CELOBERT

Un tema Seriós

FA TRETZE DIES QUE Sànchez i Turull fan vaga de fam, deu que en fan Rull i Forn. Això ha coincidit amb l’aniversari dels Drets Humans, i la Unió Europea ha denunciat vagues de fam de presos a Rússia i Turquia, però no ha dit res d’aquestes, igual com no va dir res dels votants apallissats, el president i els consellers exiliats o els presos polítics.

Ningú sap quant durarà la vaga, però això és secundari. Només se la pot frivolitzar des de la deshumanització, perquè posa en joc vides humanes. I en això té a veure amb una qüestió que surt de tant en tant: el preu en vides que pot tenir la independència.

De la mateixa manera que tinc un respecte profund pels vaguistes, em costa entendre que del cantó de les víctimes possibles -ja que l’armament és en un sol bàndol- es critiqui que es parli de la qüestió dels morts, com si parlar-ne els propiciés. I no parlar-ne, no? Vista la campanya accelerada i exitosa dels mitjans espanyols de culpabilització de la víctima i, doncs, de deshumanització, mirar cap a una altra banda sembla més aviat per calmar-se. Però ¿té sentit esquivar un tema tan greu?

Havent aconseguit un país propi, els jueus han reflexionat sobre les vides que costa Israel. Tant se val de quin bàndol siguin els morts, perquè la vida és un valor absolut. A L’alba Eli Wiesel posa en boca d’un personatge israelià aquestes paraules: “Durant generacions vam voler ser millors, més purs que els nostres perseguidors. Ja coneixeu el resultat: Hitler, els camps d’extermini d’Alemanya […]. Fins ara hem preferit sempre el paper de víctima que el de botxí. NO MATARÀS: aquest manament va ser donat a la humanitat des del cim d’una de les muntanyes de Palestina. Vam ser els únics a obeir-lo. Però ho deixarem de fer. Serem com tothom. La mort serà, no pas el nostre ofici, sinó el nostre deure”.

George Steiner diu que no suporta els sionistes de saló i explica que Ben-Gurion (el primer primer ministre que va tenir Israel) una vegada va dir-li: “Només compta una cosa: enviï’m els seus fills”. Steiner, però, precisament pel cost moral que té Israel, es declara en el fons antisionista. “Em dic: el preu a pagar és massa alt. A la qual cosa Israel contesta: «Calli, imbècil! Vingui cap aquí! Vingui a viure amb nosaltres! Comparteixi els nostres perills! Som l’únic país que acollirà els seus fills si han de fugir!»” Així i tot, però, es manté antisionista. “Si Israel desaparegués -diu-, el judaisme sobreviuria: és molt més gran que Israel”.

La història no s’atura i, doncs, aquests posicionaments són apostes, però tan arriscades que no es poden banalitzar.

Més continguts de