ENTREVISTA

Joan Todó: "En aquest país la gent és bastant punyetera"

Llibre rere llibre, Joan Todó ha anat aportant matisos al món inhòspit que habitem, ja sigui a través de la poesia o partir de la prosa. Els contes de ‘Lladres’ arriben cinc anys després del seu primer recull, ‘A butxacades’, tots dos publicats a LaBreu

La publicació d’'A butxacades' el 2011 va ser una petita gran aportació al gènere del conte en català. Joan Todó (La Sénia, 1977) hi aplegava una dotzena de narracions publicades, majoritàriament, a la revista digital 'Paper de vidre' entre el 2007 i el 2010. El llibre va inaugurar la col·lecció Cicuta de LaBreu, que des de llavors ha publicat novel·les de Max Besora, Joan Jordi Miralles, Jordi Cussà i Susanna Rafart. Va exhaurir dues edicions i va rebre crítiques molt positives. 'Lladres' (LaBreu, 2016) repeteix la jugada –plena de textos minuciosos i delicats– cinc anys després, durant els quals Todó ha publicat un recull de poemes, 'El fàstic que us cega' (LaBreu, 2012),  una novel·la, 'L’horitzó primer' (L’Avenç, 2013) i la traducció al català d’'Els homes de la terra i el mar' (Proa, 2015), de Sebastià Juan Arbó.


'Lladres' és el teu cinquè llibre. El primer conte, 'El turista, l'estranger', narra la visita d'un personatge en tercera persona a un país amb «bloc de pisos inequívocament socialistes, gèlids, uniformes». Si el compares amb el primer conte d''A butxacades' t'adones que van en direccions contràries: allà explicaves un retorn a casa els pares, i aquí, en canvi, parles d'algú que se n'ha anat. Diries que aquest llibre és un intent d'abandonar els contes més íntims i propers?

No és cap intent perquè no és intencionat. Sempre he funcionat, en qualsevol llibre dels que he fet, a partir d'una idea que se m'acudia i d'anar veient cap a on anava. En el cas d'un poema, que és més solt i més breu, pràcticament feia escriptura automàtica. Un cop ja tinc el text fet corregeixo i redirigeixo el punt de partida. Només al final de tot m'adono del que significa, en part gràcies a les lectures que se'n fan: de vegades els lectors saben més i tot el que vull fer. Vaig escriure 'El turista, l'estranger' sense saber que aniria al principi. Tampoc pensava que fins llavors havia fet llibres sobre La Sénia i que a 'Lladres' volia canviar. El que va passar és que mentre escrivia 'Lladres' també feia 'L'horitzó primer': sempre que em demanaven algun conte, estava fins al monyo de La Sénia, perquè era el que estava intentant explicar a la novel·la.

Encara que no diguis on passa 'El turista, l'estranger', sabem que el país és Croàcia.

Hi vaig estar un mes. M'hi van convidar perquè escrigués el que volgués, però em va quedar la recança d'estar-hi tot aquell temps sense donar-hi cap projecció a través del que feia. Per començar, no sé croat i no podia traduir cap dels seus autors al català. Tampoc vaig poder llegir cap dels escriptors que hi vaig conèixer: ens vam emborratxar i vam riure però no podia entendre els seus llibres. Se'm va acudir la història d'un personatge que va a fer de turista, i com que es queda sense país li toca fer de refugiat. Croàcia m'anava bé perquè hi havia estat feia poc i en coneixia detalls, com ara la restauració dels campanars de la catedral. Quan acaben de fer-ne un, passen a l'altre, i quan han acabat l'altre, han de tornar al primer [riu].

El personatge es queda sense país perquè hi ha un desastre nuclear a Catalunya...

Em vaig imaginar una situació així: que petava Ascó, i a conseqüència d'això Vandellòs, i que la reacció en cadena arribava fins al 'Castor', que va ser la inspiració del conte. Les províncies de Tarragona i Castelló acabaven destruïdes... Si això passés, jo em quedaria sense casa.

