CELOBERT

Charlotte Salomon

Una nit de maig del 1933 els nazis van organitzar la Buecherverbrennung, la crema pública de llibres d’autors “degenerats” a les places de les ciutats alemanyes. Llibres, per exemple, de Heinrich Heine, el poeta jueu que un segle abans havia escrit: “Allà on cremen llibres, acaben cremant persones”.

Una de les cremades seria Charlotte Salomon, a qui als vint-i-sis anys van deportar a Auschwitz amb el seu marit. Ell encara hi va sobreviure unes setmanes, però quan Charlotte va baixar del tren i els oficials nazis van veure-li la panxa (estava embarassada de cinc mesos), van enviar-la de dret a la cambra de gas.

Els jueus són el poble de la paraula i és entorn de les paraules i el seu ús que es detecta la barbàrie o la civilització, la bestialitat o la humanitat. Charlotte Salomon va deixar una de les obres capitals del segle XX, una sèrie d’uns vuit-cents guaixos, una selecció generosa dels quals ara es pot visitar al monestir de Pedralbes, a Barcelona (aneu-hi amb temps). Vida? O teatre? és un gran llibre autobiogràfic, una indagació en l’autoconsciència a partir de les dues experiències profundament lligades que li va tocar viure a Salomon: la propensió al suïcidi i el nazisme. Potser el que fa aquesta obra tan impressionant i meravellosa és un altre tret jueu: la capacitat de mostrar l’esperança sense edulcorar, enmig de les tenebres gairebé opaques d’aquesta vida. Charlotte va poder deixar-nos la seva obra mestra perquè va acabar guanyant-li la batalla al suïcidi. Que després fos assassinada respon a la maldat del món, de la qual ningú se salva.

A l’últim dibuix de Vida? O teatre? Charlotte es retrata a si mateixa asseguda de cara a mar, dibuixant. El paper sobre el qual dibuixa és transparent. A través del paper es veuen la mar i un tros de la seva pròpia cama. Això és la vida. Però, escrites sobre la seva esquena, hi ha les paraules del títol de l’obra: vida o teatre, que aquí ja han perdut els interrogants. Realitat o text. Superfície o fondària. Vida o mort. La imatge val per totes les escultures de lletres fent formes humanes de Jaume Plensa, i a mi em fa pensar més en la màquina d’ A la colònia penitenciària de Kafka, que gravava les paraules de la llei al cos dels que les incomplien. És l’essència de la cultura jueva -al costat de Kafka, Marx, Freud, Einstein, Lévi-Strauss o Chomsky- buscar què hi ha al dessota de les realitats que descrivim amb les paraules. Tot gira entorn de la paraula, per als jueus, per als catalans i per a la humanitat sencera, i mentre en una banda les cremen, en una altra les viuen.

Més continguts de