Humans manipulats genèticament: sí, no, per què?

Les tècniques d’edició genètica obren un dels reptes més importants que tenim com a espècie

4 min
Christopher Reeve a la pel·lícula "Superman" de l'any 1978
Dossier Humans manipulats genèticament Desplega
1.
Edició genètica: la caixa d’eines que ha revolucionat la biologia
2.
La meva vida professional abans i després de les CRISPR
3.
Humans manipulats genèticament: sí, no, per què?
4.
Però, això, qui ho regula?

Quan parlem de la modificació genètica ens imaginem exèrcits de soldats clònics dissenyats per ser més obedients o herois de còmic amb capacitats sobrehumanes. Els avenços de l’última dècada han fet que ens hàgim de plantejar seriosament què passaria si tots aquests somnis (o malsons), fins ara patrimoni de la ciència-ficció, s’acaben convertint en realitat.

Estem acostumats al concepte d’alterar l’ADN d’éssers vius. Per exemple, consumim aliments elaborats amb plantes a les quals s’han afegit gens per resistir paràsits. El procediment s’aplica també a animals, que s’utilitzen sobretot per fer recerca: són necessaris per entendre com funcionen els processos vitals i descobrir nous fàrmacs. La possibilitat d’anar un pas més enllà i fer-ho en humans ha estat sempre present. Al cap i a la fi, l’ADN és idèntic, pel que fa a estructura i components, en tots els éssers vius. Però no és tan senzill: les peculiaritats de la nostra biologia compliquen molt el procediment.

Tot va canviar amb l’arribada del CRISPR/Cas9. Es considera que va portar com una democratització de l’edició genètica, perquè ara es pot fer amb molta precisió, pocs coneixements previs i un pressupost baix. Per primera vegada, la idea de manipular humans era factible. Efectivament, el 2018 passàvem de la teoria a la pràctica quan el biofísic xinès He Jiankui anunciava que havien nascut les primeres persones amb alteracions genètiques. El debat no es pot retardar: ¿s’han de permetre aquestes manipulacions?

Objecte i objectiu de l’edició

Hi ha dues grans formes de modificació, que plantegen problemes morals diferents. La menys conflictiva és la modificació en adults, perquè els efectes són puntuals: només es canvien els gens d’un grup de cèl·lules de la persona que els rep. Molt més polèmic és modificar un embrió, com l’experiment del doctor He. En aquest cas, totes les cèl·lules de la persona tindran l’alteració, fins i tot les germinals: és a dir, no tan sols ella, sinó tota la seva descendència naixerà modificada. Cal valorar si hem de permetre prendre decisions que poden definir l’existència de centenars de persones que encara no han nascut.

Una altra distinció clau és si modifiquem l’ADN per curar i prevenir malalties o per millorar-nos. El primer ús seria fàcilment acceptable per a molta gent. Podríem, per exemple, dissenyar humans resistents al càncer. Tenim els coneixements (ja s’ha fet amb ratolins) i les capacitats; només ens faltaria entendre bé els possibles efectes secundaris. Sense haver de manipular embrions, ja estem canviant els gens de limfòcits perquè destrueixin cèl·lules canceroses en el que es coneix com a CAR-T, una de les noves immunoteràpies que pot millorar el pronòstic de molts càncers. Es tracta d’intervencions en adults que no es fan encara de manera rutinària (són cares i complicades), però cada cop seran més freqüents. En el futur podrem tractar moltes malalties d’aquesta manera. Per exemple, podrem introduir el gen de la insulina en cèl·lules del pàncrees per eliminar la diabetis.

Modificar-nos per millorar-nos planteja més dubtes, perquè hi intervenen factors subjectius (què es considera millor?). Ara ja podríem canviar l’ADN d’un embrió per definir, en part, l’aspecte de la persona. Fins i tot hi podríem inserir gens d’animals per augmentar la resistència, l’agudesa visual, etc. Les possibilitats seran més grans a mesura que descobrim els gens que determinen cada característica física o mental. Però per fer-ho possible ens caldrà superar tres obstacles.

El més important és estar segurs que no provoquem efectes indesitjables. Encara no entenem totes les conseqüències d’usar el CRISPR i no ens podem permetre crear modificacions inesperades. El segon és entendre bé la funció dels gens que alterem. No sempre és fàcil, perquè la majoria fan més d’una feina. En l’exemple anterior, suprimir el càncer podria portar a una acceleració de l’envelliment, cosa que anul·laria qualsevol avantatge que haguéssim aconseguit. Finalment, l’últim obstacle serà el que ens posem nosaltres mateixos: la moral de cada cultura determinarà fins on està disposada a arribar.

Un gran repte com a espècie

Malgrat això, la capsa de Pandora ja s’ha obert i és impossible tornar-la a tancar. Mentre debatem quines lleis cal aprovar per regular l’edició genètica, és possible que en algun lloc algú estigui pensant en el pròxim experiment. Més que decidir si ens hem de manipular o no, el debat hauria de ser què farem quan aquesta possibilitat comenci a ser assequible, perquè si és tècnicament possible, s’acabarà fent. ¿Anem cap a un futur distòpic on els més rics seran millorats i els altres continuaran amb les limitacions actuals? ¿Augmentarà encara més la fractura entre països desenvolupats i la resta quan la tecnologia es popularitzi? ¿Acabarem generant una espècie diferent, els anomenats posthumans, que ja no s’assemblarà a l’Homo sapiens? ¿O, en canvi, serem capaços de fer servir de manera assenyada aquests avenços per, a la llarga, erradicar per a tothom una sèrie de malalties i inconvenients? Això, que abans era un dilema propi de la ficció, pot ser el repte més important que hàgim hagut d’encarar mai com a espècie.

Investigador de la Universitat de Leicester i la UOC
Dossier Humans manipulats genèticament
Vés a l’ÍNDEX
stats