Trasplantar un cap al cos d’algú altre

EL CERVELL

(O EL CAP) QUE

NO VOLIA MORIR

The brain that wouldn’t die (en anglès, el cervell que no volia morir ) és una pel·lícula de ciència-ficció del 1962 dirigida per Joseph Green. Tracta sobre un científic que experimenta amb parts del cos humà i que quan la seva promesa mor decapitada en un accident de cotxe recull el seu cap i se l’endú al laboratori. Aconsegueix fer reviure el cap sobre una safata plena d’un intrigant líquid. El científic decideix buscar el millor cos per a la seva promesa. Comença a buscar-lo i a planejar l’assassinat perfecte. Mentrestant, la noia -bé, el seu cap-, a qui no agrada gens la seva nova forma de vida, es comença a comunicar telepàticament amb un mutant que viu al laboratori. Li demana que mati el seu promès científic. El mutant es carrega el científic i provoca un incendi al laboratori, però decideix salvar el cap. Final obert.

Fa sis anys Wang Huanming va quedar paralitzat de coll en avall per una lesió que es va fer lluitant amb un amic. Ara espera haver trobat la manera de tornar a caminar: obtenir un cos nou per al seu cap. Wang és exempleat d’una companyia gasística, té 62 anys i forma part d’un grup d’uns quants xinesos que s’han prestat voluntàriament a sotmetre’s a un trasplantament de cos en un hospital de la ciutat de Harbin, situada al nord de la Xina.

La idea de fer un trasplantament de cos és la mena de pensament que ha fet que experts de tot el món s’alarmin davant de l’afany de la Xina per traspassar els límits ètics i pràctics de la ciència. Almenys avui en dia el trasplantament de cos és impracticable, a parer de metges i experts destacats, alguns d’ells xinesos, que assenyalen la dificultat de connectar els nervis de la medul·la espinal. El fracàs de l’operació implicaria la mort del pacient.

Falta de transparència

El cirurgià ortopèdic que proposa la intervenció és el Dr. Ren Xiaoping de la Universitat Mèdica de Harbin. El 1999 el Dr. Ren va ajudar a fer el primer trasplantament de mà als Estats Units. Assegura que no el faran desistir del seu projecte, en una entrevista en què diu que ha format un equip que està fent recerca en aquest camp i que l’operació s’abordarà quan estiguin “a punt”.

El seu pla consisteix a extreure dos caps de dos cossos, connectar els vasos sanguinis del cos del donant mort al cap del receptor, inserir una placa metàl·lica al nou coll per estabilitzar-lo, impregnar els extrems dels nervis de la medul·la espinal amb una substància adherent que ajudi al seu creixement i, finalment, suturar la pell.

Amb independència de si l’operació s’arriba a materialitzar o no, experts en medicina capdavanters han condemnat el projecte. “Per a la majoria és, en el millor dels casos, prematur i, en el pitjor, forassenyat”, afirma James L. Bernat, professor de neurologia i de medicina a l’Escola de Medicina Geisel del Dartmouth College.

Al novembre el Dr. Huang Jiefu, exviceministre xinès de Sanitat, va afirmar en una entrevista que, quan se secciona la medul·la espinal, resulta impossible reconnectar-ne les neurones, “per tant, [l’operació] és científicament impossible”. D’altra banda, afegeix: “Des del punt de vista ètic, també és impossible”.

Els crítics atribueixen aquesta mena d’experiments mèdics a l’ambició nacional, al generós finançament públic, a una mentalitat utilitarista que prioritza els resultats i a la falta de transparència i de rendició de comptes de la Xina davant la comunitat internacional. “El sistema xinès no és transparent en cap sentit”, afirma Arthur L. Caplan, filòsof ètic especialitzat en medicina de la Universitat de Nova York.

Traspassar límits

L’any passat el govern xinès va invertir 1,42 bilions de iuans (uns 190.000 milions d’euros) en recerca científica i desenvolupament, enfront dels 245.000 milions de iuans (34.000 milions d’euros) invertits el 2005, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística xinès.

L’any passat investigadors de la Universitat Sun Yat-sen, situada a la ciutat meridional de Guangzhou, van alterar un gen en embrions humans que provoca talassèmia, una malaltia de la sang poc freqüent, mitjançant una tècnica desenvolupada als Estats Units. L’experiment va traspassar una línia ètica, a parer d’alguns científics xinesos i estrangers, atès que els canvis serien heretables en cas que es dugués a terme en embrions viables (l’experiment es va fer en embrions no viables).

