Daniel Giralt-Miracle: "M'hauria agradat ser l'assistent de Joan Miró"

BarcelonaCada capítol del llibre Guspires de memòria. Una vida dedicada a l'art (Edicions 62, 2023) és un tros rellevant de la història de Catalunya dels últims cinquanta anys. Són els records de Daniel Giralt-Miracle (Barcelona, 1944), crític d'art, primer responsable de les polítiques artístiques de la Generalitat (1982-1989), primer director del Macba (1989-1994) i comissari de l'Any Gaudí, entre moltes altres ocupacions relacionades amb l'art i el país. Rep l'ARA a l'estudi de l'avinguda Riera de Cassoles de Barcelona, allà on el seu pare, el dissenyador Ricard Giralt-Miracle, va tenir la impremta Filograf.

Al llibre A Daniel Giralt-Miracle, Ignasi Aragay diu de vostè...

— Parla’m de tu, sisplau.

... diu de tu que tens tres qualitats remarcables: la capacitat didàctica, la manca de sectarisme i una generosa disponibilitat. Hi estàs d’acord?

— Bé, l'Ignasi és un amic, i de llarga trajectòria, com jo, en aquest cas periodística. Pel que fa a la capacitat didàctica, la primera formació essencial que he tingut a la vida és el magisteri. Vaig fer pràctiques de magisteri, i m'ha preocupat molt l'ensenyament dels nens en l’art. El Taller Gaudí va ser l'èxit de l'Any Gaudí. Van fer uns tallers d'arcs parabòlics, tallers de construcció, com feia Gaudí, i els nens hi van portar els pares. I sempre, on he estat professional, al Macba, a la Pedrera sobretot, a les caixes, m'ha obsedit la didàctica de l'art, el mirar, tocar i entendre aquest discurs.

Sobre la manca de sectarisme, que està molt ben explicat al llibre Guspires de memòria...

— És una herència del meu pare. El meu pare era un republicà, va anar a la guerra, va fer la retirada, va anar al camp d'Argelers, però ni va anar a la guerra de voluntari ni va tenir conviccions radicals. Mai. Sempre va ser un home que escoltava. I jo he après això. He après molt de les persones que escolten, després parlen i actuen sense estridències.

Òbviament, quan Ignasi Aragay parla de la generosa disponibilitat...

— ... es refereix al gran arxiu que he tingut. He treballat com una rateta des dels anys seixanta, quan vaig començar a treballar a Destino, i he retallat, he catalogat llibres i multitud de documents, i em vaig transformar en l'agència informativa de paper de tots els meus col·legues. "Daniel, tens això del Brossa, del Tàpies, del Dalí...?". I, per tant, amb voluntat de servei.

Ara que citaves Joan Brossa. Ell deia del teu pare que era un sembrador de lletres. Tu series un sembrador d'art?

— No m'atreveixo a comparar-me ni amb el pare ni amb el Brossa. Però he après de tots dos. Del pare, la visió col·legística de les coses. Res és unidireccional, tot és plural, divers. I del Brossa he après a trobar la intel·ligència, o l'enginy, o la gràcia, de les coses: era un productor d'idees intel·ligents impulsat per la base soterrània del surrealisme, que permetia totes les llibertats. Amb en Brossa ens vam estimar tant que em va fer marmessor de la seva herència. És el títol que poso a les targetes. Ni Reial Acadèmia, ni llicenciat, ni doctorat, ni res tot això. Jo soc marmessor de Joan Brossa.

Al llibre expliques que inventar projectes és el que més t’agrada fer. Quin és el projecte que més t’ha agradat fer, i quin és el que t’hauria agradat fer?

— Primer el que no he pogut fer: amb col·laboració amb Juan Manuel Bonet, el poeta de Madrid, i la Josefina Matamoros, de Perpinyà, volíem fer l'exposició Cadaqués-Ceret, però va passar que les caixes d'estalvis desconfiaven d'un projecte transaccional, i la Generalitat no s'hi va posar. Aleshores, aquest projecte és el frustrant. Després, afortunadament vaig salvar Barcelona-París-Nova York i Avantguardes a Catalunya 1096-1939, que eren projectes grossos. Una exposició no és solament penjar quadres, sinó un discurs, concatenar les idees i explicar el pas del temps en un moment determinat. I això va ser Avantguardes a Catalunya. Per què? La vam jugar grossa perquè era l'any olímpic, perquè la teníem a la Pedrera i perquè hi havia diners. I ho vam fer gràcies al professor Joaquim Molas i a l'ajuda del Joan Maria Minguet i de joves crítics, que van ajudar a la recerca.

No poder fer una gran exposició de Torres-García a Catalunya també devia ser molt frustrant.

