LITERATURA

Conservar l’esperança fins i tot en plena apocalipsi

Niccolò Ammaniti presenta ‘Anna’, ambientada a la Sicília del 2020 i devastada per un virus

A Niccolò Ammaniti li agrada experimentar amb els gèneres literaris. A Que comenci la festa (2011) construïa una sàtira estripada sobre el present italià -protagonitzada per un escriptor que recordava Alessandro Baricco- i un any després a Tu i jo (2012) entregava una nouvelle delicada sobre la relació en un soterrani entre un nen i la seva germanastra, en plena crisi d’abstinència després d’haver deixat les drogues. Igual que en les dues ocasions anteriors, l’italià torna a publicar, amb Angle i Anagrama, la novel·la Anna, aproximació al subgènere de les distopies, que plantegen una situació futura desesperançada: a la Sicília del 2020, els adults han mort massivament per culpa d’un virus desconegut. La protagonista, que dóna títol al llibre, fa equip amb el seu germà petit, un gos i un amic. É s una cursa contrarellotge per abandonar l’illa i arribar al continent, on creuen que encara trobaran vida.

“Una de les primeres preguntes que em vaig fer quan vaig començar a escriure va ser per què els ovnis només aterraven als Estats Units -comenta l’autor-. Vaig decidir ambientar les històries que imaginava, les realistes i les més inversemblants, al país que jo coneixia, Itàlia”. Ammaniti ha explorat l’ adolescència en diverses novel·les. “No hi ha un període que et canviï tant com el trànsit a l’edat adulta, és una autèntica metamorfosi psicològica i física”, admet. És per aquest motiu que a Anna el virus de l’edat adulta acaba amb els joves quan arriben als catorze o quinze anys.

“No sóc un gran optimista ni tinc gaire confiança en el futur -diu el novel·lista-. Així i tot, Anna és el llibre més esperançador que he escrit fins ara. Em fascina el poder dels humans per trobar solucions inesperades en moments difícils. L’esperança és un motor intern que ens permet tirar endavant. L’Anna emprèn un viatge sense estar empesa per una fe, sinó perquè vol esbrinar si a l’altra banda del mar hi ha vida. Els animals tenen l’instint. A nosaltres ens queda l’esperança”.

Ammaniti ha dedicat quatre anys a la novel·la, però fa molt de temps que la idea d’escriure una distopia li ballava pel cap. “D’adolescent somiava en un virus que extingia la humanitat -explica-. El meu desig era que tothom desaparegués i jo em quedés sol per no haver d’anar a l’escola ni obeir normes”. L’autor, que al setembre farà 50 anys, s’aferra ara a la supervivència de l’espècie amb la mateixa “tossuderia” i “autoritat” que la protagonista, la captivadora Anna.

Quatre experts en distopies

William Golding
L’autor britànic és mundialment conegut gràcies a El senyor de les mosques (1954), centrada en un grup de nois que van a parar a una illa deserta i que intenten organitzar una microsocietat. Poc després d’arribar-hi comencen a obsessionar-se amb la idea que una bèstia maligna viu a prop seu.

Cormac McCarthy
Ja fa una dècada de la publicació de La carretera, l’última novel·la de Cormac McCarthy, en què el nord-americà imaginava el viatge entre un pare i el seu fill petit per una terra devastada. Entre els supervivents hi ha grups que han optat pel canibalisme.

Stephen King
El nord-americà ha reincidit en els móns apocalíptics. A més de la sèrie encara oberta de La torre oscura, ha escrit Desesperación i Apocalipsis, que detalla les estratègies d’un grup de personatges que fugen d’una epidèmia terrible de grip.

Manuel de Pedrolo
La novel·la més venuda de les lletres catalanes és Mecanoscrit del segon origen, una distopia que explica la relació entre l’Alba i el Dídac, dos joves que sobreviuen a un atac alienígena. Decidiran fer una biblioteca per preservar el coneixement i tenir un fill per donar continuïtat a l’espècie.