Però el protagonista no ets tu.

No. És una espècie de pseudo-Thomas Bernhard, el típic personatge que es caga en la mare que va parir el seu país, i en els seus veïns, que diu que són roïns i incults.

Del país d'on ve diu que té un «alè sagristanesc» que omple «els palaus» d'un «aire bast, miserable, entre medieval i pagerol, gallinaci».

Això és Espanya.

"Se'm va acudir la història d'un personatge que va a fer de turista, i com que es queda sense país li toca fer de refugiat"

Aquesta visió la comparteixes amb el personatge?

Jo comparteixo la visió, però només en part. Des d'aquest punt de vista, Espanya no ha progressat, no ha avançat, no ha tingut Il·lustració i és plena de capellans. L'adjectiu 'gallinaci' és un tòpic planià.

Quins són els fils conductors del llibre? Un dels més importants seria que els personatges se senten estafats?

A 'Los fòssils (al ras)' i 'A butxacades', que van ser els meus debuts en poesia i narrativa, em vaig preocupar sobretot que fossin llibres dignes. Mirant-me'ls amb perspectiva sempre trobo que són dispersos. Per això 'El fàstic que us cega' era molt concentrat, fins i tot repetitiu. 'Lladres' està fet a partir d'encàrrecs per a revistes, diaris i llibres col·lectius, però intentava unificar-los al màxim amb el tema del títol. Al mateix temps no vaig ser sistemàtic, perquè hi ha un munt de menes de lladres que no hi surten: no hi ha atracadors, ni certa mena d'estafadors, ni carteristes de metro, ni pispes que t'estiren la bossa. Van acabar sortint molts lladres que entren a casa.

Quin va ser el primer lladre que et va aparèixer?

El de 'Les raons', que passa en un tren regional.

Un tren que s'atura. Si es llegís des d'un altre país podria semblar que t'inventes una situació atípica, però en canvi, des d'aquí, el tren aturat és força freqüent.

Per això ho explico d'una forma tan realista. Si agafes el tren regional que va de Barcelona a Tortosa –encara ho faig cada setmana, tot i l'edat que tinc– arriba un moment en què només hi ha una via i el tren regional s'ha d'aturar perquè passi l'Euromed. S'atura a Mont-roig i et quedes a l'estació abandonada. Poden ser deu minuts, o mitja hora, o tres quarts. Abans la gent baixava del tren i fumava... Per no parlar de l'època magnífica en què havies de fer el mateix camí per Vilafranca i era una hora més llarg. Anaves a demanar que et tornessin els diners del bitllet i sistemàticament te'ls donaven.

El lladre que surt a 'Les raons' és el lladre del conte que el personatge llegeix. Deus haver-hi acabat moltes novel·les.

A primera vista no sembla el lloc òptim per llegir: no estàs tot sol, hi ha soroll, gent i nens, vas sentint les estacions i els sorolls del mateix tren. I, en canvi, m'hi sento bé, com si llegís a casa. En un autobús em costa més i en un cotxe ja no m'ho plantejo, perquè o condueixo jo o un amic.

Hi ha un conte, 'Una carta' en què homenatges les biblioteques públiques. No n'hi surt cap de Barcelona. Com és?

Perquè no hi vaig pensar [riu]. Vaig fer una espècie de suma zero rara. La biblioteca del meu poble, la de la Sénia, l'he visitat des que era petit. El conte va ser un encàrrec del Servei de Biblioteques del departament de Cultura, perquè jo vaig ser autor 'de capçalera' de la biblioteca d'Alcanar. Als agraïments vaig posar la biblioteca d'Alcanar i la de la Sénia, però després vaig pensar que també havia de posar la de Tortosa, i la de Reus –hi havia anat un any sencer–. No vaig posar cap biblioteca de Barcelona perquè són diferents i pertanyen a una altra diputació.

Vas estudiar Teoria de la Literatura a Bellaterra.

