El vint-i-u de juny, dilluns passat, era el dia més llarg de l’any. Amarat d’ell, tocades les nou del vespre, me’n vaig anar fins a Santa Cristina d’Aro a veure un camp de blat. Vaig baixar del cotxe i vaig anar enfonsant-me fins que el paisatge em va arribar al coll, caminava amb el cos a sota terra, només treia el cap.
Veia això: plata al cel i or a la terra. Una llum de tisores afilades. Alguns falciots nedaven a la peixera rodona del cel, feien una segona dalla, perquè el camp de sota seu ja l’havien segat i era una planxa d’or fos, una mar plana amb clapes aquí i allà de quirats diferents, com la pell inexacta d’un tigre que algú ha amanyagat, ha trobat calenta i ha acaronat i pentinat amb els dits. I encara hi havia unes bales flotant-hi que un gegant hi havia llançat a l’atzar, com un grapat de monedes d’or a sobre la taula, tan gruixudes que s’aguantaven dretes de costat. Un gegant també d’or ell mateix, i quan vaig entrar al camp vaig caminar per sobre el rostoll dels seus cabells rossos, arranats i durs, un raspall, un llit daurat de faquir.
El sol s’anava comprimint en una bola de níquel, anava agafant pes i enfonsant-se darrere un cocodril de muntanyes. El camp va anar prenent un aire rosa i després moradenc, després ataronjat i al final marronós, de pell i carn humana. Ja refrescava. Els núvols van perdre els músculs i el cel es va convertir en una Antàrtida de plaques de gel i icebergs blaus a la deriva. L’escalfor ara pujava de terra, alliberada, a cavall d’una olor de pa acabat de coure, amb punts de fonoll i de flors de marge.
Tot el dia enfornats, els murs del bosc entorn del camp s’havien carbonitzat. Els falciots també van perdre la precisió dels seus ganivets negres i esmolats. Van fer metamorfosi en ratpenats de drap, en vols de papallona cega i desmanegada. Lluny, es van encendre els llums d’un pavelló esportiu. Van començar els grills i granotes. El camp ja filtrava les últimes basses d’or líquid, les xuclava altre cop cap a la mina subterrània de la nit, al seu dipòsit, al rovell lluminós de l’ou que habitem i que l’univers cova.
No sé si el vaig veure o si vaig imaginar-me’l, llavors, l’enlluernat de si mateix, amb les seves orelles d’ase, a punt d’enfilar-se al submarí i enfonsar-se a l’últim dit de mar daurada just abans que s’assequés, com cada dia, el rei Mides, carregat amb el tresor que va donar-li Silè, el coneixement del sentit tràgic, la intel·ligència que flota sola, malgrat ella mateixa, la llum petita i senzilla sobre el fons abismal i voraç de l’or irrespirable.
