MÚSICA

Amaia: “El so del meu disc em recorda a les primeres cançons de La Oreja de Van Gogh”

L'artista navarresa publicarà el disc ‘Pero no pasa nada’ al setembre

Amaia Romero (Pamplona, 1999) no vol precipitar-se. Des que va triomfar a Operación Triunfo, ha dedicat un any i mig a enllestir Pero no pasa nada, el disc que publicaran Universal i El Segell del Primavera Sound al setembre, i que inclourà cançons que ja s’han pogut sentir, com El relámpago i Nadie podría hacerlo. Paral·lelament, Amaia segueix fent concerts. L’11 d’agost actuarà al Festival de la Porta Ferrada i a l’octubre començarà una gira que la durà al Liceu el 20 de desembre, dins del Festival del Mil·lenni.

Quina mena de carrera artística t’agradaria desenvolupar?

M’agradaria tenir una carrera a llarg termini, seguir dedicant-me a això.

I estilísticament? Fa un any provaves coses i semblava que no tenies gaire clar quina línia seguir.

I no vull deixar de provar coses. Abans de fer el disc no sabia molt bé quin so volia. M’agraden molts estils de música diferents i em resultava molt difícil decidir-me per un. Simplement vaig començar a treballar a poc a poc, i en el procés el disc ha anat agafant diferents colors. De fet, les referències que hi havia al principi no tenen res a veure amb el que ha acabat sent el disc.

Al principi insisties que Raül Fernández era el productor ideal. Però has produït el disc amb l’argentí Santiago Barrionuevo, del grup Él Mató a un Policia Motorizado.

Amb el Raül vaig anar a Nova York, i d’allà en va sortir la cançó Un nuevo lugar. Després el Santi va venir a Barcelona, i vaig quedar amb ell per ensenyar-li coses que tenia fetes. I de sobte el disc va agafar un altre camí i vam anar a l’Argentina i Xile a gravar.

I què vau fer a l’estudi Cal Pau Recordings, a Sant Pere Molanta?

Les primeres maquetes. Les cançons ja estaven pràcticament fetes, així que quedava definir com sonarien, amb quins instruments. Es tractava de vestir les cançons.

I a què sonarà el disc?

Escolto el disc i la veritat és que és bastant pop clàssic espanyol de tota la vida, per l’estructura de les cançons, pel que expliquen. El so és bastant actual, té bastants sintetitzadors, però a mi em recorda a les primeres cançons de La Oreja de Van Gogh i a un grup que es diu La Buena Vida, que és dels anys 90 i 2000. El disc és súper, súper pop espanyol, tret d’una cançó que és només guitarra i veu, que igual es podria acostar al folklore llatí.

¿A la tessitura de la teva veu li van bé a les harmonies que feien servir grups de l'anomenat Donosti Sound com La Buena Vida i Le Mans?

Sí, m'agrada molt cantar aquest mena de cançons.

"No soc capaç d’escriure sobre coses que no m’hagin passat. Em sembla impossible"

¿Les teves cançons reflecteixen la teva experiència vital o també escrius inventant històries que no tenen res a veure amb tu?

No, no. No soc capaç d’escriure sobre coses que no m’hagin passat. Em sembla impossible. Tot el que escric és perquè de veritat ho he sentit. Tinc 20 anys i crec que estic en l’edat en què l’amor es viu amb més passió. Per això és un disc bastant romàntic.

¿Hi ha cap cançó d’amor d’altres artistes que t’hauria agradat compondre?

Moltíssimes! Fa poc escoltava els primers discos de La Oreja de Van Gogh, que tenen cançons increïbles que són obres mestres. Per exemple La playa, que és una cançó supertípica que tothom coneix, i que em sembla una passada.

¿Aquests referents els comparties amb el Santi?

