Cristina Masanés: "El confinament ens va regalar converses amb els fills que no havíem tingut mai abans"

Les imatges de 65 trossos de cel acompanyen cadascun dels 65 textos breus, intensos, colpidors, que Cristina Masanés va escriure durant els dies del confinament més dur a què ens va obligar la pandèmia de covid-19, la primavera del 2020. Els trossets de cel són les fotos que cada dia, com un ritual de vital necessitat, Masanés captava des del pati de casa seva, a Castelló d'Empúries, en un exercici de recerca de l'obertura, de l'horitzó, per combatre l'asfíxia del tancament. Les imatges i els textos, que Masanés va escriure a mà en una petita llibreta i que mesos després va transcriure a l'ordinador, componen el llibre Eroica (L'Avenç), un dietari "del cel confinat" on l'autora relata com va viure, juntament amb la seva filla adolescent, aquells dies en què el món de sobte es va aturar. En aquella excepcionalitat del món quiet, Masanés confessa haver-hi trobat moments de gran bellesa, malgrat el dolor i l'espant col·lectiu. També hi va trobar l'ocasió per endinsar-se en la memòria familiar i reflexionar sobre el dolor patit pel suïcidi de la mare, ara fa trenta anys, un dolor que sempre l'ha perseguit i que ara, per primera vegada, s'atreveix a compartir amb els lectors.

Com va sorgir Eroica?

— A diferència dels dos llibres anteriors que he fet, que partien de l'interès que tenia per uns determinats personatges i en què em posava a redactar després d'una feina de documentació als arxius i recollida de testimonis, Eroica sorgeix d'una necessitat de no perdre'm en un laberint de dies tancats, aquella estranya primavera del 2020. De seguida vaig veure que el confinament anava per llarg i vaig tenir necessitat de fer petits rituals. Em vaig proposar sortir cada matí al pati i fotografiar el cel, i en algun moment del dia agafava una llibreta i m'obligava a escriure, a mà i no més d'una pàgina. Quan tot allò va passar, vaig transcriure aquells textos a l'ordinador, els vaig reescriure una mica i el resultat va acabant sent més un exercici de memòria familiar i generacional. I també un exercici d'escriptura.

En aquest exercici de memòria familiar van emergir absències, com la de la teva mare. Per primera vegada comparteixes públicament la "ferida que mai dorm" que et va deixar el seu suïcidi.

— És cert que no n'havia parlat mai obertament. La mare va morir fa 30 anys i ja he treballat de maneres diferents per afrontar el dolor. Però crec que ara ho he pogut escriure perquè ja tinc la calma emocional que et donen els anys. 

Escrius que va morir de tristesa malgrat que semblava una dona alegre. ¿És propi d'una generació de dones que patien en silenci?

— Un suïcidi sempre segueix sent un gran misteri per als que quedem. En aquest cas, per intentar donar sentit a la mort de la mare jo n'he fet una lectura generacional. Les dones que van néixer l'any 40 en un país tossudament catòlic van viure una educació absolutament repressora i que t'ensenyava que havies de tenir cura dels altres. I quan ja no has de cuidar els altres perquè els fills s'han fet grans o els pares ja no hi són, aquest guió de vida se t'esquerda i a vegades no saps construir-ne un altre. Aquest component generacional explica en part aquest suïcidi.

Al llibre hi evoques "el gran espant del món, tancat i perplex" davant "el monstre", o el virus que arriba a la família i es converteix "en por que la febre no baixi i que vingui l'ambulància", però hi expliques també les coses bones que succeeixen quan el món s'atura, com quan a fora s'obre tot mentre nosaltres estem tancats.

— El fet que s'aturés el món per a mi va tenir moments de bellesa. Era tot tan excepcional que això ho feia bonic. És cert que hi va haver molt de dolor, però la clausura del món ens va regalar coses com poder apreciar com florien les plantes, tenir una relació amb el temps que no tenim a causa del brogit diari, de no aturar-nos mai. També ens va regalar la predisposició a la conversa dels fills amb els pares, la recuperació de la memòria dels absents...

Vas fer part del confinament amb la teva filla adolescent. Com ho vas viure?

— Durant el tancament, els joves van congelar una mica la seva adolescència, la van posar en stand-by. Part de la bellesa de tot aquest quedar-nos a casa tancats van ser les converses amb els fills que no havíem tingut mai. En general la disposició d'ells va canviar. Però és cert que per als joves va ser molt dur, perquè els va enganxar en el moment d'eclosió social. 

En un moment del llibre evoques una conversa fins a la matinada amb la teva filla on ella pregunta per coses que mai no ha demanat, com la mort de l'àvia.

— Incorporar al llibre l'experiència del confinament amb la meva filla m'ha permès trenar generacions. Va ser com aprofitar l'aturada del món per fer visible el fil que uneix tres generacions. 

El confinament va propiciar la lectura. Què vas llegir tu?

— Entre molts altres llibres, vaig llegir La pesta, de Camus. Molts ho vam fer quan ens van tancar. Jo no havia pogut acabar mai aquest llibre, havia quedat allà, al prestatge. Però ara el llegíem perquè era un calc del que estàvem vivint: la por, l’ús de la por per part del poder, com es gestionava la renúncia als drets col·lectius... És brutal perquè hi era tot. 

El dia 65 tanques el llibre de Camus i el deixes al prestatge de la no-ficció, esperant que el virus torni a despertar-se. Què haurem après d'una pandèmia que crèiem possible només a la ficció?

— De pandèmies n'hi ha hagut de forma recurrent al llarg de la història, però ens n'havíem oblidat. Aquesta pandèmia, que encara no hem vençut del tot, ha sigut una cura d'humilitat, de conscienciar-nos que som molt petits. Camus ho adverteix al llibre en el seu final extraordinari: el virus dormirà i tornarà a sorgir en un moment imprevisible.

La música de Beethoven, en especial la simfonia Eroica, també et va acompanyar en el confinament. 

— La música acompanya a viure. I aquells dies vaig escoltar molt Beethoven, en especial la tercera simfonia, que va titular Eroica i que jo he utilitzat per titular el llibre. És una simfonia difícil, que trencava amb les convencions i ningú no va entendre. Per a mi és com una metàfora del que ens estava demanant la vida en aquell moment: que fóssim herois davant el monstre.