Entrevista

Montserrat Abelló: “Qualsevol poema que no surti de la teva veritat no val res”

La poeta corregeix un nou poemari, 'Enllà del parlar concís'

Montserrat Abelló (Tarragona, 1918) és una de les veus de la poesia catalana contemporània més singulars i d’una trajectòria més llarga. Va publicar el seu primer llibre, Vida diària, el 1963, i aquests dies corregeix galerades del seu pròxim poemari, Enllà del parlar concís, que publicarà l’editorial valenciana Denes. Tot i haver estat distingida amb la Creu de Sant Jordi (1998), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2008) i el Premi Nacional a la trajectòria professional i artística (2008), Abelló encara és una veu per descobrir per a una part important dels lectors, tot i que té una connexió notable amb les generacions de poetes joves. La Institució de les Lletres Catalanes li ha encarregat un poema per al Dia Mundial de la Poesia, que demà programarà més d’un centenar de lectures i recitals als territoris de parla catalana. L’acte central tindrà lloc al Palau Robert de Barcelona, on Abelló llegirà el seu text Tan sols la paraula nua, acompanyat del recital d’alguna de les vint traduccions que se n’han fet, de musicacions i de la projecció d’una conversa amb Joana Raspall.

“Tan sols la paraula nua / la teva, mai la d’un altre, / la que reflecteix una vida / dins d’una solitud / curulla de promeses, / on tot és possible”. Així comença el nou poema.

Tan sols la paraula nua ve a resumir el que jo penso: mai no pots prendre el lloc d’un altre; la solitud és plena de promeses i de possibilitats.

Aquest 2014 és el més actiu de la seva vida, editorialment parlant.

Publicaré un nou poemari, Enllà del parlar concís -i això em fa molt contenta-, però a més acabo de presentar dues traduccions en anglès de cinquanta poemes d’amor que he escrit al llarg dels anys, Fifty love poems, i la versió anglesa de Raó del cos, de Maria-Mercè Marçal, The Body’s reason. I d’aquí uns mesos també sortirà una selecció de l’obra poètica de Margaret Atwood.

Va debutar a principis de la dècada dels 60, als 45 anys. Per què va començar a escriure?

Al principi, pensava que per fer poesia havia de seguir una mètrica i respectar la rima, però això no em sortia bé de cap manera. Va arribar un dia en què vaig tenir una gran necessitat d’escriure i vaig tirar pel dret, escrivint el que sentia, des del sentit profund de la paraula i del seu ritme intern. Aquesta és la base de la poesia: si no hi és, no servirà de res vestir-la amb rima i respectant la mètrica. Molts anys després, a principis dels 90, quan vaig preparar l’antologia de Cares a la finestra, em vaig adonar que una part de les poetes presents van començar respectant la mètrica però van aconseguir els seus millors poemes quan van fer vers lliure.

Sylvia Plath ha estat molt important per a vostè, però quan va començar a escriure encara no l’havia llegit.

La vaig descobrir en un viatge a Anglaterra, a la dècada dels 70, poc després que fos publicat Arbres d’hivern. Més tard, quan vaig llegir-ne els diaris, vaig veure que Sylvia Plath compartia el meu punt de vista sobre la creació poètica. Hi escrivia: “Ara que diuen que sóc deixada i que he deixat les estructures clàssiques és quan escric els millors poemes de la meva vida, fent-ho des de la força de les paraules i el seu ritme intern, dient-les en veu alta, fent-les irrefutables”.

Durant els últims anys ha estat molt reconeguda, però em fa l’efecte que durant dècades la seva veu ha avançat tota sola, al marge de corrents i premis.

Les dones vam fer millor poesia quan vam decidir no imitar els homes. Escriure des dels nostres ulls i cossos de dones va representar un canvi: les vivències no són millors, però sí diferents, i en alguns casos fins i tot més àmplies que les dels homes.

En el seu cas, a més de ser una gran lectora des de molt jove, va tenir una experiència vital singular: als sis anys va entrar en contacte per primera vegada amb l’anglès.

El meu pare era agregat naval, i vam viure un parell d’anys a Anglaterra. Des de llavors mai més no vaig deixar de llegir ni parlar en anglès. Després de la Guerra Civil, vaig passar 20 anys exiliada a Xile amb el marit i els fills. Tenia clar que era un parèntesi, no m’hi vaig voler quedar mai... I quan vam tornar a Catalunya vaig acabar la carrera de filologia anglesa, que havia començat durant la República. Aquest contacte m’ha permès poder fer algunes traduccions que considero molt bones. No presumeixo de la meva poesia, sinó de les traduccions que he fet: Atlas d’un món difícil, d’Adrienne Rich; Sóc vertical, de Sylvia Plath; Com ella, d’Anne Sexton, i l’antologia Cares a la finestra.

¿Està d’acord amb l’afirmació que una de les qualitats de la seva poesia és la transparència?

Sí. Com que tot ho dic a través de la poesia, responc amb un poema que resumeix les meves intencions: “No mitiga la puresa del capvespre, / ni el blau fosforescent del mar, ni els camps, d’un verd tan tendre, / el desig de comunicar-me. / I m’aboco amatent a / escoltar els uns i els altres. / Però la meva veritat / em retorna / al mateix lloc de solitud. / I submergida hi visc; / tot recordant llunyans moments, / aquells que passen, fugaços, / davant els ulls- / com si el vent se’ls endugués- / però, aviat, cremen, i s’endinsen, / fins a fer-se sang i obra nostra”. Qualsevol poema que no surti de la teva veritat no val res. Mai no arribarà a ser un bon poema. Aquesta veritat és la que fa teva -i només teva- la poesia que escrius. Llegint-la, el lector se la fa seva a través de les seves pròpies vivències.

Més continguts de