Andrés Fajngold: “Si vols odiar-me, pots odiar-me per ser argentí, pèl-roig, jueu i esquerrà”

BarcelonaAllà on molts còmics despleguen la loquacitat i el riure per contagi, Andrés Fajngold fa una proposta no apta per a tots els paladars, on les situacions incòmodes i els silencis contenen la clau del seu humor. Col·laborador de programes com Zona Franca, la sèrie Departament Amades o l'Està passant, estrena el 23 de febrer un especial de comèdia al 3Cat i se'l pot veure també a El consultorio de Berto.

“He nascut a l'Argentina i aquest és un dels motius pels quals no soc irlandès”. Així has obert molts dels teus espectacles. Els teus orígens, de fet, són bastant complexos.

— Sí, tinc arrels de Rússia i de Polònia, i una mica d’Àustria, també. El meu avi va fugir de Polònia i a la seva dona i a la seva filla, que tenia sis anys, les van assassinar en un camp de concentració. A la seva mare, també. Però eren molts germans i germanes i, en general, van poder fugir.

Fins a quin punt aquest punt dramàtic de la història familiar ha influït en la teva visió de la vida, en la teva comèdia?

— Hi ha influït, esclar. Tota la meva família va patir persecucions. Però, vaja, això no és patrimoni de la meva família, perquè en la història d’Europa del segle XIX i XX, i de la humanitat... hi ha guerres per tot arreu.

Per tant, quan es diu “No es pot fer humor de l’Holocaust”...

— Es pot fer i es fa humor de l’Holocaust! Jo m'imagino que si a mi em toqués viure en primera persona estar en un camp de concentració o al gueto de Varsòvia, evidentment hauria patit, però m’imagino també rient de l’absurd de tot això. El meu pare sempre em deia que fins i tot dins del gueto de Varsòvia hi havia jueus que es feien rics, que feien negoci. Però a mi m'agrada més pensar que fins i tot hi havia jueus que reien molt, inclús dins de qualsevol camp de concentració. Que trobaven comèdia, motius per riure.

I està bé que es faci?

— Està bé que es faci, sí. I de tot el que estem patint ara al món, també està bé que es faci. No sé si avui, però en el moment oportú.

Per tant, ¿creus en la màxima segons la qual la comèdia és tragèdia més temps?

— Sí. El que passa és que el temps que ha de passar és relatiu per a cadascú. Qui decideix quant de temps? I aquí, clar, entrem en els límits de l'humor...

Quins són els teus?

— Soc conscient que hi ha un context, que hi ha sensibilitats. Per exemple, si tu vas a una associació de familiars de gent que s'ha suïcidat, has de saber on vas i que, si tens una llista d'acudits de suïcidi, potser no és el millor material per portar... o potser sí, no ho saps.

¿T’has trobat en algun moment d’empassar saliva i dir: glups, perill, mines?

— Un dia la Comunitat Israelita de Barcelona, que és la més vella de Barcelona, em va convidar a fer 20 minuts. I vaig pensar que podria ser una bona idea parlar una mica de nosaltres mateixos amb llibertat, perquè a mi, com a jueu, el que em fa sentir més orgullós de la meva identitat jueva és l’humor. La resta és difícil, però l'humor em fa sentir orgullós. I vaig fer acudits dient que no teníem una comunitat jueva gai a Barcelona per fer la circumcisió a bebès gais, però no de parelles gais, sinó de bebès que tenen vuit dies però tu ja intueixes que... Uf, va ser duríssim. Quan portava deu minuts, des del fons, em van fer un gest de “Tallem-ho, tallem-ho, deixem-ho aquí!”

Avui dia no deu ser fàcil presentar-te com a jueu.

— Sento orgull per la tradició de l'humor. I també orgull per l'art en general de la cultura jueva, deixant de banda tot el que envolta avui la qüestió i el que pot venir al cap quan dic jueu. Jo parlo de tradició, d’art, de transformar tantes tragèdies o la tragèdia de la mateixa existència. Perquè no cal que et mati ningú. Pots fer art i humor de l'angoixa d'existir. Que es faci humor, amb tot això, aquesta és la part que a mi em fa sentir orgullós.

Amb tot, fas més humor de l’absurd que polític. I t’agrada crear moments d’incomoditat. D’on neix el teu estil?

— Tinc referents de comèdia de tota la vida i actuals, però no sé si el meu estil ve d’aquí. Jo vaig començar a fer comèdia aquí i aquest any farà 21 anys d’això. Recordo que un dia, en un micro obert, érem molt poca gent i parlava d’una història amb un matalàs i els quatre que hi eren reien, però en els moments que jo no esperava. I vaig sentir que a mi també em feia gràcia posar el focus en això.

En escena no rius gaire, però què et fa riure a tu?

— Em fa riure l'absurditat de la vida en general, de les coses que fem a la vida quotidiana. Intento riure'm de mi mateix, de les meves contradiccions, de ser bastant imbècil, de com pot ser que estigui pensant això. Riure'm de mi no crec que m’habiliti per riure'm de tothom, però sí que és un bon punt de partida. Crec que dins de la comunitat de la comèdia està acceptat que si tu et prens a tu mateix massa seriosament i ningú es pot riure de tu, és difícil aleshores riure d’una altra cosa.

