CELOBERT

Benzinera 24 h

ÉS MITJANIT I L’INDICADOR marca que vaig amb reserva. Aquestes nits denses m’agrada repostar tard a la benzinera autoservei 24 h que hi ha a la N-II quan passa pel terme despoblat de Maçanet de la Selva. N’hi ha de pitjors, però aquesta és la meva.

La carretera puja pels boscos de Montbarbat, entre la conca de la Tordera i les boires de la plana de Vidreres. No hi ha lluna i només veig la fosforescència de la barana baixa, els senyals i fletxes de la carretera, els arbres petrificats per la llum del cotxe. Condueixo al fons d’un oceà, només de tant en tant em creuo amb un altre cotxe amb els fars resplendents com ulls astorats per la sorpresa. Cal Coix està tancat i barrat. Un quilòmetre més i arribo a una petita esplanada oberta als quatre vents. Aquesta és la benzinera, una porxada alta a cada costat de l’asfalt, llum malalta i plastificada, més fluixa que a les altres benzineres. Surto de la carretera. Passo l’edifici abandonat d’una bàscula de camions, hi ha restes del tedi de les prostitutes que s’hi posen a l’estiu, hi ha espai perquè hi aparquin uns tràilers que no hi són. Entro sota la llum ataronjada; hi ha una pancarta enorme, groga i descolorida, que diu en lletres vermelles “ low cost ”.

Perduda entre la fredor del Montseny i la boira de la Selva, si hi ha bruixes venjatives són aquí. Surto del cotxe. Si m’ha de raptar un extraterrestre orellut, és aquí. L’autòmat de la màquina de pagament va donant-me instruccions. Passo la targeta. Evito girar-me. Les càmeres filmaran com s’acosta i m’apunyala el psicòpata o com se m’endú el grup de jugadors d’un joc de rol que m’apallissaran, em violaran i em deixaran dessagnar fins a la matinada en un camp glaçat. Se’m menjaran els senglars, els escorpins i les aranyes. Ara omplo el dipòsit. A l’altre costat de la carretera hi ha la benzinera bessona, com un mirall sense mi.

Entro al cotxe i enfonso el pedal. He fet benzina per fugir d’aquí. Passo amb les rodes per sobre les tapes rodones del gran dipòsit enterrat a sota la benzinera. Hi han trasplantat el petroli com un tubercle al·lucinogen del golf Pèrsic. Miro pel retrovisor. Si aquest dipòsit s’encengués, la flama es veuria des del Pirineu. Tots els feixistes del país vindrien a celebrar-ho, farien una gran rotllana entorn de la flamarada alta com un gratacel, amb la cabellera verinosa de fum negre, un ídol, la fuetada definitiva al canvi climàtic. Ho celebraríem com des de fa dècades celebrem la degradació voluntària per sota de la nostra espècie, la tensió inassumible d’intentar viure per sota de la pròpia cultura.

Més continguts de