Sí. Llavors vivia allà.

A la vila universitària?

A la lletra A. Número 101.

I després vas anar-te'n a Barcelona?

Sí. M'hi vaig estar fins al 2011. Tretze o catorze anys.

Quan vas debutar amb 'Los fòssils (al ras)' vivies a Barcelona, i no va ser fins a 'L'horitzó primer' que no havies tornat a la Sénia.

Exacte. Vaig escriure 'Lladres' entre Barcelona i la Sénia. El vaig començar el 2010, i anava ficant els contes en una carpeta que es deia 'Segon llibre'.

Tot això t'ho dic perquè sobretot el que has treballat són formes breus. 'L'horitzó primer' és una novel·la que està integrada a partir d'onze capítols que en un primer moment havien sortit a 'L'Avenç'.

Els escrivia tenint en compte la globalitat [riu].

Per què t'interessen tant, les formes breus?

No m'interessen ni m'aporten res, en principi. Sóc bastant dispers. Em va molt bé internet per concentrar-me: hi ha gent que es queixa perquè diu que els distreu, però a mi això no em passa. Si estic fent una cosa, el cervell se me'n va pensant-ne tres o quatre més. Si miro els tres o quatre 'chistes' de Twitter llavors ja puc tornar al conte. Si algun dia escric alguna cosa i hi torno al cap d'una setmana em costa molt enllaçar amb el que estava fent. Em va millor començar i acabar.

"Em va molt bé internet per concentrar-me: hi ha gent que es queixa perquè diu que els distreu, però a mi això no em passa"

En una sola sessió?

Sí. Escriure una història de vuit o deu pàgines i després, un altre dia, torno a començar, la llegeixo i prenc decisions sobre què cal ampliar, què elimino... Cada sessió tendeix a ser completa, tot i que he aconseguit canviar de mètode: el conte de 'A la recerca del flamenc' (LaBreu, 2015) té 50 pàgines que no he escrit d'una tirada i ningú m'ha dit que sigui incoherent. És una mania meva. Em feia por escriure una novel·la de 400 pàgines amb un sol personatge, un sol to i una sola història. Per això 'L'horitzó primer' és una novel·la dispersa. En certa mesura és un recull de contes molt filats. Vaig passar tot un mes escrivint la història del general Cabrera. Em fa gràcia que alguns autors han dedicat una novel·la sencera a fets que a mi m'ocupen només un capítol.

Si et demano algun exemple me'l diràs?

Alicia Giménez-Bartlett va fer una novel·la sobre la Pastora ['Donde nadie te encuentre', 2011]. I Andreu Carranza una altra sobre Ramon Cabrera ['L'hivern del tigre', 2004].

Voldries fer una altra novel·la?

Gairebé tot el que he fet és curt. En poesia, quan llegeixo un poema llarg com 'Insuficiència mitral', de Jordi Vintró, penso que jo no podria. I potser per això algun dia intentaré fer-ne algun: m'agraden les coses per les quals no em sento capaç.

Com treballes contes com ara 'La kufiyya' o 'La insinuació', que parteixen estilísticament de frases molt llargues i elaborades?

En els contes tinc una certa tendència a retardar el moment d'escriure, perquè em fa molta mandra. En aquests contes tenia molt clara la frase llarga. Anava fent canvis en la versió original. No publico res que hagi redactat una sola vegada. Em faria molta por. Igual que parlar en públic [riu]. De fet, és la mateixa por que parlar en públic. Reescric molt, tant si són contes com poemes, però en el cas dels contes tinc tendència a esperar per escriure fins que no sé qui és, què li passa i com serà el personatge, si ho explicaré en primera o tercera persona, si seré taquigràfic o hipotàctic.

I com és que a vegades optes per aquestes frases llargues fins a l'extenuació que, així i tot, es llegeixen amb fluïdesa?

