Els avenços i els buits a l'hora de fer justícia a les artistes catalanes

BarcelonaLes artistes del passat són cada vegada més conegudes, i cada vegada estan més presents a les sales dels museus. Els directors dels museus, tot i que són majoritàriament homes, intenten fer programacions més paritàries. En els últims anys a Catalunya va ser una fita la inclusió, el 2014, de la pintora Lluïsa Vidal al recorregut de la col·lecció permanent del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), així com la posterior exposició que li va dedicar. A més a més, s'ha consolidat la política de recuperar dones artistes contemporànies, una iniciativa que ha tingut ressò en les programacions de galeries d’art com la de Marc Domènech i la Mayoral. 

Altres fites han sigut exposicions que el Macba va dedicar a Fina Miralles i a Eulàlia Grau, de qui ara la Mayoral fa una altra mostra; la d’Àngels Ribé al Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat, i la del Museu de l’Empordà titulada Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’Alt Empordà (1830-1939). Ara aquest mateix museu de Figueres i el MNAC promouen mostres sobre la fotògrafa Mey Rahola. Malgrat tot, encara hi ha molta feina pendent per fer justícia a les artistes.

“En els últims anys els museus catalans s’han posat les piles”, afirma la historiadora de l’art Elina Norandi amb motiu de la publicació com a directora de l'assaig Cent dues artistes, el primer llibre monogràfic dedicat a les dones artistes catalanes o que han desenvolupat la seva trajectòria al país. Elina Norandi va ser la comissària de l’Any Olga Sacharoff i té en cartell al Museu d’Art de Girona l’exposició Feresa de silenci. Les artistes de la revista ‘Feminal’. Pel que fa al llibre, publicat per Enciclopèdia Catalana al segell Univers, inclou textos de divuit destacats historiadors i historiadores més. “Des del 2018 els museus estan comprant moltes obres de dones. Des de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya també hi estan treballant, però com que ha passat poc temps, n’hi ha moltes que estan pendents que les estudiïn i que les exposin”, explica Norandi. 

Les artistes representades són fruit d’una selecció feta a partir d’una llista inicial amb 200 noms. La tria en alguns casos va estar marcada per raons logístiques, ja que Norandi no va aconseguir trobar una imatge adequada d’obres d’algunes artistes, o alguna obra per poder fotografiar-la. “Estudiar les dones artistes és difícil, perquè moltes han sigut esborrades de la història i per ara se n’han recuperat molt poques amb estudis seriosos”, adverteix.

De Visitació Ubach a Lúa Coderch

Les dones representades al llibre estan organitzades cronològicament, des de les que van néixer al segle XIX, començant per Visitació Ubach, de qui Norandi admet que és molt difícil trobar obres, i Lluïsa Vidal. “Si tinguéssim més obres, veuríem una altra Lluïsa Vidal; era boníssima”. Les artistes més joves són les que ara estan fent quaranta anys i de qui es pot dir que han deixat de ser emergents i tenen una trajectòria consolidada, com Patricia Dauder, Mar Arza, Stella Rahola i Lúa Coderch. Entre les unes i les altres destaquen altres artistes, algunes prou conegudes, com Olga Sacharoff, Remedios Varo, Ángeles Santos, Maria Girona, Montserrat Gudiol, Eulàlia Valldosera i Mabel Palacín. 

En canvi, moltes altres artistes són molt poc conegudes i brillen com una sorpresa. És el cas de la pintora Carme Cortés, el marit de la qual va ser Jaume Aguadé, alcalde republicà de Barcelona del 1931 al 1934. La filla, Carme Aguadé, també va ser pintora. Totes dues es van haver d’exiliar a Mèxic arran de la Guerra Civil i ara se les comença a recuperar amb gestos com la compra d’obres d’Aguadé que ha fet el MNAC. “En el seu moment era molt difícil que els col·leccionistes compressin obres de dones, no n’he trobat casos. En canvi, els museus sí que en van comprar, com les que ara trobem al MNAC perquè la Junta de Museus les va comprar en el seu moment”, diu Norandi.

