Davant de la Diada Nacional
Cada any, quan, després de les vacances, em toca escriure la primera columna de la temporada, em topo amb l'Onze de Setembre. És l'hora de passar comptes i tenir el debat sobre l'estat de la nació que no podria fer-se en un Parlament autonòmic. Amb una sabata i una espardenya, aquí i allà, volent-ho o no, uns i altres fan declaracions, gestos, rituals, i tot culmina en una manifestació amb vel·leïtats de sufragi que cadascú interpreta a favor seu, si més no aparentment.
Aquest aparentment és molt important. La Diada Nacional té la virtut d’activar en alguna mesura la consciència dels catalans -és a dir, la realitat-, siguin de la nació que siguin, vagin a manifestar-se o no. L'elefant es fa present. Poc o molt i cadascú en el seu grau, un es pregunta si anar-hi o no, o, si d'entrada ho té clar, per què ho fa o per què no.
Jo mateix no tinc gens clar si anar a la manifestació. Més enllà de la meva circumstància, però, miro al meu voltant i per tot arreu trobo la mateixa impressió: un devessall de vergonya. Una vergonya que unifica el país, a una banda i a l’altra de la pertinença nacional. La propaganda institucional de tots dos costats és degradant i embrutidora, el Procés continua ben kafkià. Tot i haver-hi uns guanyadors i uns perdedors claríssims, ni la victòria pot presumir de res més que de força bruta, ni la derrota d’una mínima dignitat en la claudicació.
Tot al contrari: la vergonya s’ha escampat de tal manera que el país sembla que camini amb el cap cot i la cua entre cames. Les cases, els peixos i els arbres senten la vergonya. Ningú es mira als ulls i no és ni tan sols un suplici específicament català, sinó que s’acorda a un declivi molt general -mireu l’imperi americà, durant i després de Trump; mireu la cara de circumstàncies que fa la humanitat enfront del canvi climàtic que no s'atura, al contrari; o el posat estupefacte i de desemparament que fem davant de la submissió que hem assumit amb la pandèmia, incapaços de defensar la llibertat enfront de l’amenaça de la malaltia: haurem vençut la plaga, potser, però enlloc veus l’orgull, ni tan sols per la vacuna.
Quan la humiliació se la fa un mateix es converteix en vergonya. La vergonya no és irreversible, de vegades es pot arribar a superar, però, en el terreny de la moral, tant la col·lectiva com la individual, hi ha la possibilitat de morir-se literalment de vergonya, que no deu ser pas la mort més agradable, ni la més edificant, ni tan sols la més ràpida.