És una mania d'aquests anys. És per Rafael Sánchez Ferlosio, que ho fa. I Josep Palàcios. I László Krasznahorkai. A més, jo havia llegit coses –derivades de Pla i dels seus imitadors– on es deia que en català no es podia escriure frase llarga. És un repte que em tira endavant, com quan un bou veu un drap roig. Si demà surt algú i diu que en català no es pot fer vers lliure, jo per primera vegada faré vers lliure. És pura manieta.

Els temes de 'La insinuació' i 'La kufiyya' podrien haver sortit d'algun article que hagis llegit en un diari o d'una peça d'un telenotícies. Discrimines molt el que podria arribar a aparèixer en un conte? Ets molt selectiu?

No sóc selectiu. A 'La insinuació' volia fer un conte amb personatge principal femení i narrat des del seu punt de vista. I a 'La kufiyya' és tot el contrari d'una notícia que pogués sortir als mitjans de comunicació: una cosa que jo he vist i que sé que passava però que, en canvi, no l'explicava ningú.

Els polis infiltrats rebentant una manifestació.

Jo ho havia vist el 2001. El 2011 hi va haver una altra moguda antisistema, i en aquell moment, com que els mitjans havien canviat sí que va sortir als diaris. Havia tingut la possibilitat, durant deu anys, d'explicar una cosa que ningú no explicava, i vaig desaprofitar-la. Jo ho volia escriure precisament perquè no sortia als diaris. Els mitjans són útils si vols escriure alguna cosa que desconeixes. Si jo volgués escriure una història d'algú que estafa un munt de diners, no sabria ni per on començar, perquè no sé estafar. Si en sapigués, potser directament estafaria, en comptes de fer-ne un conte. A les notícies t'expliquen les estratègies que s'han muntat.

La connexió amb l'actualitat hi és.

Sí, però d'una altra manera.

"Si jo volgués escriure una història d'algú que estafa un munt de diners, no sabria ni per on començar, perquè no sé estafar. Si en sapigués, potser directament estafaria"

Hi ha una subversió del que passa. A 'L'escàndol', la comunitat fa fora la veïna perfecta. I a 'L'herència', el fill ajuda el pare a cremar el taller.

A 'L'herència' ho fan per cobrar el 'seguro'. A 'L'escàndol', però, em sembla que no hi ha cap subversió. Si en una oficina hi entra un empleat modèlic, la resta es dedicaran a fer-li la punyeta fins que se'l treguin de sobre. En aquest país, la gent és bastant punyetera. Són més llestos que intel·ligents. Funciona més la picaresca i la doble moral, el secret: qui no es droga, enganya l'home, i qui no estafa el fisc cobra en negre. A 'L'escàndol' arriba una persona que paga tots els impostos, que és monògama, vegetariana i mira documentals de TVE2. Ella és la rara. La dona assenyalada.

L'escriptor, en el món actual, es troba assenyalat com algú estrany?

No. Per què? [riu]

Ets sents bé i integrat en el món en què ens trobem...

Sí, sí [riu]

Però estàs rient.

Sí.

No sé si ho fas per conformitat o disconformitat.

Penso que penses si sóc dels que es droguen o dels que miren documentals de TVE2.

Series d'aquests últims?

No. No miro la tele. Només la faig servir per mirar devedés o pel·lícules quan les fan.

Hi ha un conte, 'El robatori', que em recorda una pel·lícula de Kim Ki Duk, 'Hierro 3', en què un indigent ocupa pisos o cases als afores de Seül quan sap que els seus propietaris no hi són. Llavors es dutxa, menja, renta la roba... i fa petites reparacions a les cases en senyal d'agraïment. El teu personatge, en canvi, roba alguna cosa.

De Kim Ki Duk només he vist 'La isla'. En principi, quan pensem en un robatori sempre és d'alguna cosa material: un cotxe, joies, diners... En aquest conte, en canvi, hi ha un robatori immaterial. Aquesta és la variació important respecte aquesta pel·lícula que comentes i que desconec.