Una pregunta que et deuen fer sovint: ¿tu ets així o fas un personatge?

— M’ho han preguntat molts cops, si soc així o faig un personatge. I la resposta és que jo soc bastant així... i a més m'agrada jugar-hi.

Què feies abans de dedicar-te a la comèdia?

— Soc llicenciat en publicitat. Vaig fer la carrera a l’Argentina i vaig treballar com a redactor, però en la branca de promocions. Jo volia ser creatiu, però la meva feina era escriure els textos per a un rasca i guanya. Era frustrant. Dos dies després d’aprovar l’últim examen de la carrera, vaig venir a Barcelona.

Seguint l’amor, diu la llegenda.

— Sí, vaig venir perquè tenia una nòvia catalana que vaig conèixer viatjant pel Brasil. Creia que era una relació que podia funcionar.

I quant va durar?

— Una setmana.

Però, en comptes de tornar amb la cua entre cames, vas optar per quedar-te.

— Tenia un bitllet de tornada que em servia per a un any, així que vaig decidir provar de viure a Barcelona un any. Quan va passar l’any, sí que va ser molt significatiu. Aquell dia vaig pensar: "Estic cremant un pont de tornada i un bitllet d’avió". A més, estava d’il·legal, perquè havia arribat aquí amb el visat de tres mesos de turista: en aquell moment no tenia la ciutadania polonesa que tinc ara.

Per tant, passaport polonès i argentí, arrels a Rússia i vivint a Barcelona amb la teva dona, que és mexicana amb arrels sirianes. Si et pregunto d’on et sents, què respons?

— Qualsevol cosa menys ciutadà del món, que sona fatal! Jo diria que soc argentí barra català. Argentí i una mica català. Però també passa que vaig anar a l’Argentina i vaig provar de fer alguna cosa de comèdia i va ser curiós. Em deia: "Soc d’aquí, però ja no ho soc". Potser és que no soc de cap lloc.

I això és alliberador o inquietant?

— Moltes vegades em genera una mica de sentiment d'angoixa. Al final, som una mica ovelles. Necessitem el ramat perquè ens digui “Ets dels nostres”. Per notar l’escalfor i sentir que algú pensa igual que tu. I, esclar, moltes vegades em trobo no identificat, no sentint-me identificat ni amb l'un ni amb l'altre.

La comèdia potser és una manera de trobar aquest nexe amb els altres.

— Sí que és un acte contra la solitud vital. No és l’únic objectiu, però hi ha un component que sí que és aquest.

Si no em fallen els números i persisteixes, el 2031 portaràs més temps aquí que allà. Penses mai en tornar-hi?

— No es pot dir mai, però jo estic molt bé fent la meva vida aquí. Jo a Buenos Aires m’ofego. Massa gran per a mi.

Però la vida aquí, sense papers, no devia ser fàcil. De què treballaves?

— Vaig fer de tot. Recordo fer frànkfurts a les Cotxeres de Sants, en una convenció de tatuadors. Vaig començar servint cerveses, però l’encarregat de la planxa no va poder venir un dia i em van dir: "Tu que ets argentí, deus saber fer anar la planxa". Vaig ascendir ràpid.

De cerveses a frànkfurts: això és el somni català! Suposo que fins a arribar a l’Està passant encara devien passar moltes coses.

— Després vaig treballar en una agència que treballava per a TMB: em van trucar per avisar la gent a l'estació de Gorg, on estava tallada la línia perquè estàvem fent obres, i hi havia de ser des que obria, a les 5 del matí, avisant la gent.

Admetràs que si ara jo penso en l'Andrés Fajngold que veig a la televisió fent avisos de servei públic, sembla una situació còmica d'entrada.

— Sí, era estrany, era estrany. Era una mica còmic.

¿Creus que fer aquest tipus de feines ajuda un còmic perquè li proporciona material?

— Sí, sí, totalment.

Pots viure de la comèdia?

— Es pot viure de la comèdia en català, sí. Però no és fàcil. Ara bé, què és fàcil? Viure de què és fàcil? Bé, dels teus pares, esclar. Jo mateix, fins a l’any passat, encara mantenia una feina tres dies per setmana, com a repartidor de productes de cosmètica per a una empresa que té botigues per Barcelona. Ara sí que ja visc dels xous i les col·laboracions a la televisió. Al novembre, per exemple, vaig gravar un especial d’una hora per al 3Cat que s’estrenarà el 23 de febrer... No va ser una decisió fàcil dir-los que sí, però.

Per què?

— Jo em sento superorgullós de treballar en català i sentir-me integrat. Aquest sí que és el somni català. Però d’aquí a fer tota una hora sencera, tenia dubtes de com podia sortir...

En tot cas, certifiques el bon moment de la comèdia en català.

— Sí, però també és cert que, almenys jo, no et puc pas dir que m’estigui fent ric, en absolut. En el sentit econòmic, com a mínim. Ara, com a autorealització sí que em sento superfeliç. Si no necessités diners per viure, seria suficient amb aquest sentiment.

