Cami: “ Van violar la memòria dels meus avis amb el primer toc de queda”

BarcelonaCami és el nom artístic de Camila Gallardo (Viña del Mar, 1996), la cantant xilena que ha fet forat a les llistes d’èxit combinant pop i música folklòrica, reconeixent el llegat de Violeta Parra des del segle XXI i mirant de treballar amb personalitat. "Com Billie Eilish i Rosalía, tinc la sensació de formar part d’una mateixa història, la de la gent que no trota al ritme al qual la indústria vol que trotem”, diu Cami, que un any després de l’àlbum Rosa publica Monstruo. Parte 1 (Universal, 2019) i que en cap cas aparta la mirada quan es tracta de denunciar la violència que el govern xilè fa servir contra les protestes.

¿L’èxit de Rosa

Sí, sobretot perquè no era un disc fet sota els cànons i les exigències de la indústria. I cançons com Querida Rosa em van donar un espai per poder escriure Monstruo.

A més, vas triomfar amb una proposta allunyada de l’hegemonia de les músiques urbanes.

Tinc amics que fan música urbana, i està bé que existeixi aquest món perquè la gent necessita música per ballar. Però també cal música perquè el cor es mogui. A mi m’ha passat estar en un top 50 on l’única artista que no feia reggaeton era jo, i el fet que jo hi sigui pot servir perquè hi entrin altres artistes.

Per què publiques Monstruo

Per una banda, per la dualitat que volíem explicar: el cel i l’infern. A més, necessitava una fórmula per no perdre cançons, i publicar-lo en dues parts fa que la gent pugui trobar un moment per escoltar totes les cançons. Potser la gent ja no hi creu, en els discos, però jo sí que hi crec, perquè el disc et permet crear un ambient i un concepte per a la gira. Jo no soc una artista de stream, sinó de xou en viu.

A Aquí estoy, que camina a ritme de cúmbia, fas una crida d’empoderament: “Aquí estoyTengo dos ovarios y los pongo por delante

Sí, però era important escriure totes les cançons que estan en el disc. Escric el que em surt de l’estómac. No tinc gaire filtre quan escric.

Has participat en les protestes a Xile contra les polítiques del govern de Sebastián Piñera

Amb molta pena, perquè hi ha gent a la presó i hi ha hagut morts. Això és el que més em dol. Però alhora tinc molta fe en el meu país. Calia despertar-se, i la crisi ha tret un costat del xilè que no havia vist mai. I és important que en puguem parlar. Som fills de la dictadura, i no es parlava de política, ni del govern d’Allende ni del de Pinochet, de res. I quan se’n parlava era molt per sobre i els de la nostra generació no ho enteníem prou bé. Ara, després de la repressió, ens ha quedat tot més clar. Van violar la memòria dels meus avis amb el primer toc de queda. Va ser molt fort veure els militars al carrer, veure bales i policies disparant.

Les dones heu tingut un paper molt actiu en les protestes. Penso, per exemple, en l’acció de Las Tesis (Un violador en tu camino) i en la de la cantant Mon Laferte als Grammy llatins, mostrant el missatge Las TesisUn violador en tu camino“A Xile torturen, violen i maten”

Sí. Sobretot el tema de Las Tesis està sent molt rellevant, i no només a Xile sinó arreu de l’Amèrica llatina i fins i tot a Europa. És molt important. Jo també hi era, als Grammy, i el que va fer Mon Laferte va ser molt potent, perquè el missatge era molt fort però també per la manera de protestar. Crec que moltes ens vam sentir identificades amb el que va fer. L'hi vaig agrair molt. La respecto molt i l’estimo molt. Som de generacions diferents, però protestem des de la mateixa base. Abans a les dones se’ns insistia a competir entre nosaltres i entre generacions, i és maco veure que som nosaltres mateixes les que estem lluitant contra això.

¿Tot el que està passat a Xile creus que apareixerà en les cançons que escriguis a partir d’ara?

Serà important, sí. Tot el que passa a la meva vida es tradueix en cançó, malauradament. Escric des del cor, així que crec que tot això formarà part de la meva història discogràfica.