Abans parlàvem de 'Les raons', on el lladre del conte diu al milionari que vol robar: «Jo, diguem-ne, sóc un empresari. Igual que vós». A Espanya i Catalunya s'han descobert empresaris d'aquesta primera mena. És a dir, lladres.

Si em preguntessis de què va aquell conte, jo oscil·lo entre dues coses: el lladre està fent la típica demagògia de convèncer l'altre d'alguna cosa, el triler que demostra el que vol –com una mena d'opinòleg televisiu que te la fot amb quatre giragonses argumentals–, però també explica la feinada que suposa robar. Si a mi se m'acudís colar-me al metro hauria de ser àgil per saltar... Un robatori no té mèrit, en principi, i això és mentida.

El llibre no denuncia els lladres, però tampoc és un elogi. Seria, més aviat, la constatació de la cita inicial de Sergei Dovlàtov. «Què passa, al nostre país?», diu un. «Que roben», contesta l'altre.

Sí. En certs contractes laborals que existeixen en aquest món també es dóna una espècie de robatori. Jo he fet feines que en realitat van a parar a un empresari, però m'han exigit un contracte d'autònom que significa: «Ja t'aclariràs, si perds diners, no passa res, la gasolina te la pagues tu... i a més has de pagar la quota mensual». Els beneficis, en canvi, són per a l'empresari. M'han fotut al pèl. A mi, a hisenda i etcètera. Qualsevol gran fortuna surt d'un crim o un altre. Això s'ha dit. Però no són opinions en les quals em faria gaire fort.

Al final del conte hi ha un somni on una passatgera del tren explica que els bancs han desaparegut, i que ella ja no té casa on anar, i que els diners ja no existeixen.

És el malson de qualsevol persona de la nostra societat. Un 'corralito' a lo bèstia. Qualsevol dia et pots quedar sense feina o diners, és una por que tenim tots.

El fet d'haver escrit aquest llibre entre el 2010 i el 2015, en plena crisi, ha fet que el llibre tingui un punt desesperançat?

Jo no el veig desesperançat. 'Lladres' és un llibre més centreeuropeu, ple de titelletes i boirós, ple de somnis dins de somnis. Kafkià. És una temporada en què he llegit força autors hongaresos. 'A butxacades' hi havia dos o tres contes on els personatges surten de festa, el llibre es va dir que anava d'això, encara que també hi sortís la ressaca de l'endemà.

Aquí hi ha una discoteca, a 'La samarreta'.

Només una. En aquest llibre hi ha molts relats sobre la família: pares i fills, mares i filles, germans, matrimonis...

No hi ha gaires relacions de parella.

Això és veritat.

A 'La samarreta' hi hauria una relació potencial, l'explicitació del desig que es descobreix per primera vegada en una discoteca que no és la discoteca del poble on has anat sempre. Allà parles del desig de qualsevol cos desconegut. M'ha agradat molt com en parlaves.

Aquest conte va formar part d'un llibre que es deia 'I love Salou' [2015]. És un llibre ple de biquinis [riu]. 'La samarreta' és un conte amb doble lectura. Es llegirà com si fos fantàstic...

Podria tenir a veure també amb el fet que el personatge pren alguna substància que li fa viure una al·lucinació.

Sí. És un conte sobre el món de la joventut, que jo enyoro molt i al qual estic dient adéu.

L'enyores?

Les discoteques s'estan acabant. La joventut d'avui ja no té el costum de sortir el cap de setmana i ballar en un lloc tancat. Ara es comuniquen per internet, compren begudes en un supermercat i se'n van a un lloc tranquil a beure. Com que és un món que desapareix, intento recuperar la primera vegada que hi vaig estar. Em semblava un lloc bonic i gran. Les noies eren guapes. La música estava alta. Era el moment del 'house'... semblava que l'electrònica seria una utopia on aniríem a parar. Quan vam arribar al segle XXI es va posar de moda Devendra Banhart i tot això es va acabar.