Ara hi ha tota una escena a Catalunya, però quan vas arrencar no era el cas.

— Aleshores només hi havia dos micros oberts que es feien cada setmana en castellà a Barcelona: el Comedy Club dels dijous i un que es feia al Bar Mediterrani. Ara, en canvi, hi ha un circuit en català, en castellà i fins i tot en anglès, que ha crescut molt. De fet, durant una època, feia més en anglès que en castellà. Però aleshores, cap allà el 2018, va començar l'escena en català, amb encara més força.

Suposo que el gran canvi el devies notar quan vas sortir a l’enyorat Zona Franca. Com hi arribes?

— M’havien enviat un missatge d’un programa d’especials de comèdia de l’Andreu Buenafuente, que parlava de còmics clàssics i en convidaven d’actuals que hi tinguessin alguna cosa a veure. A mi em van dir de fer cinc minuts de monòleg a l’episodi sobre l’Eugenio. No sabia qui era, però després vaig veure que sí, que m’hi podia sentir identificat. Esclar, em semblava l’oportunitat de la meva vida. Però, finalment, van cancel·lar tota aquesta part dels còmics més joves. Va ser duríssim i sentia que mai arribaria a fer alguna cosa aquí en mitjans, perquè entenc que el meu perfil és difícil. No soc per a tothom, i encara ho penso. Però després em va trucar l’Adrià Serra, que era el director de Zona Franca, i em va preguntar si m’interessava fer una prova d'aquest programa. I m’hi vaig llançar i em van dir que sí.

¿I va ser el canvi instantani que un s’espera quan apareix a la televisió?

— Això va ser un dilluns. Em vaig despertar l’endemà i tenia molta activitat a xarxes. Aleshores era encara Twitter i era un pou d’odi, però no era el pou d’odi que és avui. Molta gent nova em seguia, mencions... Jo estava: "Uau, uau". Tothom estava supercontent així que em van demanar fer una segona secció dimecres mateix. Doncs bé, l’endemà ja hi havia molts comentaris que deien “Uf, aquest no sé si cal tan sovint, eh?” i fins i tot hi havia enquestes sobre mi. A més, patia les dinàmiques a favor i en contra que generava La sotana, perquè era el programa del Joel i hi sortia el Manel Vidal. Jo venia a fer el meu món i de sobte vaig descobrir corrents a favor i en contra que eren nous, per a mi.

L’apassionant món dels haters.

— Si vols odiar-me, pots odiar-me per ser argentí, pèl-roig, jueu i esquerrà. I segurament n’hi ha més. I l’estil de comèdia que jo faig, també pots no suportar-me per aquest motiu, però bé, això no està a les meves mans.

“Jo no soc per a tots”, dius.

— La gent que em critica i no em suporta... crec que tenen raó. Si no li fa gràcia, no connecta... jo penso: "Té raó". I quan algú diu que li agrado molt, i que riu, i que li fa gràcia, també penso: “Doncs també té raó”. Pot semblar políticament correcte el que t'estic dient, però penso que qualsevol que té un sentiment sobre si li agrada o no alguna cosa, té raó. Tu tens raó. El que no tens és tota la raó. D’això sí que n’estic convençut.

Però què li diries a algú que no et capta, perquè entengui on pot trobar la gràcia?

— És que si jo haig d'explicar on és la gràcia, la gràcia desapareix. No soc molt optimista en el sentit de creure que puc convèncer la gent que no troba la gràcia en el que faig. No crec que els pugui convertir en fans, perquè tenen un altre sentit de l'humor. I fins i tot potser no tenen cap sentit de l’humor.

Et mires a tu mateix per polir coses?

— De vegades haig de mirar-me per obligació, però si puc, ho evito. No m'agrada mirar-me a mi mateix.

T'he sentit dir també que has fet molta teràpia. Et puc demanar què buscaves?

— A mi mateix, no? Ser millor, superar moments difícils. Vaig provar diversos terapeutes, però em va costar fer match. Finalment, vaig fer teràpia lacaniana: t’estires a un sofà i ell està darrere teu. I recordo que jo li deia: “Però què faig?” I ell estava en silenci uns segons i, de sobte, exclamava: “I jo què sé!”

¿T'adones que estaves tastant la teva pròpia medecina?

— Home, jo no vaig inventar els silencis!

El teu humor pot enllaçar-se amb els aforismes del també argentí Roberto Fontanarrosa. Com quan deia: “Vaig voler conèixer-me a mi mateix. Quan em vaig trobar, estava molt canviat”. Has canviat gaire?

— Sí, han canviat algunes coses, tot i que al mateix temps soc el de sempre. Per exemple, sempre he sigut patidor, i molt obedient. I conscient de les meves limitacions. La meva mare sempre em recorda que, quan jo era petit, em va donar una bossa de llaminadures el dia que marxava de colònies dues setmanes. I em va dir que me les administrés. Jo li vaig tornar la bossa, perquè no em veia capaç de fer-ho correctament.