La model que embruixava els pintors

Cristina Masanés indaga en la singular relació entre Germaine Gargallo, Carles Casagemas i Pablo Picasso en un assaig narratiu publicat per Llibres del Segle

"És aquí, al 130 del bulevard de Clichy, on fa uns mesos un suïcida carregava l'arma i redactava unes cartes de comiat. És aquí, en aquest estudi llogat allà on comença Montmartre, on Pablo Picasso i Germaine Gargallo dormen després del coit. És aquí on dos cossos suturen una ferida a tres. Posar-se al lloc del mort, usurpar un trajecte que no va ser com una manera, desencaixada, de donar sentit al gest, opac, d'un suïcida. Ella, que no ha tingut el cos del mort, tenint ara el cos de l'amic. Ell, portant fins al final allò que l'amic no va culminar". Aquest fragment de 'Germaine Gargallo. Cos, pintura i error' il·lustra molt bé la capacitat descriptiva de l'autora, la periodista i documentalista Cristina Masanés (Manresa, 1965), que acaba de publicar a Llibres del Segle una laboriosa i brillant reconstrucció del periple vital de Germaine Gargallo, una model de pintors que va captivar Carles Casagemas, va mantenir una relació força desconeguda amb Pablo Picasso i es va casar amb Ramon Pichot.

Ordenar els fets

L'obra, presentada dilluns al vespre a la Llibreria 22 de Girona pel crític d'art Eudald Camps i el poeta i editor Roger Costa-Pau, reconstrueix minuciosament el suïcidi de Casagemas –obsessionat per Germaine, invocant el seu amor per ella– i la relació posterior d'aquesta dona misteriosa amb Picasso. Segons Masanés, "el suïcidi opera en els altres com un deute inesquivable i terrible, un llegat particularment insistent: l'hermenèutica. El suïcida obliga a interpretar. Decidir sobre el propi cos és una manera, violenta i extrema, d'intervenir en la vida dels altres: a vegades l'única via possible d'intervenció". I concreta: "Charles, Germaine i Pablo a París, 1901. L'acte rebel d'un suïcida, una dona perplexa i un amic que deserta en el moment precís. Com desfer-se del passat? Com esborrar-lo? Pintant, pintant-ho tot. La dona, la culpa, el mort, la mirada del mort (...) Pintar fins que el món es confon amb allò que pintes i tu tornes a ser el rei. Subjectar el neguit de la ment i doblegar-lo a la necessitat, imperativa, d'ordenar els fets". I és que Picasso, que com Casagemas havia arribat feia pocs mesos a París amb gana de món i novetat, va pintar una llarga sèrie de quadres sobre la mort del seu amic "de figura llarga i cap d'ocell, tot nas i tot coll i uns ulls de foll que traspassen". A 'Cap de Casagemas mort' mostra "la ràbia elèctrica de Van Gogh"; a 'Casagemas en el fèretre' l'amic ja és cadàver i sobretot ja és blau: és el primer quadre blau de Pablo Picasso; a 'L'enterrament de Casagemas', mentre ploraneres negres vetllen un cadàver, sants i putes copulen al cel. Dos anys després, el pintor malagueny evocarà de nou el suïcida en un oli de grans dimensions: 'La vie', "el quadre catàrquic que conjurava definitivament el fantasme de Carles Casagemas i la seva mort", afirma Masanés.

La dona sense veu

Però la protagonista indiscutible del llibre és Germaine Gargallo (1880-1948). "Per buscar-la dins la boscosa geografia picassiana, s'han de resseguir amb el dit les avares notes a peu de pàgina i fer un esforç per aclarir-se amb els noms: Madame Florentin, Laure Gargallo, Germain Gargallo, Germaine Pichot... Però en qualsevol cas el resultat es el mateix: a la mateixa frase, xiscla amb el tret d'un amant suïcida, s'allita amb l'amic del mort i es casa amb un tercer", assenyala Eva Vàzquez a l'epíleg del llibre, 'La dona sense veu'. En la cruïlla entre el document biogràfic i l'assaig narratiu, l'obra conclou que 'A Lapin Agile', el quadre en què Picasso va pintar –la tardor de 1905 al seu estudi del Bateau-Lavoir, a Montmartre– un arlequí i una colombina, és una escena de comiat. De fet, quan el 1962 el quadre va ser presentat a Los Angeles en l'exposició homenatge dels vuitanta anys de Picasso, ell mateix va explicar a John Richardson, responsable de la mostra: "La dona del Lapin Agile era Germaine Gargallo". El personatge masculí era ell, naturalment.

Una artista sense obra

"Nom de guerra: Germaine. Partida de naixement: Laure Gargallo. Primer marit, Vital Florentin. Segon marit, Ramon Pichot. A vegades el nom, singular i monolític, es confon amb el jo. El resultat són vides que es resolen en una tautologia: jo sóc aquesta", diu Cristina Masanés referint-se a la dona sense veu, "una artista sense obra, aferrada a la memòria del seu 'cos desitjant' com l'únic vestigi d'una pintura imaginària untada amb tot de pinzellades d'altri", en paraules d'Eva Vàzquez. Germaine només s'expressa amb la seva pròpia veu a través d'una quinzena de cartes, inèdites fins ara, que va enviar a Picasso al final dels seus dies. Però és "la veu de la Germaine anciana i malalta, no la de la Germaine jove i captivadora. Aquesta és inexistent i només la podem interpretar des de la mirada dels homes que va embruixar", remarca Masanés.

Més continguts de