Ocells de pati

Tantes inconveniències que pateixen els pobres ocells, també tenen un avantatge: no van inclosos en els terrenys si mai el propietari s'ho ven. Cosa que no es pot dels ciutadans d'una nació.

Com que hi ha molt a aprendre dels ocells, fa mesos vaig penjar unes menjadores a l'om del pati. Són dos cilindres verticals, l'un ple d'un còctel de grans de mill i llavors de nap, colza, civada i plantes silvestres que és un èxit total, i l'altre ple de pipes negres, molt entretingut: l'ocell s'endú la pipa, es posa, amagat, a la branca d'una planta, i, amb la pipa a sota l'urpa, l'esberla amb un petit concert de tamborí. També vaig penjar boles de greix, però duraven dos dies i són més per a l'hivern. Tampoc vull ocellets amb sobrepès.

Perquè amb aquest banquet preparat tinc una pluja permanent de pardals i mallerengues. S'agafen a les menjadores i saltironegen per terra buscant les llavors que ells mateixos fan caure. El pati és petit, es veu des del menjador, és com tenir un aquari. Abans d'entaular-se, l'ocell s'ho mira des d'un mur més elevat o des de la teulada dels veïns. Quan se sent segur, es deixa caure com si es tirés a una piscina. Desplega les ales, fa escala entre les fulles de l'om i acaba penjant-se a la menjadora, que es balanceja com un gronxador. Sovint n'hi ha vuit o deu entre els de les menjadores i els de terra, que van a beure al gibrell ple d'aigua fresca de la gossa.

Cada dia estan més confiats. Ja no fan cas de la gossa i amb prou feines de mi. També baixen sovint un parell de tórtores i de garses, i l'altre dia vaig descobrir-hi una merla. De vegades també sento una ratota que surt al pati no sé d'on, i que també deu trobar-hi bo.

No paren, són com personetes mecàniques. Tenen un cervellet despert i allà on posen l'ull posen el bec. De vegades dos es discuteixen per una menjadora i lluiten volant com si ballessin sobre el buit. També són un gust les espurnes del cant, com si al pati s'hi fregís un dinar deliciós, amb els esquitxos platejats, els pessics agradables de la piuladissa, i el refrec de l'aire amb les ales.

Quina felicitat assumible, en aquesta època, veure els falciots a sobre nostre, com travessen les carreteres volant per anar d'un camp a l'altre. Veure un niu d'oreneta en un porxo, o les que ocupen una casa abandonada, entrant i sortint per les finestres sense vidre. Jo tinc al pati un bosc d'ocells sense els arbres. Faig baixar ocells del cel com si els tingués lligats per la poteta, amb les seves plomes brillants, vellutades, amb la seva por protectora, ells mateixos els seus àngels de la guàrdia.