Publicitat
Publicitat

“Sentir-se superior per no viure a la perifèria és classista”

Estopa publiquen ‘Rumba a lo desconocido’ i preparen una gira que passarà pel Sant Jordi al novembre

José Muñoz es baralla amb la taula de so de l’estudi de gravació que els Estopa tenen a Sant Feliu de Llobregat. No aconsegueix que soni el nou CD del duo, Rumba a lo desconocido. El seu germà, el David, agafa una guitarra acústica i trenca els renecs del José cantant una cançó de La Polla Records. “ Hiciste nuestras casas al lado de tus fábricas y nos vendes lo que nosotros mismos producimos. / Eres demócrata y cristiano, eres un gusano ”, canta el David. I segueix amb una altra del mateix grup: “ Te has imaginado la bañera y electrodos, / las hostias, la bolsa en la cabeza, / y si eres mujer la violación ”. Aquesta, titulada La tortura, la canta imitant Robe Iniesta, el cantant d’Extremoduro. O potser el Drogas, el de Barricada.

“Venim d’aquí -diu el David-. Podríem fer un disc només amb versions de La Polla, Extremoduro, Barricada, Sabina...” Finalment, el problema amb el so s’ha solucionat. Ressona la guitarra elèctrica de Con el viento. No és l’única peça decididament rock del nou àlbum. “Podíem haver fet un disc tot de rumbes, o tot de rock, però hem preferit un equilibri”, informa el David. Quan sona Sin sombrero, que comença recordant The Police i acaba amb l’estrèpit d’Extremoduro, explica que la lletra té a veure amb l’heroïna. “La vaig escriure pensant en un noi que coneixia i que va morir. La vaig fer per parlar de l’heroïna, però serveix per a tot. L’heroïna no és una cosa especial, sinó una cosa més, perquè també pots enganxar-te a YouTube. Et crees uns paradisos artificials on s’hi està molt bé, però quan vols sortir-ne no pots. I aquí comencen el problemes”, diu el David.

Un cop fora de l’estudi, els Estopa s’asseuen a la terrassa d’un bar. De seguida apareixen uns nanos a demanar-los autògrafs. No és una situació extraordinària. “Sí, ens aturen molt. Però els nens són els millors. Qui pot dir-li que no a un nen?”, diu el David abans de reconèixer que els nens que els demanen autògrafs coneixen Estopa pels pares. “No som un grup viral ni de youtubers. Són els pares qui els fiquen el cuc al nens. És el mateix que faig jo amb el meu fill, que li poso totes les meves mogudes del rap”, assegura.

Estopa han deixat passar quatre anys abans de publicar noves cançons. Les han aplegat sota el nom de Rumba a lo desconocido, i en les lletres sovintegen conceptes com la por, cosa que contrasta amb el to més optimista d’ Estopa 2.0 (2011). “La por hi és. És por al que no coneixem, perquè una mica de por al que és desconegut sí que tenim. En aquest sentit sí que som una mica conservadors”, reflexiona el David. Tanmateix, vol deixar clar que és una qüestió personal: “El títol del disc no té cap connotació política. És un viatge personal, però casualment anem rumb a una situació desconeguda, i no només Catalunya, sinó Espanya i Europa. Mira el que està passant amb els refugiats”.

Tenir consciència

La política sí que és explícita a Gafas de rosa, una cançó del nou disc que van compondre fa quatre anys però que conserva la vigència perquè carrega contra qui és incapaç de posar-se al teu lloc. “La cançó va sorgir d’un cabreig, m’ho demanava el cos”, diu el David. “És la sensació que tens quan se t’enriuen a la cara i a sobre et diuen que ets tu qui ho està fent malament”, aporta el José.

“Nosaltres som uns privilegiats, però la majoria de la gent, i la majoria de la meva família... A l’un l’han enxampat les preferents, un altre està a l’atur, la meva tia cobra 500 euros de pensió, un altre té una feina de merda. Aquestes coses et fan veure que som humans. És bo tenir consciència, no consciència de classe sinó consciència humana”, conclou el David, partidari de “tenir esperit crític” i de “ser conscient que et poden enganyar”. Els germans Muñoz s’expliquen amb un assenyat relativisme. “A mi ni m’enorgulleix ni em desenorgulleix haver nascut a Cornellà. Ara, sentir-se superior per no viure a la perifèria és un pensament classista”, diu el José.

Música per escoltar al cotxe

Quan se’ls demana què volen transmetre amb Rumba a lo desconocido, el José tira pel dret: “Cançons”. “I una mica d’artisteig, perquè tots els artistes tenim un punt d’exhibicionistes, tot i que artista és una paraula molt gran perquè hi cap molta gent, des de Leonardo Dantés”, fa broma el David. “El que volíem era intentar oferir les millors composicions amb la màxima qualitat de so, però sense caure en el so elegant pijo ”, diu el José. “No volíem sonar com el típic hombre blandengue, que deia El Fary”, afegeix el seu germà. La idea és recuperar una senzillesa robusta en cançons sense massa arranjaments i que també puguin “viure de guitarra i veu”. “Estàvem una mica en la deriva dels santjordis, de les superproduccions, de tocar amb dos percussionistes i secció de metalls. I no cal”, reconeix el David, que descriu Rumba a lo desconocido com “un disc dirigit a la gent que escolta la música al cotxe”, perquè Estopa és “un grup de LP” que no creu “en la cultura del single ”.

Anar per feina serà la filosofia de la gira que passarà pel Palau Sant Jordi el 27 de novembre. “Serà el nostre setè Sant Jordi, i l’omplirem. Hi haurà 17.000 persones, perquè no ens deixen ficar-n’hi més, i això només ho fem nosaltres i Pablo Alborán”, diu el David. “Aquest any hem anat a veure molts concerts i hem après a intentar fer el contrari del que fa la gent últimament, que es dediquen a tocar un repertori avorrit amb balades i cançons noves. Jo quan vaig a un concert d’un grup que m’agrada el que vull és que em cantin clàssics”, explica el José, que avança que no faran cap balada.

“Ens agrada que qui vingui a veure’ns sigui gent a qui agradem”

Estopa són un dels pocs grups que no han entrat en la dinàmica dels concerts gratuïts. I tenen les seves raons. “És una estratègia que hem seguit sempre, perquè ens agrada que qui vingui a veure’ns sigui gent a qui agradem”, diu David Muñoz. A més, considera que no té sentit que un ajuntament assumeixi el cost que té un concert d’Estopa. “Nosaltres tenim la sort de poder portar uns mitjans desproporcionats i un dream team de músics, i això té un cost. Aquest projecte només es pot mantenir així”, afegeix. És ben diferent quan van a Zarza-Capilla. “A les festes, quan marxa l’orquestra, agafem les guitarres i ens posem a tocar”, recorda el José. “És un àmbit col·leguil ”, precisa el seu germà.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT