Música

Mariola Membrives: "Lorca representa la injustícia de tantes víctimes enterrades en cunetes..."

La cantant publica el disc 'Lorca, Spanish songs', en què col·labora el guitarrista Marc Ribot

Tant un concert com un disc de Mariola Membrives són experiències inoblidables. La cantant andalusa, formada al Taller de Músics i a l'Esmuc, té un discurs artístic d'arrel popular, sobretot flamenca, que creix amb la passió i la llibertat del jazz i les músiques contemporànies. El seu últim projecte és el disc 'Lorca, Spanish songs' (Karonte, 2019), un disc en què interpreta bona part del cançoner que Federico García Lorca va aplegar al disc 'Colección de canciones populares españolas' i que va cantar amb La Argentinita als anys 30.

Són cançons com 'Los cuatro muleros', 'Zorongo gitano', 'Sones de Asturias' i 'La Tarara', que Membrives ha enregistrat amb el productor Daniel García Diego i la col·laboració del guitarrista Marc Ribot, tota una llegenda de la música d'avantguarda nord-americana. Mariola Membrives actua aquest divendres a la Nova Jazz Cava de Terrassa i dissabte, a duo amb el guitarrista Javier Pedreira, a l'Escala dins del cicle Jazz by the Sea del club Ultramar, per on també passaran Marco Mezquida (el 4 de juliol) i Chano Domínguez (el 16 de juliol).

Què buscaves enfrontant-te a un repertori amb tant de pes com el de la 'Colección de canciones populares españolas' de Lorca?

Sentia bastanta responsabilitat, sobretot perquè és un repertori que s'ha fet molt i molt bé. Jo venia de fer dos projectes sobre Lorca molt potents i amb una energia molt forta, que em van transformar molt, i volia tancar el cercle Lorca amb aquest repertori que té tant a veure amb Andalusia, amb el folklore i amb la música entesa des d'aquest joc més infantil. Però també volia donar-li el color amb el qual em sento a gust ara. Per això vaig contactar amb Marc Ribot.

I vas implicar-lo en tota una aventura

Vaig tenir la sort que em va dir que sí. Va ser difícil la logística i quadrar agendes, però entendre'ns amb la música i el repertori va ser molt senzill, molt natural.

És molt interessant el que feu per exemple a 'La Tarara'.

El productor és Daniel García Diego, i entre ell i jo vam fer els arranjaments basant-nos en el que volíem transmetre. I així l'hi vam proposar al Marc, però donant-li llibertat perquè introduís la seva manera de tocar i el seu solo, si volia. 'La Tarara' és una història d'un personatge que no encaixa i que d'alguna manera tira cap una bogeria bonica, vanitosa. L'hi vam explicar al Marc, i ell va decidir distorsionar la guitarra. Era una mica el que esperàvem però multiplicat per cinc o per deu.

¿En directe com aconsegueixes que les guitarres no es mengin la veu?

És que a mi m'exciten, les guitarres, m'hi confronto, lluito amb elles. En els discos estic davant d'un micro en soledat, petita. En canvi el directe és un altre món, molt més gran, i quan em toquen així músics que admiro, em faig forta. El públic també em dona un 'feedback' meravellós.

Últimament hi ha guitarristes com David Soler, Raül Fernández Refree i Marcel Bagés que també s'acosten a repertoris de cançó popular amb esperit elèctric i experimental.

El Refree no el conec personalment, però sí el que va fer amb Rocío Márquez. I amb David Soler sí que hi he treballat; de fet, hem gravat un disc que està pendent de sortir. Al David l'admiro moltíssim, em sembla un músic increïble, un gran professional, un gran productor i el número 1 amb el 'pedal steel'. No hi ha ningú que toqui com ell. Em sembla un geni. M'encanta. Si ell no treballés tant, m'encantaria poder coincidir amb ell i jugar més. I pel que fa al Marcel Bagés, el que fa amb Maria Arnal és preciós.

Com és el disc amb David Soler?

Es diu 'La Enamorada' i té molt a veure amb l'amor. El vam fer en directe al Festival de Jazz de Madrid i al de Barcelona, i també hi van col·laborar Masa Kamaguchi amb el contrabaix i Raynald Colom amb la trompeta. Espero que surti algun dia perquè va ser una experiència meravellosa.

I també tens un altre disc pendent amb amb Jordi Bonell.

Sí. Estic lluitant perquè vegi la llum molt aviat.

¿Com has viscut el debat sobre l'apropiació cultural arran de la publicació dels discos de Rosalía?

A mi és que això de l'apropiació cultural em sembla una tonteria, i més en aquest moment i en aquest país. És una cosa que sona a algun interès. Fins i tot sembla un boníssim pla de màrqueting, crear conflicte al voltant d'això, perquè no l'hi veig cap altre sentit. El flamenc és una barreja d'estils i de cultures, és una evolució en constant canvi i creixement, i no té gaire sentit parlar d'apropiació cultural.

Què creus que fa que Lorca segueixi sent tan vigent?

A Espanya representa una ferida oberta encara per curar, representa la injustícia de tantes víctimes enterrades en cunetes no se sap on... Això per una banda. Però també veus com el rep gent de fora, com uneix gent que no tenen res a veure, d'àmbits totalment diferents, fins i tot d'arts diferents. La seva genialitat fins i tot transcendeix la seva obra. És com algú que transforma i uneix diferents persones a través de l'art. Pensa en 'Omega' o en 'La leyenda del tiempo'. Estic totalment abduïda per Lorca.

Més continguts de