la malaltia d’Alzheimer apareixeria per l’excessiva acumulació al cervell d’una proteïna anomenada betaamiloide, que acabaria format agregats i generant així unes plaques que serien tòxiques per a les neurones. Tot i que aquestes plaques es veuen sempre quan es fan autòpsies a persones que han mort de la malaltia d’Alzheimer, no s’ha obtingut cap prova definitiva que confirmi que realment en són la causa.
Això no ha sigut obstacle per començar a dissenyar fàrmacs que ataquin les plaques d’amiloide. Un d’ells, el solanezumab, és un anticòs que reconeix i destrueix la proteïna betaamiloide que hi ha circulant a la sang i al líquid cefaloraquidi, el que banya la medul·la i el cervell. En principi, això hauria d’eliminar l’excés de proteïna i evitar que es formessin els grums que donen lloc a les plaques. Per comprovar si era així, es va fer un assaig clínic amb més de 2.100 persones amb la malaltia en fases inicials. Si el solanezumab hagués funcionat, el progrés del deteriorament hauria hagut de ser menor en les persones que rebien el fàrmac, comparat amb les que només rebien placebo. Però no ha sigut així. L’estudi ha durat un any i mig i les conclusions són que el solanezumab no proporciona cap millora en els tests cognitius que s’han fet als voluntaris.
Aquest resultat negatiu ha fet replantejar moltes coses. Alguns experts han considerat que això implica que la hipòtesi amiloide és incorrecta, perquè disminuir els nivells de la proteïna que forma les plaques no ha tingut cap efecte clínic. D’altres, però, creuen que encara és vàlida. El que es creu que passa és que quan ja han aparegut les plaques és massa tard per poder actuar malgrat eliminar la proteïna.
També es creu que la manca d’efectivitat podria ser per un problema tècnic, com per exemple que l’anticòs es quedés a la sang i no arribés amb prou quantitat al cervell. Actualment hi ha un altre estudi amb un fàrmac que actua de manera similar, l’ aducanumab, fabricat per Biogen, però no se’n sabran els resultats fins al 2020.
Té futur el ‘solanezumab’?
Les accions d’Eli Lilly, que ha invertit més de tres mil milions de dòlars al llarg de les tres últimes dècades en recerca sobre la malaltia d’Alzheimer, es van desplomar a finals de novembre quan es va anunciar que l’assaig no havia funcionat i que no comercialitzarien el solanezumab.
Malgrat tot, es creu que aquest medicament podria ser útil en fases inicials, quan les plaques encara no s’han format, no hi ha hagut pèrdua de neurones i no hi ha signes de demència. Es podria administrar a persones que tenen un risc elevat de desenvolupar la malaltia, com per exemple els pocs casos d’Alzheimer familiar o els que tenen una forma específica del gen anomenat APOE que pot incrementar fins a quinze vegades les possibilitats d’emmalaltir.
No se sap encara si Eli Lilly voldrà continuar invertint en aquest projecte, però hi ha dues farmacèutiques, Roche i Biogen, que continuen investigant amb altres anticossos similars.S. Macip és metge i investigador a la Universitat de Leicester (Regne Unit)