L'impacte de la guerra en l'art i els drets

Els estralls de la Guerra Civil van estroncar les trajectòries de les artistes que havien nascut a mitjans i finals del segle XIX, moltes d'elles provinents de la burgesia o de l’alta burgesia. Algunes havien fet exposicions en galeries com la Sala Parés i havien tingut reconeixement. S’han recuperat figures com Lola Anglada i Lluïsa Vidal, per a qui la feina com a il·lustradores va ser una sortida. I s’està estudiant un nom del Modernisme tan recurrent com poc conegut pel gran públic com el de Pepita Teixidor, però van quedar molts noms pel camí. “Quan va acabar la Guerra Civil, a les artistes els va passar el mateix que a molts homes, que tots els canals de difusió i de venda estaven absolutament desestructurats. I quan es van tornar a posar en marxa, elles eren grans o havien mort i la seva obra, que era figurativa, va quedar menyspreada perquè a Catalunya va dominar l’abstracció després de la Segona Guerra Mundial”, explica Norandi. I com sovint els passa encara a les dones en moltes altres professions, continuen afectades “pel rol de gènere en una societat patriarcal”.

En el terreny social la dictadura franquista va suposar un retrocés: i les dones van perdre molts drets que havien aconseguit durant la República i es van veure limitades als papers d’esposa i mare, així que hi ha molt poques artistes reconegudes, com la fotògrafa Colita. "Això no va passar a Europa, on després de la Primera Guerra Mundial la situació de les dones va canviar enormement", recorda Norandi. Arreu d’Europa les dones no van voler cedir l’espai que havien conquerit quan els seus marits havien marxat al front, tot i que també hi van trobar reticències.

Els primers entrebancs les pintores i les escultores els van trobar quan van voler accedir a les acadèmies, on primer no les van admetre ni com a alumnes ni com a professores perquè l’assignatura era el dibuix al natural i era vist com un escàndol que una noia assistís a classe i veiés un cos nu, i a sobre que ho fes entre altres nois. Curiosament, a les artistes que van estar casades amb alguns dels seus col·legues les coses no els van anar millor, encara que pensessin el contrari. “El que jo plantejo és que algunes artistes, com Lluïsa Vidal i Lola Anglada, van ser molt prolífiques i avui les coneixem i les podem estudiar a fons, perquè no es van casar i van decidir dedicar-se a la seva professió. En aquella època era impossible conciliar l'art amb un matrimoni amb un home de finals del segle XIX, ja que la gran majoria de les vegades quan es casaven els prohibien continuar pintant”. Per exemple, Manolita Piña exposava i sortia a la premsa, però quan es va casar amb Joaquín Torres-García va deixar de produir i durant tota la seva vida es va dedicar a difondre l’obra del seu marit. “Ella explicava que en l’ambient artístic de Barcelona un altre artista li havia dit que la dona d’un pintor no havia de pintar, perquè si ho fa millor, l’humiliarà; i si ho fa pitjor, també, perquè l’avergonyirà”. També és conegut com a artista el fill del matrimoni, Augusto Torres; en canvi, no ho són les seves germanes Olímpia i Ifigènia. Un altre cas és el de Teresa Lostau, que va estar casada amb Xavier Nogués: van col·laborar quan eren nuvis, però ella va deixar l'art quan es van casar. “Des del segle XIX fins als anys 70, les dones més lliures van ser les de l'època de les avantguardes i la Primera República, que van rebre les idees de la dona nova i de l’emancipació de la dona”, explica Norandi.

La feina imprescindible dels hereus

Els llegats de moltes d’aquestes artistes, i també dels homes, s’han beneficiat al llarg dels anys de l'estima i la feina continuada d’uns hereus que a vegades han guardat les obres a casa. “Moltes vegades es pregunten què faran amb tot això i diuen que potser arribarà un moment que no se’n podran fer càrrec”, diu l’autora. En el seu moment, algunes de les artistes van treballar per reivindicar-se: una iniciativa de la qual parla Norandi al llibre és el Salón Femenino de Arte Actual, engegat als anys seixanta per artistes com Glòria Morera, Núria Llimona i Maria Assumpció Raventós, entre crítiques masclistes. “Noms importants de la crítica van arribar a dir que si no t’agradaven les obres sempre podies anar al saló a veure dones maques”.

En paral·lel a la difusió, aquestes artistes també van lluitar per tenir uns referents i van posar els seus noms als premis que incloïa el saló: “En cada edició reconeixien una dona del passat, perquè per a elles era importantíssim tenir models de creativitat femenina. La primera va ser Olga Sacharoff”. Però l’empremta masculina era molt present, perquè les organitzadores posaven homes al jurat dels guardons perquè creien que, si no en tenien, semblava que la seva obra no valia. I a tall de curiositat, una de les artistes que ha caigut en l’oblit és Maria Cirici, germana del crític Alexandre Cirici, que en el seu moment va fer una tasca molt rellevant en la promoció dels artistes joves.