Comarques Gironines 10/02/2021

“Necessito abraçades i petons”

Aurora Brunet, que va superar el covid, va viure com un complot contra ella el fet que d’un dia per l’altre els familiars no l’anessin a veure a la residència

DANIEL BONAVENTURA
3 min
Daniel Bonaventura durant la visita a la seva mare, Aurora Brunet, a la residència Les Oliveres de Sant Gregori.
Disponible en:

GironaPujo amb peus de plom l’escala impregnada d’una humitat que no sembla que es vulgui eixugar en tot l’hivern. Em rep la placa del departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya i un paper gargotejat a mà només en espanyol que avisa de l’obligatorietat de rentar-se les mans amb gel desinfectant, posar-se doble mascareta, guants de plàstic i cordar-se un davantal de coll a genolls. Una infermera simpàtica i atrafegada obre la porta després de comprovar que m’he disfressat de cirurgià. Veig l’Aurora asseguda en una cadira de rodes, despentinada, amb la mirada perduda en el paviment, abatuda rere un vidre o plàstic que a mi em sembla que està perdent la transparència. Han convertit els accessos de la residència geriàtrica privada Les Oliveres de Sant Gregori en una improvisada sala de visites per evitar que els familiars contagiem l’interior. Forço un somriure:

-Hola, mare! Qui soc?

-En Joan.

-No, no. No soc en Joan. Soc el teu fill gran. Com es diu el teu fill gran?

-Daniel -encara mira a terra.

-Molt bé! -La trobo distant, com empastillada.- Com estàs?

-Podríem estar millor.

-Què necessites per estar millor?

-Necessito abraçades i petons. Abraceu-me! -diu, mentre m’adreça per fi una mirada.

La sinceritat de la resposta em fereix com un dard i em fa sentir culpable. Tan a prop i tan lluny, rere el vidre. El contacte físic està prohibit. És com si l’hagués abandonada en un aparcament per a vells. Em pregunto si faig tot el possible per tenir cura d’ella tal com mereix una mare.

El fet positiu és que ella no ha de portar mascareta i puc veure la totalitat d’aquella cara tendra i rodona que m’ha acompanyat des del primer plor. Quan ningú no vigila, m’abaixo la doble mascareta perquè l’Aurora em vegi a mi també la cara sencera. Amb el confinament feia mesos que no podia visitar-la i tinc por de passar a ser un desconegut per a la meva pròpia mare. Les videotrucades no substitueixen la calidesa de la trobada humana.

Faig el cor fort i la interpel·lo de nou.

-Què saps d’en Tarrés? -Sembla que es va desvetllant, però la pregunta esquer no obté recompensa. Provo una altra cosa. L’Aurora es va casar el 1959 amb Lluís Bonaventura, que aleshores ja havia fundat el bar L’Arc de Girona al costat de la catedral.

-Quan mossèn Fuentes us va casar al monestir de Sant Daniel, on vau anar a viure tu i el pare?

-Ell tenia un llit a la rerebotiga de L’Arc i ens vam quedar a dormir allà. Fins que un dia vam veure un escorpit als llençols. Aquell dia, el pare va anar a parlar amb l’avi Pere, el seu pare, i ens vam traslladar al pis del carrer Ultònia.

-Estàveu bé en aquell pis?

-Mira... podríem haver estat millor. L’àvia remei era molt religiosa i volia que anéssim a missa cada dia i, esclar, nosaltres no hi anàvem mai.

L’Aurora va entrar a la residència unes setmanes abans de la declaració, el mes de març de l’any passat, del primer estat d’alarma pel covid-19. Van desaparèixer les visites de familiars i tothom portava mascareta, i va pensar que hi havia un complot contra ella. Amb 84 anys ha superat el covid, mentre que un nombre considerable de companys residents no han tingut la mateixa sort. Ella té un tipus de demència que no genera angoixa ni esborra una memòria precisa dels seus anys de més esplendor. M’explica que l’escriptora Carmen Alcalde, fundadora de la revista Presència, li va retre homenatge dedicant-li un article titulat “L’Aurora de l’Arc”. Em comprometo a imprimir aquest article, posar-li un marc i demanar a la direcció de Les Oliveres que el pengin en una paret perquè tots els residents sàpiguen qui és l’Aurora.

Han passat uns 25 minuts i hem aconseguit per fi una conversa animada quan la infermera avisa que és hora de dinar i hem de plegar. Cada 15 dies tenim dret a una visita presencial un o dos dels quatre germans. Salta a la vista, i el metge ho corrobora, que les visites, les abraçades i els petons són vitals per als interns, però en aquests moments les normatives del Govern i de la residència limiten molt les visites, fins i tot després de la vacunació.

M’acomiado de la mare prometent-li que tornaré. Em deslliuro de guants, mascareta i davantal i travesso de baixada l’escala humida que sembla que condensa patiments humans. Enfilo cap a la vida joiosa i privilegiada que tinc, o crec tenir, en primer lloc gràcies a l’Aurora, pensant que no vull acabar com ella, però sabent que aquesta qüestió no està les meves mans.

stats