LITERATURA

Frankenstein, el mite immortal on es reflecteix la humanitat

Es compleixen 200 anys de l’obra de Mary Shelley, que va donar inici a la ciència-ficció

Han passat 200 anys des que l’escriptora Mary Shelley (Londres, 1797-1851) va dotar de vida literària el monstre de Frankenstein. El naixement de la criatura era, aparentment, fruit de les circumstàncies: Shelley va construir la història de l’ésser terrorífic i el seu creador una freda nit d’estiu del 1816 a la riba del llac Ginebra, com a resposta al desafiament de Lord Byron a un grup d’amics perquè inventessin relats de fantasmes. Amb només 18 anys, l’escriptora acabava de crear un dels mites moderns més poderosos de la literatura.

Sota el títol Frankenstein o el modern Prometeu, el relat es va publicar de manera anònima el 1818. Dos segles més tard, l’ombra del monstre de Frankenstein segueix projectant-se amb força sobre qualsevol creació que furgui en les escletxes de la vida artificial i en els límits de la llibertat de l’ésser humà davant el seu creador. La influència de la criatura de Shelley ha traspassat les fronteres de la literatura i, gràcies a les adaptacions teatrals i cinematogràfiques, s’ha convertit també en una icona tenaçment arrelada a l’imaginari popular. “La fama de la imatge del monstre és innegable, però té molta més importància tot el que planteja Shelley a la novel·la”, afirma l’escriptor José C. Vales, que ha traduït el llibre en una reedició publicada enguany per Ariel. L’enfrontament de la criatura amb Victor Frankenstein, el seu creador, desperta un vast ventall de reflexions sobre l’anhel de l’home per crear vida i les responsabilitats que se’n deriven. “Shelley ataca justament aquí i diu: «No cometis la vanitat de voler convertir-te en Déu»”, explica Vales, que diu que l’escriptora planteja “la veritable essència de la filosofia romàntica” quan exposa les frustracions de la criatura davant d’un creador que el rebutja. “L’home té la capacitat de ser lliure davant d’un Déu que el menysprea i l’ha abandonat al món -indica Vales-. Quan llegim les paraules del monstre, estem llegint la nostra història, perquè com a humans estem desemparats davant la violència”.

Com qualsevol clàssic, l’obra de Shelley i les conseqüents interpretacions no es poden dissociar de l’època en què va aparèixer. “Shelley va crear el primer monstre de la Il·lustració. Fins aleshores, els monstres eren o bé religiosos o bé fruit de les supersticions”, subratlla Bill Phillips, professor de literatura anglesa de la Universitat de Barcelona (UB). Per entendre les reminiscències de Frankenstein que han sobreviscut fins a l’actualitat, no es pot llegir la novel·la sense tenir en compte El paradís perdut de John Milton. La influència del poema sobre l’obra de Shelley és cabdal i, de fet, ella no se n’amaga. La criatura terrorífica aprèn a llegir a través d’aquest llibre, que apuntala les bases de la confrontació entre l’ésser creat i aquell que li ha donat la vida. Phillips defensa que la intenció de l’escriptora és criticar la irresponsabilitat del creador, que es desentén de la seva creació.

Dues reedicions, una investigació i un llibre sobre Mary Shelley per celebrar l’aniversari

Frankenstein. Edición anotada

Editat per David H. Guston, Ed Finn i Jason Scott Robert, aquest Frankenstein destaca per un ampli recull d’anotacions dirigides “a científics, creadors, i curiosos en general” que situen les influències de l’autora i llancen reflexions sobre la ciència.

Frankenstein

Amb motiu del bicentenari de la publicació de Frankenstein o el modern Prometeu, el segell La Butxaca recupera el clàssic de Mary Shelley. El títol està traduït per Quim Monzó, que ja va ser l’encarregat de fer-ne la traducció al català en l’edició del 1983.

Frankenstein. The first 200 years

L’escriptor Christopher Frayling rastreja l’impacte del monstre de Frankenstein en una extensa investigació tant literària com visual. L’autor analitza les influències estètiques de l’obra i la influència de la iconografia més recent del monstre.

Mary Shelley i el monstre de Frankenstein

L’aportació de Mary Shelley a la literatura va més enllà de Frankenstein. Ricard Ruiz Garzón apropa l’escriptora anglesa al lector en un llibre que també exposa la visió que s’ha anat generant del monstre en la modernitat.

La mare de la ciència-ficció

“Ella era atea, és poc probable que defensés Déu com a únic creador”, diu el professor de la UB, que rebutja la lectura procristiana que s’ha fet de la novel·la. Phillips tampoc és partidari de la interpretació que es fa de la història com una crítica a la primera Revolució Industrial. “El monstre no pot representar una industrialització massiva, perquè aleshores no existia. Shelley simplement exigeix que la ciència sigui responsable”, afirma el professor, que defensa una lectura ecologista de Frankenstein perquè “va ser escrita sota la influència d’un petit canvi climàtic”. Però més enllà de suscitar reflexions filosòfiques, una de les grans fites de Mary Shelley va ser situar la ciència per primera vegada al capdavant d’una novel·la. Això la va convertir en la mare d’un nou gènere, la ciència-ficció, tal com va constatar anys més tard l’escriptor Brian Aldiss.