Sí. Bé, ell ve més de l' indie. Sí, al Santi també li agraden, encara que La Oreja de Van Gogh crec que no li agraden gaire; recordo que un dia l'hi vaig ensenyar i no li va fer gaire gràcia. Al final, a mi també m'agrada molt Él Mató a un Policia Motorizado, que és el seu grup. Llavors part del disc pot assemblar-s’hi una mica perquè el Santi hi és i s'hi ha involucrat molt. De fet, a l’hora de compondre cançons, sobretot al principi, jo em fixava bastant en les lletres d'Él Mató a un Policia Motorizado, i en les melodies, que em semblen increïbles.

¿Compons amb el piano o amb la guitarra?

Encara que el piano sigui el meu instrument, acostumo a compondre més amb la guitarra perquè em resulta més còmode. Acompanyar amb el piano és més difícil que acompanyar amb la guitarra.

¿Has tingut mai la sensació que intentaven convertir-te en el que no ets, i això t’ha generat dubtes?

Sí, vaig tenir aquesta sensació. Quan vaig sortir d’ Operación Triunfo, hi va haver uns mesos que no vaig tenir poder de decisió. Era com una mena de titella que altres manejaven. Hi vaig estar molt incòmoda, perquè volia fer el que jo volia, no que altres em manessin. Encara que no sabés el que volia fer, volia controlar jo tot el que feia. Vaig atabalar-me una mica perquè pensava: “¿Això serà sempre així? ¿No podré aconseguir una llibertat?”. I al final l’he aconseguida, però els primers mesos van ser una mica durs.

Ara estàs envoltada de gent com Núria Graham, Miqui Puig, Santi Barrionuevo i Gabi Ruiz, un dels directors del Primavera Sound. Com aconsegueixes que la relació amb ells sigui de confiança i no de recel?

Doncs perquè al final els he sentit com un equip i perquè mútuament ens aportem coses. A més, són persones que m'han demostrat que són de fiar. Confio en elles plenament. El Santi, per exemple, és una de les persones que he conegut després de sortir d' Operación Triunfo més lluminosa, més bona. Sempre intenta ajudar i es preocupa.

"Núria Graham té una carrera en solitari que em sembla molt guai. És una persona que s’autoprodueix, que ho fa tot ella, tot, i tot ho controla ella. Això és el que jo volia"

Què t'aporta Núria Graham?

Ella té una carrera en solitari que em sembla molt guai. És una persona que s’autoprodueix, que ho fa tot ella, tot, i tot ho controla ella. Això és el que jo volia. Vaig quedar amb ella perquè m’aconsellés i em comentés la seva experiència, com ho havia viscut. Arran d'això vam començar a quedar per tocar i ara som amigues. I al final li vaig proposar que formés la banda com a guitarrista dels concerts.

La banda la completen Paula Vegas, que toca els teclats...

...A la Paula la coneixia perquè fa deu anys va ser monitora meva en un campament de música. Jo era una nena i ella devia tenir 17 o 18 anys.

I també hi ha el baixista Miquel Sospedra i el bateria Aleix Bou, dos músics molt sol·licitats que toquen amb Xarim Aresté, Mazoni, Núria Graham...

Són increïbles tots dos. El Miquel és increïble, cada dia flipo més amb ell. Ho té tot claríssim i a més és una de les persones de qui més em refio perquè tot el que diu quan estem assajant, tot el que aporta, sempre és bo. És com si fos el professor de tots. El Miquel sempre té raó en tot.

Amb Gabi Ruiz, codirector del Primavera Sound, quina sintonia tens?

Quan era a Operación Triunfo, en les estones lliures a l'acadèmia feia versions que em venien de gust. Una de les que vaig cantar va ser In the aeroplane over the sea, de Neutral Milk Hotel. És un grup alternatiu que agrada molt al Primavera i que a mi m'encanta. Em van explicar que els del Primavera ho van veure i van quedar molt sorpresos: "Una d' Operación Triunfo cantant aquesta cançó!" Doncs sí, per què no. Quan vaig sortir van contactar amb mi i em van convidar al Primavera. Em va semblar increïble, perquè és un festival que sempre m'ha agradat molt. Quan vaig entrar a OT no em podia imaginar que tocaria al Primavera. Va ser el primer concert en solitari i a més al Primavera! Per a mi era un somni. Recordo que vaig anar a negociar una mica a casa del Gabi, que viu en una masia. Jo m'esperava algú molt mudat, superformal, però ell anava amb xandall i gorra, amb els gossos, tot molt casolà.

