Aleksandr Sokurov: "Cineastes com jo pot ser que ja no puguem rodar més a Rússia"

LocarnoEls festivals existeixen perquè s'hi puguin estrenar pel·lícules que mai haguessis imaginat que podien existir com Skazka (Fairytale), d'un dels grans cineastes russos contemporanis, Aleksandr Sokurov. No resulta fàcil explicar aquesta peça que s'ha vist a Locarno, perquè s'escapa dels convencionalismes cinematogràfics per generar a través de la tecnologia digital un univers interregne, uns llimbs per on deambulen algunes de les figures clau de la Segona Guerra Mundial: Adolf Hitler, Benito Mussolini, Ióssif Stalin i Winston Churchill, a més de Crist i el fantasma de Napoleó.

Els homes que han exercit un poder sense límits al llarg del segle XX són un tema recurrent de la filmografia de Sokurov. Però aquí opera diferent que en els molt personals biopics que ha dedicat a Hitler (Moloch, 1999), Lenin (Taurus, 2001) o Hirohito (El Sol, 2005). En aquest cas no evoca des de la ficció els personatges, sinó que s'apropia d'imatges seves d'arxiu que manipula en una mena de deepfakes portats a un estadi superior. Així, per la pantalla passegen aquestes figures històriques que no només dialoguen o interactuen entre ells, també ho fan amb rèpliques d'ells mateixos en altres edats. Tots els personatges estan doblats per actors, i deixen anar tant frases pròpies del seu pensament polític com expressions més banals, anecdòtiques o fins i tot burletes. Aquest aplec de dictadors i governants té lloc en un paisatge al·lucinant, un territori fantasmàtic a l'avantsala del cel que podria pertànyer a un gravat d'Albrecht Dürer o un aiguafort de Giovanni Battista Piranesi, en què Sokurov crea un univers d'una poètica fascinant i turmentada que només pot existir en el seu artefacte fílmic. Cap director com ell ha sabut traslladar a la pantalla gran la força de les arts plàstiques, com demostren títols com L'arca russa (2002) o Faust (2011), que ens apropen a través del cinema a l'experiència d'habitar o transitar un quadre. Els paisatges dantescs i impossibles de Skazka (Fairytale) encara agafen més força quan s'hi incorpora la idea del poble que, des de la perspectiva dels protagonistes del film, no té més identitat que la d'una gran massa informe i gris que s'arrossega com un magma per la Història. En aquesta estranya al·legoria, el cineasta combina l'apropiació desmitificadora, l'estètica que evoca l'Europa més obscura, i l'humor inesperat. Però no deixa de ser desconcertant el sentit que vol atorgar Sokurov a aquesta colla de dictadors descontextualitzats del seu temps històric mentre esperen, la majoria debades, que s'obrin les portes del cel. Potser la qualitat més "russa" del film consisteix en haver prescindit, en aquesta reunió d'homes clau de la Segona Guerra Mundial, de Franklin D. Roosevelt.

Un festival obert al cinema agosarat

Al Festival de Locarno s'havia creat certa expectació davant de la presència d'Aleksandr Sokurov, que fins fa no tant havia exercit de cineasta nacional de Rússia, a part de ser un nom recorrent en certàmens com Canes o Venècia. El director fa uns quants anys que s'ha anat distanciant del govern de Putin. El 2015 es va posicionar contra l'empresonament del cineasta Oleg Sentsov i el 2019 va haver de tancar la seva fundació per, segons ell, les pressions hostils del ministeri de Cultura del seu país. En els crèdits de Skazka (Fairytale) no hi consta cap suport econòmic de l'estat rus, a part d'un agraïment a Mikhaïl Piotrovski, el director de l'Hermitage. Sokurov ha confessat en la presentació del film: "No veig clar que cineastes com jo puguem continuar fent cinema a Rússia". Mentrestant, s'ha convertit en el nom fort de la Competició Internacional d'aquesta 75a edició de Locarno. Després d'uns últims anys de pausa pandèmica i reajustos en la direcció, el certamen suís retorna aquest 2022 amb una selecció que el confirma com el festival de classe A més obert al cinema agosarat i heterodox.