És el món utòpic de la pel·lícula 'Eden', de Mia Hansen Love.

Sí! [riu]

El món dels primers Daft Punk, Moloko, els Mojo, Gala...

No ho he traslladat perquè no sé què sonava en una discoteca de Salou a principis de la dècada dels 90. Els DJ ficaven el que volien i nosaltres no podíem buscar-ho tan fàcilment com ara.

Era el món d'abans d'internet.

Sí. El grup que surt al conte és Pearl Jam. És el que escolta el personatge amb els 'walkman'.

A 'Regressió' hi ha un altre retorn al passat des del present. Una colla d'amics de l'escola es retroben molts anys després per jugar un partit de futbol.

Jo havia fet molt d'esport de jove, però després ho he abandonat [riu]. Si tornes a fer exercici després de temps de no fer-ne hi ha un punt de magdalena de Proust, músculs que feia temps que no utilitzaves que de cop es desperten. Quan estàs molt petat, de vegades tornes a l'època en què jugaves a futbol i recuperes un món que per a tu havia desaparegut des de feia molt. La meva idea del conte era que el futbol infantilitza. Els pares de família que queden per jugar un partit es comporten en bona mesura com a 'crios'.

T'imagines algun dia fent-ho, sent pare de família?

Quan sigui pare de família tindré 50 anys! [riu] Em penso que no hi arribaré. A més, jo sóc molt patac amb el futbol i em costaria molt. L'última vegada que vaig jugar-ne un partit va ser Filologia Catalana contra una Enginyeria a l'Autònoma.

Filologia Catalana va... perdre?

Sí, per trenta a zero, o una cosa així. El trauma va ser tan fort que no tornaré a jugar a futbol. M'agrada molt nedar. El futbol ni tan sols m'agrada mirar-lo. Hi ha moltes coses que no sé, com ara què és un 'hat trick'. Quan em van demanar un conte sobre futbol per a 'Paper de vidre' només podia escriure un partit de costellada.

Hi ha un conte de ciència-ficció, 'Jet lag', que havia sortit al llibre 'Punts de fuga', de Males Herbes.

El conte havia de tractar sobre un viatge en el temps. Em va sortir un conte llarg perquè el tema era difícil: havia de parlar del passat, del present i del futur. És un conte detectivesc, hi ha una investigació que requeria una dilació narrativa. Hauríem d'emparentar-lo amb 'Les cartes' i 'L'heroi salva la donzella' d''A butxacades': són exercicis de gènere. Em vaig divertir molt imaginant-me una societat del futur i diferent com la de 'Jet lag'. Sé que hi ha una gent que viu en un món paral·lel, els lectors de ciència-ficció. Hi ha hagut queixes respecte el cinema de ciència-ficció, que és el que jo conec: es diu que és una pàl·lida ombra del que és la literatura d'aquest gènere, que és més seriosa, rigorosa i filosòfica. Com que sabia que aquesta gent ho llegiria, estava fora del meu àmbit, on imites a Vila-Matas i tothom està content. Per això vaig fer un relat de ciència-ficció seriós. Això volia dir documentar-me mínimament sobre paradoxes espaciotemporals. Vaig acabar circulant cap al meu tema, que és la teoria de l'art i l'estètica... Em vaig divertir ficant-hi 'chistes' molt privats, segons com.

La manera accelerada d'explicar les accions d''Un bitllet de 20 euros' és un homenatge a Quim Monzó?

No! [riu]. En aquest cas només tenia una pàgina de diari per omplir, per això vaig optar per aquesta forma. Era una mica com 'La ronda' de Max Öphuls o 'L'argent', de Robert Bresson, sobre un bitllet fals que va circulant. També hi ha 'Winchester '73' [western d'Anthony Mann]. Són 24 hores explicades a alta velocitat perquè així tothom recordi qui és qui.

Monzó no ha estat una influència per a tu?

