Valentí Oviedo: “Al Liceu la cosa no va tant de diners com de prioritats”

BarcelonaValentí Oviedo (Manresa, 1977) exerceix des d’abans de l’estiu de director general del Liceu en substitució de Roger Guasch. El primer repte que assumeix és tancar l’etapa de Christina Scheppelmann amb la tria, per concurs, d’una nova persona al capdavant de la direcció artística del teatre.

Per què Christina Scheppelmann no continua com a directora artística del Liceu?

La feina que ha fet la Christina ha sigut superbona amb els recursos que hi havia; ha portat les millors veus durant tota aquesta etapa, però d’alguna manera havíem de decidir si en una nova etapa també calia canviar la cara que hi havia al capdavant i entrar en un altre període. No és tant la Christina en ella mateixa com que iniciem una nova etapa.

La nova persona que es faci càrrec de la direcció artística cobrarà 120.000 euros anuals. ¿És un salari competitiu a nivell europeu?

És entre 120.000 i 150.000 euros. Sí que és un sou competitiu avui dia si mires el mercat.

Fa uns mesos explicava

En els últims cinc anys totes les institucions culturals han patit una barbaritat. Per tant, cal remarcar la feina feta pel Roger Guasch i la Christina Scheppelman en un moment tan complex com aquest i en una institució com el Liceu, que de sobte va deixar de rebre set milions d’euros de les aportacions públiques... Això no hi ha gestors ni Superlópez que ho redrecin. Uns anys abans, quan es donaven oportunitats a la Fura dels Baus, Calixto Bieito, Joan Font de Comediants, la gent d’aquí, això ens connectava amb la ciutat, amb el seu ADN, i ens feia pintar alguna cosa fora. Després hi ha hagut una època que això no s’ha donat. Ara hem de connectar amb les arrels d’aquí i tenint un projecte ambiciós. I si parlem d’internacionalització és perquè ha d’haver-hi intercanvi, hem d’importar i exportar; el Liceu ha de ser tremendament porós i obert, i això és un valor de Barcelona, una ciutat disposada a acollir tothom i a ser gran amb tot el que arriba de fora. Com que el relat de Barcelona està tan consolidat, em resultava fàcil recolzar-me en aquest relat per explicar una mica cap a on apunta el Liceu i que fos entenedor.

Diu que és important mostrar el nostre talent al món, però la paradoxa és que Calixto Bieito i Àlex Ollé, per exemple, no fan mai estrenes mundials al Liceu. Com es recupera aquest talent amb un pressupost de 46 milions d’euros?

La cosa no és tant de pressupost com de prioritats. A mi m’agradaria que el pressupost arribés als 50 milions, però cal saber a què donem prioritat i per què. És el que busquem amb la nova direcció artística.

El Liceu està intentant fidelitzar grans veus com les d’Irene Theórin, Sondra Radvanovsky, Piotr Beczala. ¿Això significa que se sacrificaran les posades en escena?

No, tot el contrari. Quin és l’ADN de la ciutat? Aquí som superteatrals i això ha d’estar incorporat al Liceu. Quan decidim que volem ampliar la base d’abonats, que volem que els joves vinguin, les veus són fonamentals, sí, però també cal tenir present que a Catalunya l’espectador cultural sempre ha tingut molt a sobre el vessant teatral: el Grec, el Lliure, el TNC, el Temporada Alta... Tot això ha de formar part del Liceu. Insisteixo: la cosa no va necessàriament de diners, sinó de prioritzar i de saber en quina cistella poses el pressupost que tens.

Per a un gestor, un teatre a la italiana i tan vertical com el Liceu deu ser un maldecap.

La distribució de la platea ara és la correcta, es va fer bona feina, però sí que ens plantegem reduir alguna tarifa d’alguna zona que està mal compensada. Si hi hagués hagut un nou Liceu diferent potser jo també ho veuria millor, però hauríem perdut aquesta història dels 175 anys que és tan important i que molta gent valora. Si fos més asèptic, possiblement les propostes dalt de l’escenari serien més contemporànies. Això també ho marca l’actitud de l’equipament. És possible, no et dic que no.