Malgrat la inquietud, a l’abril un altre equip de Guangzhou va alterar embrions per fer-los resistents al VIH. L’experiment va rebre crítiques a nivell internacional procedents d’alguns científics que al·ludien a la falta de consens respecte del vessant ètic d’aquest treball. L’equip de la Universitat Mèdica de Guangzhou que el va dur a terme va declarar que “encara cal resoldre qüestions tècniques de rellevància”. Va afegir que, per motius ètics, no defensaria l’edició genòmica en línies viables “fins després que la comunitat investigadora i la d’ètica avaluessin de manera rigorosa i exhaustiva la qüestió a nivell mundial”.

Fa temps que els afers ètics persegueixen els investigadors xinesos en l’àmbit dels trasplantaments d’òrgans. La Xina feia servir els òrgans de presoners executats. El govern assegura que ja no n’utilitza, però els metges xinesos que fan trasplantaments continuen presentant ocasionalment en congressos internacionals estudis fets amb òrgans de presoners.

Alguns científics i filòsofs ètics xinesos afirmen que la preocupació dels experts, en particular la dels estrangers, és exagerada. L’atribueixen a l’enveja per l’extraordinari progrés científic i econòmic que ha fet la Xina en les últimes dècades. “Considerem que les reaccions dels comentaristes occidentals són fruit de la incomprensió de la situació actual”, va escriure Zhai Xiaomei, degana de l’Escola d’Humanitats i Ciències Socials del Peking Union Medical College, a la revista especialitzada Developing World Bioethics al gener. Els crítics no estan disposats a reconèixer la Xina “com a un igual en el debat internacional sobre els límits apropiats per al desenvolupament de noves biotecnologies”, va afegir. Zhai s’ha negat a concedir-nos una entrevista.

El Dr. Ren no és l’únic que explora la ciència dels trasplantaments de cos. El Dr. Sergio Canavero, del Grup de Neuromodulació Avançada de Torí (Itàlia), n’és un defensor notori i científics de l’Institut de Biofísica Teòrica i Experimental de l’Acadèmia Russa de les Ciències també investiguen certs aspectes de l’operació. Tot i això, segons afirmen, ni el Dr. Canavero ni l’Institut rus tenen previst dur-la a terme.

El Dr. Ren, que és nascut a Harbin, ha viscut 16 anys als Estats Units, d’on va tornar el 2012. Va formar part d’un equip de la Universitat de Louisville que va assistir en el primer trasplantament de mà. Ha fet experiments de trasplantament de cap amb ratolins, però els rosegadors tan sols han sobreviscut un dia. Assegura que també ha començat a experimentar amb cadàvers humans, però es nega a donar detalls. El metge i els seus partidaris diuen que l’operació podria ajudar persones que pateixen malalties potencialment mortals que afecten les funcions corporals, com ara l’atròfia muscular espinal, o pacients amb paràlisi, com Wang.

El Dr. Abraham Shaked, professor de cirurgia i director de l’Institut de Trasplantaments Penn de la Universitat de Pennsilvània, diu que hi ha aspectes del pla que són tècnicament possibles. Afirma que es podria conservar el cervell del receptor i el cos del donant abans del trasplantament, unir molts dels vasos sanguinis i músculs i controlar les reaccions immunitàries adverses.

Ara bé, connectar els nervis de la medul·la espinal encara no és possible, assegura el Dr. Shaked. “En l’estat actual diria que intentar-ho és estúpid més que no pas una bogeria”, escriu en un correu electrònic. “Una bogeria implica que es podria fer. Estúpid, que no s’hauria de fer”.

Pel que fa a l’ús d’una substància adherent (el polietilenglicol) per facilitar el creixement dels extrems dels nervis, el Dr. Shaked comenta: “Per dir-ho d’alguna manera, és com si tallessin el cable telefònic transatlàntic i algú volgués unir-lo fent servir Krazy Glue” (una marca de pega superadherent).

El Dr. Ren comenta que l’operació seria tremendament difícil. “Fa més de 30 anys que em dedico a la medicina a la Xina i a l’estranger -diu en una entrevista-. He fet les operacions més complicades, però no hi ha punt de comparació amb aquesta. Sigui ètic o no, és la vida d’una persona. No hi ha res que estigui per damunt d’una vida: aquest és el nucli de l’ètica”, afegeix.

Preguntada sobre la qüestió, la Comissió de Sanitat de la Xina ha afirmat que s’exigeix als cirurgians que es comprometin a respectar les responsabilitats ètiques recollides a la reglamentació en matèria de trasplantaments d’òrgans humans del país.

Entre les incerteses mèdiques i ètiques, Wang i la seva família s’aferren a l’esperança. “No pot ni viure ni morir”, diu la seva filla. Afirma que la intervenció els dóna esperança. “Un procediment mèdic que sona impossible ens podria salvar”, conclou.