Era més evident en alguns dels contes d''A butxacades'. Aquell llibre era com un taller d'escriptura: vaig llegir tota la contística catalana que se'm va acudir. Pere Calders. Jesús Moncada. Mercè Rodoreda. Sergi Pàmies. Quim Monzó. Volia veure com feien les coses... i escrivia molt empapat de tots ells.

Monzó et va interessar.

Quan jo era molt petit el veia a 'Persones humanes' i em cridava l'atenció perquè parlava de polles i de coses d'aquestes. El vaig llegir perquè em feia molta gràcia. Va arribar un moment en què, durant la carrera, vaig descobrir Jacques Derrida i hi relacionava els contes de fades de Monzó. Després vaig llegir 'El millor dels mons', on hi ha la història del 'feto'... No és el meu gran ídol, però és un dels contistes catalans que he llegit més i des de fa més temps. Amb el temps l'he anat posat a lloc. Per a mi és més important Jesús Moncada. Amb això no vull dir que sigui millor ni pitjor.

És un autor de qui últimament es posa en dubte que l'aportació que ha fet a la literatura catalana sigui tan cabdal com es creia fa uns anys.

Li passa una mica com a Enric Casasses. Són tòtems, i en la mesura que ho són, la gent els tira pedres. En el món dels poetes hi ha la discussió sobre el valor dels poetes que 'fan el pallasso' i els poetes 'seriosos', que és una discussió encoberta sobre Enric Casasses. I de Monzó es discuteix la 'literatura petita': les frases breus, la rapidesa... tot això fa que els contes siguin molt per a riure, segons com. La segona part de 'Mil cretins' [Quaderns Crema, 2007] era volàtil. Hi ha un postmodernisme de síntesi, que és el que ens ha arribat aquí a través de Monzó, i un altre posmodernisme, més de frase llarga, llibres de mil pàgines i gossos que llegeixen Henry James, que aquí no ha arribat tant, perquè no som de fer novel·les llargues si no som Miquel de Palol. Francesc Garriga deia que això passava perquè aquí fa bon temps i preferim anar a fer una canya amb els amics. Si fóssim del nord d'Europa ens quedaríem a casa escrivint.

Què llegeixes, últimament?

He de fer moltes lectures per obligació per a 'L'Avenç'. Si no, llegeixo coses sobre Montserrat per a un altre projecte que tinc. Si no llegeixo amics.

Si mai poguessis llegir res, què seria?

Sempre em guardo els dissabtes a la nit per llegir el que vull. Llavors llegeixo poesia. Mandelstam, per exemple, o Rilke –els 'Poemes francesos' que van publicar Ela Geminada–. També he estat llegint Jean Echenoz.

L'any passat vas traduir Sebastià Juan Arbó i ara acabes de publicar una traducció de Mark Strand, 'Rufaga d'un', a Godall edicions.

Quan tradueixes fas totes les tasques bàsiques d'escriure menys la més punyetera, que és tenir l'ocurrència. No tens un full en blanc, sinó un text previ. El més plaent en aquesta vida és reescriure: també t'ho dirà en Martí Sales. Quan traduixes algú com Mark Strand has de vigilar què queda bé en la teva llengua, comptar les síl·labes... és com traduir qualsevol altre poeta, però a més, és bo. Si hagués hagut de traduir Àlex Susanna en una altra llengua hi hauria d'haver afegit coses meves, segurament. Com a poeta, vinc del surrealisme. Els poetes que m'agradaven quan era jove eren  J.V. Foix i Federico García Lorca, que no són surrealistes del tot però s'hi troben a la vora. Tinc un punt surrealista tombat cap a la cosa més normal, més sentit, més de poesia de l'experiència. Strand és exactament això. Podria ser jo als 80 anys, però sent americà. M'hi he trobat com a casa, traduint-lo, tot i que no el coneixia d'abans.

De quin any és, 'Rufaga d'un'?

Del 1998. Em van dir que podíem fer o una antologia o un llibre d'ell. Vaig preferir traduir-ne un llibre sencer.

Més continguts de