LA REPOBLACIÓ DELS NUCLIS RURALS

Lliurona, el poble que ha aconseguit renéixer

L’escola és l’ànima que manté viu aquest veïnat de l’Alta Garrotxa

El repoblament de pobles petits que dècades enrere van ser abandonats no és fàcil, i encara menys si estan aïllats. Una excepció és Lliurona, un poble de l’Alta Garrotxa que va quedar abandonat durant la dècada dels seixanta com a conseqüència de la crisi del carbó, però que fa més de trenta anys que torna a tenir vida. Entre el 1982 i el 1983 joves amb diferents motivacions però amb el mateix desig de viure en un indret aïllat i en un entorn natural per arrelar-hi i trobar el seu lloc al món van començar a instal·lar-se a Lliurona. Hi van anar carregats d’idealisme, uns amb ganes de tirar endavant un projecte comunitari de conrear la terra i tenir bestiar, d’altres amb la idea de fer coses en comú per a la comunitat decidides en assemblea però després cadascú fent la seva activitat. Actualment hi viuen unes 50 persones, onze de les quals són nens. En aquestes tres dècades han passat desenes de persones per Lliurona, però la població sempre s’ha mantingut entre les 35 o 40 persones i les 60. Uns van pujar-hi amb la intenció de passar-hi una temporada, d’altres van marxar quan la mainada es va anar fent gran i els van substituir d’altres que hi van anar amb la idea de formar una família. Però perquè aquesta rotació fos possible el factor determinant ha sigut l’escola, el motor de Lliurona.

L’escola en una rulot

Al principi la mainada havia de baixar i pujar cada dia a Albanyà, el poble al qual pertany administrativament Lliurona, però aviat es va veure que allò era insostenible, ja que es passaven tres hores al dia en una pista forestal. Per això el curs 1991-92 van començar a fer classes en una rulot i un any després es va aconseguir que l’escola fos reconeguda pel departament d’Ensenyament i que el primer curs es reconegués com a vàlid. “Per fer això la persona clau va ser en Ramon Sala i Canadell [polític, empresari i filantrop], que no va fer cas de si nosaltres érem més o menys hippies. Ell era un enamorat de l’Alta Garrotxa i volia potenciar la vida en els nuclis”, explica Montse Santonja, que juntament amb el seu company, Baltasar Navarro, i Xavier Borruel són els tres únics que queden dels primers repobladors. Sala va fer servir les seves influències perquè l’escola depengués directament del departament d’Ensenyament -encara en depèn-, perquè l’Ajuntament d’Albanyà d’aleshores sempre va pretendre que la mainada anés a l’escola del poble i no va col·laborar amb l’escola de Lliurona. Aquesta actitud es va mantenir fins que la legislatura passada va arribar un nou equip de govern més receptiu. “Mira si teníem clar que volíem que continuessin els que hi ha, que tot Lliurona va baixar a votar el dia de les eleccions. Un veí que té 60 anys va ser la primera vegada a la seva vida que va votar”, explica Navarro. Un resultat tangible d’aquesta col·laboració és que, després de 20 anys, l’escola té dos nous mòduls amb el doble d’espai. A Lliurona els veïns s’organitzen per oferir el servei de menjador als nens i ajudar en les activitats extraescolars. El curs passat hi va haver 14 alumnes a l’escola però aquest seran onze, ja que alguns han de baixar per anar a l’institut. “Fins fa poc quan els fills començaven secundària les famílies havien de marxar perquè els resultava impossible seguir. Ara poden anar a Besalú, i això facilita que alguns puguin continuar vivint al poble”, explica Pilar Ricart, mestra de Lliurona.

El preu de viure a Lliurona

No és el cas de Núria Pi, que va arribar a Lliurona fa 14 anys. “Vaig pujar-hi amb una col·lega i ella se’n va enamorar de seguida. Per a mi no va ser un amor a primera vista, em va costar més”. Des de fa deu anys té un obrador on fa pasta i des d’aleshores es guanya la vida així. Té dues filles, la gran estudia a Barcelona i la petita va a l’Institut d’Argelaguer, per la qual cosa està entre els dos pobles. “He trobat un local on traslladaré l’obrador perquè aquí és massa dur. Si pujo 500 quilos de farina baixo 500 quilos de pasta i ja no puc com abans, quan era més jove”, explica. Amb tot, conservarà l’espai que té al poble: “Però anar i venir cada dia és impossible. Em deixo 300 euros al mes en gasolina, em passo una hora i mitja cada dia per les pistes i el cotxe cada dos per tres ha d’anar al taller”, lamenta.