Diu que li agradaria donar una visió més amable del Liceu, però aquesta verticalitat també el condiciona.

Sí, és cert, però quan fem el Liceu under 35, de cop i volta en dues hores s’omple i ve gent amb una actitud absolutament fresca. Per tant, l’actitud del Liceu no és tant l’edifici com la gent que s'asseu a les butaques. Quan diem que volem que sigui més amable és perquè hem de fer una política de preus, d’abonaments i de públics que també treballi aquesta amabilitat. Les pedres són pedres. És possible que algú s’autocondicioni, i llavors el que hem d’eliminar és aquesta barrera d’autocondicionar-nos per un edifici. Nosaltres hem de condicionar l’edifici, no al revés.

En l’última etapa s’ha tirat endavant el projecte de la música contemporània al Foyer i recentment el de cambra

Sí, el Liceu necessita una altra sala, però mentrestant es pot explicar a través d’altres sales que hi ha a prop, com el Teatre Romea, la Biblioteca de Catalunya... I el Foyer, esclar. El Teatre Principal podria respondre a un desenvolupament del projecte educatiu, o seria una sala perfecta per introduir les òperes de cambra, o per fer tot el que és paraòpera o paramusical i que s’adreça a un públic més jove i no necessita les dimensions de la sala gran. Podria ser, però sempre a llarg termini. Ara, amb el pressupost que tenim, no seríem capaços de poder programar dos teatres perquè ho faríem tot a mitges.

A la llarga, tot el projecte de cambra del mestre Pons necessitarà un espai. Ara s’ha trobat la solució imaginativa de Les cambres del Liceu, però en el fons tot plegat evidencia la falta d’una sala per a la música de cambra.

Sí. També és cert que no som L’Auditori. En el cas de Les cambres del Liceu, el que s’està buscant és un projecte per poder desenvolupar la feina dels músics de l’orquestra. Per tant, el més important no és el lloc sinó que es pugui desenvolupar el projecte. Ara està passant a les diferents cambres del Liceu, però és possible que la temporada que ve passi també aquí o en espais del nostre entorn. Si el Liceu s’escampa per la ciutat gràcies a les seves propostes de cambra, el farem més amable.

¿El Liceu mantindrà el compromís amb el Festival Barcelona Obertura?

És un projecte de tres institucions, i jo crec que és una iniciativa molt bona. Si no passa res de l’altre món ha de tenir una llarga vida, perquè no hi ha gaires cases a Europa que decideixin posar-se d’acord per programar durant un període concret. És un exercici molt sa per part de les tres cases: el Liceu, L’Auditori i el Palau de la Música.

Aparentment, és un festival adreçat al turisme cultural. ¿Però quin interès pot tenir un melòman europeu per veure, per exemple, una òpera o un projecte que ja ha pogut veure abans al seu país?

Sí, hi estic d’acord. Aquest estiu s’ha informat que el 2020 farem una nova producció de Lohengrin que dirigirà Katharina Wagner. Aquest projecte és d’estrena, i per dates crec que coincideix amb el Barcelona Obertura. Per tant, caminaríem cap a aquesta idea que estàs plantejant. De tota manera, el projecte ha de ser interessant primer per a la mateixa societat catalana, i si això és així per decantació ho serà per al públic que vingui de fora. Per exemple, quan Jonas Kaufmann va cantar Andrea Chénier al Liceu, va venir una allau de gent de fora.

A 370 euros l’entrada de platea...

Sí, però el d’aquí també ho pagava. Com més interès hi ha aquí, més interès hi ha a fora. No he vist una política de la Deutsche Oper, de la Komische Oper o de la Royal Opera House especialment enfocada a un turisme internacional, sinó que a qui li interessa de manera proactiva decideix planificar la seva visita en funció de la programació.

¿El Teatro Real ha deixat de ser un aliat i s’ha convertit en una competència ferotge per al Liceu?

