JA FA MESOS, abans de l’estiu, estava posant llaços grocs en un camp de Santa Cristina i es va presentar un home amb una falç gran i esmolada. Tenia seixanta anys llargs, venia d’algun hort de jubilats de la vora i es va posar a tallar els llaços amb la falç. Vaig treure el mòbil i el vaig filmar. Llavors l’home va perdre els papers, va venir cap a mi i em va clavar una manotada tan violenta que em va fer saltar el mòbil i les ulleres. Sort que no va fer servir la falç, però el mòbil va anar a parar a la carretera i es va trencar, i les ulleres van caure entre els matolls. Vaig estar vint minuts per trobar-les. De fet, ja les donava per perdudes, perquè no m’hi veia. Sort en vaig tenir d’un altre home, que coneixia el primer i l’havia seguit de lluny per vigilar-lo. Aquest altre home tenia la seva edat, havia arribat a Catalunya als anys seixanta i va comentar-me, en castellà, que entenia que pengéssim llaços i que l’1 d’Octubre havia anat a votar d’amagat.
Siguem de la ideologia que siguem i en un grau o altre, els catalans hem estat exposats aquest any a l’odi. Aquesta és l’experiència històrica que vivim íntimament. En les relacions personals hi ha manera d’esquivar l’odi, però socialment no. Arreu del món veiem avui l’odi que es polititza i s’encarna, es concentra i avança, sortit d’una infinitat d’odis petits, com tants cops ha passat a la història. L’extremisme el canalitza cap als crims més salvatges, quan l’home travessa la frontera que el separa de les bèsties sense que li importi gens haver perdut la dignitat, igual que la perden un mico, un gos o un cavall quan se’ls ensenya a imitar les persones.
No crec que l’home que em va atacar fos gaire conscient de què feia. S’arriscava que un altre dia jo m’hi tornés, i era gran. No el disculpo, tot el contrari, però em pregunto què deu ser primer, si l’odi o la inconsciència. La frivolitat, el mirar cap a una altra banda, el relativisme, és un col·laborador necessari perquè l’odi pugui fer els cent metres llisos. Llavors creixen tranquil·lament les plantes més perverses, com la fabricació i el comerç d’armes, els refugiats negant-se al Mediterrani, les violències de tota mena. Tot això ho rega la frivolitat.
L’odi neix amb Caín i Abel perquè l’odi és més pur entre iguals. L’odi de l’home és en contra de l’home. Només aparentment odiem l’altre: si l’odi necessita la inconsciència i la frivolitat és perquè no és tant un desig de destruir la diferència com un desig d’autodestrucció. És el fruit del ressentiment amb un mateix, quan ser una persona es viu com una maledicció.
