Una velocista a contracorrent que disputarà el Mundial Màster

Girona“M’aixeco a dos quarts de set del matí perquè a les vuit haig de portar els fills a l’escola. De nou a cinc treballo de professora, la meva feina. I, quan acabem, em toca fer de taxista, la professió no remunerada. Els tres fills s’entrenen en tres llocs diferents: quan he fet l’últim viatge gairebé ja haig d’anar a buscar el que he deixat primer”, explica Assumpció Puig (Barcelona, 1970), la velocista del GEiEG que s’obliga a crear forats dins una agenda plena d’exigències. “Hi ha dies que no puc entrenar-me perquè logísticament és impossible, però com a mínim em reservo dos dies a la tarda-vespre. Pensa que després arribo a casa i allà s’han de fer un munt de coses! Sort que en Francesc, el meu marit, ha sigut atleta i m’anima a tirar endavant”.

L’esport truca dues vegades

La seva és una història de superació personal, d’aquelles que fan treure’s el barret. Va començar a practicar l’atletisme per casualitat, quan va guanyar una prova a l’escola. Sense adonar-se’n, els resultats van començar a arribar. “Tenia un cert nivell, fins i tot vaig guanyar Campionats de Catalunya i veia que les coses em sortien amb naturalitat. Era l’època en què es pretenia impulsar l’esport amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, però mai m’ho vaig prendre gaire seriosament. Quan vaig entrar a la universitat vaig plegar, ja estava satisfeta amb tot el que havia aconseguit”. El destí va voler que l’atzar, ara fa 60 mesos, i 20 anys després d’haver-ho deixat córrer, tornés a fer acte de presència. “Ja vivíem a Girona i els nois es van apuntar a l’escola de futbol del GEiEG. Sempre els acompanyava i em fixava en les atletes que corrien a la pista. Se me n’anaven els ulls, vaig sentir enyorança i em vaig imposar tornar a posar-me les vambes”.

Ni el gimnàs ni el pàdel

L’Assum és una de les seleccionades per Espanya per disputar el Mundial Màster (per a veterans) d’aquesta setmana a Màlaga, on competirà en la prova dels 200 metres. Arribar-hi no ha sigut senzill. “Havia provat d’anar al gimnàs però vaig durar quatre mesos, em sentia tancada allà dins, m’ofegava. Després vaig passar al pàdel però tampoc va funcionar. Així que vaig demanar-li ajuda a Toni Mayoral, i aquí soc, fent tot el que puc”, explica sense perdre un somriure que la fa sentir invencible i que amaga una competitivitat que apareix quan s’acosta a la pista. “Em vaig prometre tornar-hi només per una qüestió de manteniment però no ho he sabut fer. M’agrada superar-me i ensenyar als meus fills que poden arribar fins on vulguin si s’hi esforcen”, indica amb el punt precís de saviesa que l’experiència li aporta.

Cal saber patir

“Els joves comencen amb molta il·lusió al setembre però quan arriba el fred desapareixen. En general, falta compromís; avui no sabem patir. Quan apareixen les dificultats ens rendim i fem altres coses. La vida no és això, hem d’afrontar els obstacles i superar-los”, afegeix amb determinació. “Sortir de la zona de confort no és agradable, comporta patiment. A ningú li agrada acabar un entrenament vomitant. Per què haig de passar per moments així si puc estar tranquil·la? És molt còmode seure al sofà jugant a la consola o estar tot el dia amb el mòbil. Allà no hi ha perill, però hem de sentir que no aporta res”.

Mare i campiona del món a Lió

A l’últim Mundial en què va participar, a Lió (França), l’Assum va obtenir l’or als relleus de 4x100 i el bronze al 4x400, dues medalles que defineix com a “orgull de mare”. “Si les coses no es proven segur que no surten. No en tenia cap obligació, competir ja era un premi. Si no hagués pensat que podia mai ho hauria aconseguit, aquest és el missatge que vull inculcar als meus fills. Quan s’hagin d’enfrontar amb problemes seriosos han d’estar preparats per respondre-hi”, assegura sense perdre de vista per què va decidir tornar a les pistes. “Necessito aquestes dues hores per deixar de ser mare, dona, mestra i només ser jo i estar pendent de mi. M’encanta sentir com puc fer allò que creia que no podria fer, em fa sentir capaç de tot”. A Màlaga tornarà a competir amb ambició. “Em marco arribar a la final i, després, que passi el que hagi de passar”, finalitza.

Al GEiEG hi ha 2.500 esportistes federats, dels quals més de mig miler són veterans que participen en competicions.