La narració de Shelley beu de la novel·la gòtica i del Romanticisme, però a diferència del que s’havia fet fins aleshores “parlava de vida artificial en termes científics i des d’una fantasia total i absoluta”, explica Sara Martín, professora de literatura anglesa de la Universitat Autònoma de Barcelona. Des del seu punt de vista, l’escriptora va crear “una novel·la molt tramposa”. Martín argumenta que Victor Frankenstein “és un científic extraordinari però un artista molt dolent” i que “si la criatura no fos monstruosa, la història seria completament diferent i no tan tecnofòbica”. Un dels missatges de Frankenstein és, segons Martín, que “farem consciències monstruoses”, una idea que es percep en històries de ciència-ficció posteriors sobre vida artificial. Films com Blade runner (1982) han portat a l’extrem la premissa original de Shelley, plantejant un escenari on les creacions no són físicament terrorífiques, sinó humanes. “La pel·lícula és el descendent més important de Frankenstein de l’època recent i imagina un univers en què ja no pots distingir el monstre de les persones”, diu Martín.

El camp literari és el més prolífic per als hereus de Shelley. L’escriptor Ricard Ruiz Garzón, que prepara un llibre sobre Mary Shelley que es publicarà el 12 de març, cita Isaak Asimov i Karel Čapek com dos autors clarament influenciats per l’obra de l’autora. “És una de les millors escriptores de la història -afirma Ruiz Garzón-. Va tenir intuïcions genials que la transcendeixen com a autora i, alhora, grans qualitats literàries”. Aquesta qüestió és, probablement, la que ha passat més desapercebuda quan s’ha lloat la novel·la però no per això és menys rellevant. El llibre combina el gènere epistolar amb la narració i adopta una estructura de nines russes o d’històries dins d’històries que la fa sobresortir per damunt de la resta de títols de l’època. “Hi ha una interessant modernitat en aquestes veus concèntriques”, destaca Ruiz Garzón, que defineix Frankenstein com “una bona mala novel·la”.

Una icona que s’allunya del llibre

Si bé les implicacions filosòfiques i literàries han fet de Frankenstein un clàssic inqüestionable, el llibre s’ha popularitzat, sobretot, gràcies al seu monstre. “S’ha convertit en una icona que s’ho menja tot, tant l’altre gran protagonista de la novel·la, Victor Frankenstein, com la mateixa autora”, destaca Ruiz Garzón. Les adaptacions teatrals i cinematogràfiques de la història -especialment el film de 1931 protagonitzat per Boris Karloff- han contribuït a alimentar una imatge del monstre que divergeix de la història original. Per exemple, Shelley mai va donar nom a la criatura, mentre que en l’imaginari col·lectiu és habitual batejar-la com a Frankenstein, el cognom del seu creador.

En canvi, l’autora sí que va dotar l’ésser de paraula i, de fet, el discurs que el monstre fa al seu pare és un dels pilars del clàssic. Tot i això, algunes pel·lícules s’han decantat per utilitzar una criatura muda i poc intel·ligent, que s’allunya de les persones. Segons Ruiz Garzón, “el cinema redueix la càrrega subversiva de la novel·la” optant per “l’arquetip del boig i el monstre, que no ens fa sortir de la zona de confort”. Amb aquesta simplificació del personatge s’acaba perdent un dels grans valors de l’obra: el fet de reflectir en la criatura les pors i insatisfaccions de la humanitat. Garzón ho argumenta així: “El monstre ens aterreix perquè exerceix de mirall. A través d’ell, Shelley planteja la gran pregunta: qui és el veritable monstre, l’ésser creat o el creador?”.

‘Frankenstein’ en cinc adaptacions al cinema

Frankenstein (1931)

Encarnat per l’actor Boris Karloff, dirigit per James Whale, el monstre del film es va convertir en un dels més arrelats en l’imaginari col·lectiu.

La maledicció de Frankenstein (1957)

Va ser la primera pel·lícula de por en color de la productora Hammer Films, que després va donar-li continuïtat amb dos films més.

El jove Frankenstein (1974)

El cineasta Mel Brooks va imaginar un Frankenstein còmic que parodia el cinema de terror clàssic i, alhora, homenatja el film de 1931.

Frankenstein de Mary Shelley (1994)

Considerada una de les millors adaptacions de la novel·la al cinema, el film de Kenneth Branagh recupera un monstre humanitzat i proper.

Frankenweenie (2012)

Tim Burton va imaginar un monstre en forma de gos que reviu gràcies al seu amo en una pel·lícula -inspirada en un curt de 1984- en blanc i negre.

Més continguts de