‘10.000 km’ arrasa al Festival de Màlaga
Carlos Marques-Marcet guanya cinc premis amb la seva primera pel·lícula
BarcelonaPer a Carlos Marques-Marcet (Barcelona, 1983), el millor del triomf de 10.000 km és que els premis li donen “molts ànims per seguir endavant” i per “començar a treballar en la següent pel·lícula”. Aquesta és la lectura d’urgència que Marques-Marcet va fer ahir al matí quan el Festival de Cinema Espanyol de Màlaga va anunciar el palmarès. El jurat va reconèixer 10.000 km amb la Bisnaga d’Or a la millor pel·lícula, a més de concedir-li els premis a la millor direcció, al millor guió novell (per a Marques-Marcet i Clara Roquet) i a la millor actriu protagonista, un guardó atorgat ex aequo a Natalia Tena i a la protagonista de Todos están muertos, Elena Anaya. I el film encara va rebre un cinquè reconeixement: el premi de la crítica.
“Quan fas una pel·lícula no penses en premis, sinó a gaudir fent la feina. El més emocionant és rodar”, explica Marques-Marcet. Això és el que va fer l’estiu del 2013 en una casa del barri de Gràcia de Barcelona. Natalia Tena -coneguda pel paper d’Osha a la sèrie Joc de trons - i David Verdaguer van compartir rodatge a les ordres d’un director que sabia que la pel·lícula, el seu primer llargmetratge, depenia gairebé al 100% del compromís dels intèrprets. 10.000 km, filmada “amb mitjans petits” i un pressupost de 350.000 euros, explica la relació a distància d’una parella a partir del dia que ella marxa del pis que comparteixen a Barcelona per anar a treballar a Los Angeles. “Intento explicar com afecta la globalització en la nostra manera de relacionar-nos”, diu el director, que destaca la importància de treballar la direcció d’actors perquè la pel·lícula “recau sobre ells”.
Un film necessàriament íntim, 10.000 km investiga també “la diferència entre estar davant d’algú i estar davant una pantalla on veus l’altra persona”, diu Marques-Marcet. Separats físicament, els dos personatges es comuniquen mitjançant el videoxat. Un dels referents del film és la pel·lícula I fidanzati (1963), d’Ermanno Olmi, en què una parella italiana també viu la separació a causa de la feina. A Marques-Marcet li interessa especialment “la trucada de telèfon” de l’escena final del film d’Olmi. “Volia recollir el pes de la distància d’aquella escena”, diu el director barceloní.
Nou projecte amb Borja Bagunyà
El camí de 10.000 km tot just acaba de començar. Va tenir un pròleg exitós fa dues setmanes al festival South by Southwest d’Austin (Estats Units), on Tena i Verdaguer van rebre el premi al millor duo interpretatiu. La pel·lícula clausurarà el 4 de maig el Festival de Cinema d’Autor de Barcelona, i el 16 de maig s’estrenarà en sales comercials. I Marques-Marcet ja treballa en el següent projecte: una adaptació d’un dels relats de Plantes d’interior, de Borja Bagunyà.
El jurat del Festival de Màlaga també va premiar la barcelonina Yolanda Ramos, millor actriu de repartiment pel seu paper a Carmina y amén, la nova pel·lícula dirigida per l’actor Paco León, que es va endur el guardó al millor guió. I la producció catalana No llores, vuela, dirigida per Claudia Llosa, va rebre el premi a la millor fotografia, responsabilitat del canadenc Nicolas Bolduc.
La resta del palmarès del Festival de Màlaga se’l reparteixen Todos están muertos,de Beatriz Sanchís (premi especial del jurat, premi a la millor actriu i a la millor banda sonora), Anochece en la India, de Chema Rodríguez (premi al millor actor per a Juan Diego i al millor muntatge), i 321 días en Michigan, d’Enrique García (premi al millor actor de repartiment ex aequo per a Salva Reina i Héctor Medina i premi del públic).
La fragilitat de l’amor 2.0
“Som forts, eh?”, li diu el Sergi a la seva nòvia, l’Alex. Tot just han decidit que ella marxarà un any a Los Angeles. Però el pas del temps i el pes de la distància demostraran que no ho són tant, de forts, i que el seu amor és fràgil i vulnerable. 10.000 km arrenca amb un extraordinari pla seqüència de més de 20 minuts -gairebé una pel·lícula dins de la pel·lícula- que coreografia la intimitat d’una parella, els seus ritmes i sensacions. L’exhibició de múscul narratiu no és gratuïta, perquè a continuació el film es fragmenta en un trencadís de videoxats, e-mails, missatges de text i excursions en Google Maps. I en aquest contrast hi ha el motor del remolí d’enyorança i solituds a destemps que retrata Marques-Marcet, que ens mostra com la proximitat virtual creada per la realitat 2.0 es pot convertir en un recordatori dolorós d’una veritat: l’amor és una dictadura de la carn.