I quin és el paper de Miqui Puig?

A l'hora organitzar la gira i els concerts, el Miqui és el que s'ha encarregat una mica d’elaborar el xou, de muntar el repertori... També s'ha involucrat en l'escenografia. És qui ha dirigit l'espectacle.

Miqui Puig és una enciclopèdia musical. ¿No t’aclapara amb els seus coneixements?

La veritat és que al revés. Jo estic tota l'estona com volent saber coses. A més, ell és maquíssim i ens portem superbé. M'encanta.

El teu germà Javier i tu esteu aprenent alhora a moure-us en la indústria musical, oi?

Sí. El meu germà m'ha ajudat un munt des que vaig sortir d' OT. Si no fos pel meu germà, potser aquesta llibertat que tinc ara no l'hauria aconseguit. Potser l'hauria aconseguit més endavant, no ho sé. Ell ha sigut una peça fonamental per al que he aconseguit. Però estem una mica tots dos sols. Ell també està aprenent, és la seva primera vegada. Anem sempre amb molt de compte perquè ningú ens ensarroni, perquè ningú s'aprofiti de nosaltres. Anem sempre amb por. És com que no ens fiem de ningú. Ens donem suport mutu i anem aprenent.

¿Et preocupa molt la imatge?

Des que he començat a dirigir-ho tot estic tenint molta cura amb la imatge: en els vídeos, a la portada del disc. Vull que quedi tot súper bonic i que tingui coherència. Em sembla important. És veritat que és una imatge treballada, però no és una cosa fingida. Soc jo. En els videoclips hi surto amb una roba determinada i és perquè jo em vesteixo així. És el que m'agrada, com em sento més còmoda i el que més em representa.

Grups com Carolina Durante i artistes com tu esteu fent un tipus de música que ara mateix segurament no és l'hegemònica entre la gent de la vostra edat.

Simplement he fet el que m'ha sortit. No tenia res planejat i no sabia per on tirar. Ha sortit així perquè ha sigut un procés bastant llarg. El que estic fent ara és un tipus de música que em representa, estic sent fidel a mi mateixa, però també em pot representar un altre estil.

L’ ABC va publicar dijous una notícia amb aquest titular: “Amaia Romero reapareix sense sostenidor i amb pèls a les aixelles”. Què penses quan llegeixes aquest tipus de coses?

Em fa gràcia, la veritat. Em diverteix. Tampoc m’afecta gaire. Sí, em semblen titulars bastants lamentables, però em fa gràcia.

Per cert, per què vas triar viure a Barcelona?

A part que Barcelona és una ciutat que m'agrada molt, volia acabar els estudis de piano, que ja els he acabat, i m'havien dit que aquí hi havia molt bons professors i conservatoris. A més, hi era el meu germà, i com que treballo amb ell és molt més fàcil si som a la mateixa ciutat. A Barcelona també hi tinc molts amics, fins i tot de Pamplona, que eren aquí estudiant. Vaig venir aquí per un conjunt de coses, a part que m'encanta. I en quatre hores de tren ets a Pamplona. A més, amb el WhatsApp sempre estàs en contacte amb la família i els amics.

Fa anys es deia que alguns famosos preferien viure a Barcelona perquè passaven més desapercebuts, però no sé si és cert.

Sí, sí. Jo he notat moltíssim la diferència, i no sé per què és, però a Madrid és com que la gent et coneix més, s'acosta més a tu i et parla. En canvi, a Barcelona és tot com més tranquil i la gent va més al seu rotllo.

La meva teoria és que a Barcelona quan veiem un famós pensem: "Per què hauria de saludar-lo jo i no ell a mi?"

Podria ser...