Un secret dins dels ous de dinosaure

Els dinosaures eren de sang calenta. Tenien plomes. I encara existeixen perquè, de fet, les aus són dinosaures. Tot això és cert, però els dinosaures no aviaris (tal com es coneix alguns dinosaures en l’actualitat) no eren aus fetes a l’antiga, sinó parents pròxims d’altres rèptils actuals, com els cocodrils. Els resultats d’un nou estudi sobre el temps que trigaven a descloure’s els seus ous han confirmat aquesta qüestió.

A finals de gener un equip de científics va informar que, mitjançant una nova tècnica, havien estudiat fòssils d’embrions de dinosaure que encara no havien sortit de l’ou. Es tracta de fòssils extremadament rars gràcies als quals l’equip va determinar que aquells ous tardaven el doble a eclosionar que els ous d’au que tenen unes dimensions semblants. L’embrió d’un gran dinosaure amb bec d’ànec trigava almenys sis mesos a sortir de la closca i els ous de dinosaures més grans podrien haver requerit una incubació encara més llarga.

Els períodes d’incubació prolongats fan que resulti complicat teoritzar sobre el comportament dels dinosaures. És possible que alguns tipus de dinosaures es cuidessin dels ous i les cries, mentre d’altres es veien aclaparats per la dificultat de vigilar durant un període tan llarg, durant tot l’any, els seus ous enterrats. El fet que el període d’incubació sigui llarg implica que la reproducció es produeix a un ritme lent.

Dents de dinosaure

Gregory M. Erickson, investigador de la Universitat Estatal de Florida i autor principal del nou estudi, publicat a Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), explica que van decidir emprendre el treball perquè els fòssils de dinosaures que encara són a l’ou són poc freqüents i “no se sap pràcticament res sobre la seva embriologia”.

David J. Varricchio, de la Universitat Estatal de Montana, ha dut a terme estudis d’ous de dinosaure fossilitzats i és un dels científics que van revisar l’article sobre l’estudi abans de la seva publicació a PNAS. Varricchio explica que el treball va optar per una nova via per a l’obtenció de proves, l’anàlisi de l’edat de les dents embrionàries, i considera que aquesta tècnica pot resultar de gran valor en estudis futurs.

Les opinions dels científics respecte dels períodes d’incubació han anat variant. Varricchio i altres científics havien estudiat la gran porositat de les closques d’ou fossilitzades, un tret que els va fer concloure que l’àmplia majoria de dinosaures enterraven els ous. Aquest comportament, semblant al dels rèptils dels nostres temps, és indicatiu de períodes d’incubació llargs, explica.

Erickson assenyala que, tot i això, la majoria d’investigadors eren del parer que, atès que els dinosaures estan estretament emparentats amb les aus modernes, els temps d’incubació dels seus ous eren semblants als de les aus.

Per a l’estudi, Erickson va fer servir dents d’insòlits embrions fòssils que es trobaven a l’interior d’ous fossilitzats a punt de descloure’s. Ell i el seu equip van comptar els marcadors de creixement diari que presentaven les dents tenint en compte que el desenvolupament de les dents representa aproximadament el 40% del període d’incubació.

Un dels col·laboradors d’Erickson, Mark A. Norell, cap de paleontologia del Museu Nord-americà d’Història Natural, va estudiar una mostra de dents d’embrions de Protoceratops d’entre 71 i 75 milions d’anys d’antiguitat. El Protoceratops era un dinosaure de la mida d’un xai que habitava a l’actual Mongòlia. Doncs bé, els investigadors van calcular que els ous requerien un període d’incubació d’almenys 83 dies, gairebé tres mesos.

Erickson explica que la informació de les dents dels embrions va ser la primera prova directa dels dies que trigava a eclosionar un ou de dinosaure no aviari. Norell també va tenir accés a l’embrió d’un Hypacrosaurus, un dinosaure amb bec d’ànec que mesurava uns nou metres de llarg i ponia ous de la mida de pilotes de futbol. Aquest dinosaure va viure fa uns 76 milions d’anys i va pondre els ous a l’actual província canadenca d’Alberta.

Els investigadors van concloure que el període d’incubació d’aquests ous era d’almenys 171 dies, gairebé sis mesos. Hi havia molts dinosaures més grans que l’Hypacrosaurus i, tenint en compte que en aus i rèptils el temps d’incubació augmenta com més gran és l’ou, la majoria d’ous de dinosaure havien de trigar la major part d’un any a descloure’s.

Erickson assenyala que el fet que els períodes d’incubació fossin tan prolongats porta a plantejar-se preguntes de tota mena. ¿Com és possible que els dinosaures migressin, com han suggerit alguns, si passaven la major part de l’any pendents dels ous?

“Tenien cura de les seves cries?”, es pregunta Varricchio, que afirma que hi ha proves que alguns dinosaures s’ocupaven de les cries, però segurament van pertànyer a espècies amb ous més petits i, amb tota probabilitat, períodes d’incubació més curts. Els períodes d’incubació llargs haurien implicat que els progenitors es quedessin en un mateix indret tot un any per defensar els ous i la prole.

A més, la llarga durada dels períodes d’incubació també comportava que els dinosaures triessin llocs per fer el niu que estiguessin a recer de les inundacions, la sequera i els depredadors durant molts mesos.

Extinció assegurada

En el moment de l’extinció massiva, ara fa 65 milions d’anys, els dinosaures no es reproduïen tan de pressa com altres animals, cosa que podria haver contribuït a la seva desaparició. Ja havien aparegut les aus, per exemple, i probablement els seus períodes d’incubació eren més curts.

De tota manera, cal suposar que els períodes d’incubació només van ser una estocada més per als dinosaures, que maldaven per sobreviure a una catàstrofe d’abast planetari. Erickson assegura que també havien de fer front a altres desavantatges. “Aquests animals eren malgastadors empedreïts d’energia”, diu. Eren grans i de sang calenta i “fins i tot els dinosaures més grans tardaven més d’un any a madurar”, comptant també l’etapa posterior a la desclosa de l’ou. “Als dinosaures els van tocar males cartes”, conclou Erickson.