Viure en un lloc com Lliurona, a 840 metres sobre el nivell del mar, té els avantatges indiscutibles de la tranquil·litat i l’entorn, i inconvenients com no disposar fàcilment dels serveis bàsics. Totes les cases tenen plaques solars i, com que no hi ha xarxa d’aigua corrent, tenen cisternes pluvials. Una de les coses que ha millorat els últims dos anys és el servei d’internet, gràcies a la mediació de l’Ajuntament i de l’empresa Megatró.

De mecànic dentista a cabrer

José Calvar coneixia el poble perquè el seu oncle va viure primer a l’Alta Garrotxa i des de fa més de vint anys ho fa a Lliurona. Després d’estudiar per a mecànic dentista va deixar la feina i Vigo per instal·lar-se a Lliurona fa quinze anys. “No m’agradava la feina. Guanyava diners però era fatal per a les cervicals i manipulava molts productes tòxics”, diu. Va fer un cop de cap i se’n va anar a viure al poble, tot i que la primera vegada que el va visitar ni li va passar pel cap aquesta possibilitat. Ara és pare de dos bessons de vuit anys, i d’aquí quinze es continua veient aquí: “Mai se sap i depèn de moltes coses, però estem bé aquí i ara ni em plantejo marxar-ne”.

També estan encantats de la vida a Lliurona Olga G. i el seu company, que van pujar-hi fa vuit anys amb la idea de viure d’una manera alternativa i formar una família. S’estan a Can Vim, un casalot del segle XVIII que van trobar força restaurat d’uns anteriors inquilins i del qual ara han millorat els interiors. Allà han tingut dos fills i viuen fent mel i treballant en jornals allà on surtin, perquè les possibilitats de feina a Lliurona són limitades. “Aquí som feliços i espero estar-hi molt de temps”, explica l’Olga, malgrat les dificultats de l’entorn: “Ningú diu que sigui fàcil viure aquí”. En canvi creu que pujar els seus fills aquí té uns avantatges que no trobarien fàcilment en altres llocs. “Creixen molt més lliures. Poden anar sols a l’escola, en bicicleta a veure els seus amics. Valoren la natura i coneixen l’entorn, els animals i les plantes molt més que altres nens de la seva edat que creixen en altres llocs”, afegeix. Però també s’entretenen amb les joguines electròniques pròpies de l’època: “Aquí no t’escapes de la influència de la PlayStation, les Nintendos i les tauletes, però l’exterior tira molt. I també van al cine i en moltes cases hi ha televisors”, afegeix.

Satisfets malgrat tot

A l’hora de mirar enrere i fer balanç de l’aposta que van fer fa més de trenta anys Montse Santonja, Baltasar Navarro i Xavier Borruel, cap en fa un balanç excessivament positiu però tampoc cap d’ells té intenció de marxar-ne fins que no sigui per causa de força major. “A nivell personal el balanç és molt bo, però estic decebuda de la relació comunitària”, diu Santonja, que va pujar a Lliurona havent decidit que no volia ser mare però que finalment ho va ser fa 23 anys. Va conèixer el seu company, en Balta -com el coneix tothom-, en l’ocupació de masies abandonades a Gallecs (Vallès Oriental) a la segona meitat dels 70. Navarro té un bon record dels primers anys però es queixa de molts dels que han vingut. “La gent no és seriosa. Han vingut molts passavolants”, diu. Ells dos van fer una aposta ferma des del principi, ja que es van vendre el pis que tenien a Barcelona per comprar les runes de Can Perussa, on es van instal·lar la Setmana Santa del 1983.

Per la seva banda, Borruel va arribar a Lliurona després d’haver viscut en una comuna urbana a Barcelona i en una altra a Arbúcies. En el seu cas, adquirir una propietat no era cap prioritat en la seva aposta de viure a muntanya, però finalment el 2002 va comprar una petita finca que s’ha anat arreglant els últims anys. “Els primers vuit o deu anys van ser els millors. Després ha vingut molta gent i alguna de molt egoista, però la muntanya els ha fet fora i hem après a garvellar. Però en línies generals el balanç és bo, no he deixat mai de fer el que m’ha donat la gana”, conclou.

Més continguts de

El + vist

El + comentat