No. Som aliats. I tinc una excel·lent relació amb l’Ignacio García-Belenguer [el director general] i el Joan Matabosch [el director artístic]. Com millor sigui el Real millor ens anirà a nosaltres, i viceversa.

Ho formularé d’una altra manera: ¿La selecció de la nova direcció artística del Liceu busca un hereu de Mortier com Joan Matabosch o un perfil més modest?

El que no voldríem per al Liceu és algú que fes a Barcelona el mateix projecte que podria fer a Brussel·les, a París o a Londres. Busquem algú que entengui molt bé com som i que tingui la capacitat de relatar-ho internacionalment. Al final el públic d’aquí té un gran eclecticisme en els gustos, en les maneres d’entendre l’òpera. Hi ha persones a les que agraden més les posades en escena, a d’altres les veus... Hem de respondre a totes aquestes necessitats i evidentment hem d’aportar un plus que ens permeti evolucionar culturalment. Per tant, el Liceu busca un model propi que no respon necessàriament al que està passant ara al Real ni al que està passant a la Bastille ni a l’Scala de Milà. Que begui de les arrels d’aquí, tant de la creació com dels públics, i que miri cap al món.

Per què un musical de Sondheim no es pot representar al Liceu?

Jo soc molt fan dels musicals. Potser això es pot plantejar el mes de juliol, que destensiones la programació. Però, efectivament, Sweeney Todd s’està programant avui dia en molts teatres d’òpera; també My fair lady, West side story... Hi ha un gran ventall de gènere musical que té aquest pes propi d’un teatre gairebé líric i que perfectament es podria programar. Dit això, jo que soc molt fan del musical, et diria que el musical i l’òpera parlen dos llenguatges diferents. Wicked està més a prop de Lady Gaga i de Beyoncé que de Puccini, perquè té un corrent pop molt important, mentre que l’òpera agafa uns altres canals expressius. Però estic convençut que el gènere musical en aquests termes que et comentava ha de poder tenir cabuda a casa nostra.

Quan es parla de captar nous públics, no sé si és una utopia després del que explica l’últim informe del CoNCA

Jo sí que hi crec molt, en la recerca de noves audiències, des que estava al Kursaal de Manresa. Com que allò va funcionar allà, hi crec i molt. De fet, el 80% de les persones que van venir al Liceu under 35 no havien vingut mai a l’òpera. Per tant, és una realitat que es pot fer, però s’ha de fer amb cura. Ara reimpulsem un projecte pedagògic que va des dels 3 anys fins als 100. En cada moment hem d’anar formant l’espectador des de diferents vessants. No explicarem el mateix John Adams a un nen de tres anys, que ho farem amb sensibilització musical, que a algú de 20 o 30 anys, a qui li podrem explicar les bandes sonores que ha fet i a partir d’aquí és com es pot connectar. I a una persona de 60 anys li podem explicar que va fer una òpera que es diu The death of Klinghoffer que està basada en el segrest del creuer Achille Lauro per part d’uns palestins. Fixa’t que una mateixa òpera contemporània s’explica de diferents maneres. En el que jo no crec és en la linealitat de desenvolupar noves audiències. Si hi ha unes 300.000 persones que es mouen, cada persona nova que incorporem és una festa. Per tant, jo crec en l’artesania de desenvolupar nous públics. Si simplement fas una campanya de publicitat als autobusos no vindrà gent nova. Això és pot fer i s’ha de fer amb òperes com Madama Butterfly, La Bohème, La flauta màgica, Carmen... Tot això està bé, i s’ha de fer perquè ha de servir de palanca perquè la gent vingui per primer cop, perquè vol anar-hi amb la parella, perquè regala l’entrada, perquè vol fer el show off i fer la foto d’Instagram aquí. Hem d’aprofitar tot aquest vessant més superficial del que és l’òpera per incorporar-lo. Però es tracta d’aconseguir que entrin en el que és el desenvolupament intel·lectual que suposa un art com l’òpera.