— He fet petites exposicions de Torres-García, domèstiques, com de galeria, i l'he estudiat molt. Ell havia viscut a Sarrià i a l’Hospitalet. El fill havia nascut a Mataró, etcètera. Estava molt vinculat aquí. Casat amb una barcelonina de l'Eixample. I quan a Nova York es fa la gran exposició de Torres-García el 2015, ho vaig explicar aquí, però ningú va aportar els diners perquè Torres-García tornés a Catalunya amb aquella gran exposició.

Al llarg del llibre hi van apareixent Jordi Pujol i Pasqual Maragall. De Pujol comentes que a la història potser pesarà més el pecat que l'obra. Això es pot aplicar també a molts artistes, oi?

— A tots els humans. Jo no defenso ni el Pasqual ditiràmbic ni el Pujol decaigut. Em fa molta pena el Pujol, un home tan intel·ligent, amb el qual he tingut converses tan profundes sobre política internacional, economia, disseny, art, que no compartíem res, però que l'he vist defensar sense creure-s'ho el Miró i el Tàpies perquè sabia que allò era país i ho havia de fer. Aleshores, la deriva del president, o el seu embolcall familiar, no li donarà una cara bonica a la història. Però sempre el defensaré com a un intel·lectual, un gran polític europeu i un home internacional en llengües i en criteris. I el Pasqual què té? La frescor del Kennedy, l'energia jove de la nostra generació, de la revolta del 68, de tot, de la Caputxinada. Porta a la política un aire nou. I parla de tu a tu amb la gent. Tenia una visió política contemporània. És l'home que entén que aquell aire fresc de Nova York, aquella democràcia, s'ha de portar a Barcelona. I ho fa. Però per fer-ho tan convençut, el decapiten.

Per què amb dos personatges tan potents com Pujol i Maragall, el Macba va sortir com va sortir, i sembla que sigui el fantasma que sempre et perseguirà?

— El Macba és una criatura triangular. Hi ha una fundació privada de rics que se suposa o es creuen que entenen de l'art; hi ha l'Ajuntament de Barcelona, que tenia una idea molt clara de contemporaneïtat i la volia imposar, i hi ha un director que no pinta res. Cap dels directors ha pintat res. Borja-Villel és el que va plantar més cara a aquests poders. El director no hi pinta res, perquè allà hi ha un capital, una idea d'art, una manera de fer i de manar que no és el director qui marca les directrius, ni les polítiques.

Quan parles de Rafael Tous, "un col·leccionista amb criteri que ha viscut el batec de l'art contemporani", molt elegantment dius que la seva col·lecció fa el que hauria d’haver fet el Macba: el relat de l’art contemporani català.

— El Tous comença molt d'hora amb una cosa petita i modesta al carrer Berlinès. Després porta el Metrònom al Born, i allà mostra el dinamisme de la gent jove. Aconsegueix el que no aconsegueix ni l'Ajuntament a la Capella, ni el Macba ni el Santa Mònica, on érem nosaltres: capta la intel·ligència artística, la dinàmica artística del nostre temps. I com que és un home potent, la va assimilant i la va comprant. Tous és el detector, l'home que té nas, talent i intel·ligència per conformar la col·lecció que hauríem d'haver fet aquí. I a sobre, la regala al Macba. Mereix totes les medalles del món.

En general, tot el llibre és molt elegant...

— És que jo no soc un malparit.

Es nota, fins i tot, quan parles de la decepció amb Sean Scully, dels defectes d’Antoni Tàpies o d’altres situacions poc agradables.

— Bé, amb l’Scully em quedo descansat. És haver cregut en Déu i haver-te descregut. Jo creia que era l'alumne de Rothko, i de sobte, vivint a Barcelona, s’escandalitza perquè a l’escola del fill s’ensenya en català, i se’n va a França, on el francès tampoc és la seva llengua. És a qui em carrego més fort.

De Tàpies en recrimines l’actitud amb altres artistes com Guinovart, la carrera del qual va entorpir, i recordes l'anècdota del dia que va acceptar signar-li el guix a l'aleshores rei Joan Carles I. Però el moment més contundent del llibre és a la pàgina 243, quan parles del Macba. "Estava tip de presentar projectes i que els anessin tombant. Hi havia fletxes contra mi. [Leopoldo] Rodés i [Josep Maria] Figueras Bassols m’ho van dir clarament en privat el dia que jo em vaig anar a acomiadar d’aquests senyors, cara a cara, al seu despatx de l’edifici Trade: «Tu ets director per voluntat de Pujol, acceptada per Pasqual Maragall. Però, entre tu i jo, ja estàs mort quan s’inauguri l’edifici. Llavors ja no faràs falta». Va anar així".

— No vull dir qui m’ho va dir per la memòria històrica, però, bé, és la veritat, el moment final va ser així. I no em van cridar per acomiadar-me. Vaig anar al despatx extramurs del Macba, darrere d'El Corte Inglés, i quan estava entrant a l'ascensor, la persona del patronat que em va rebre em va dir això.

¿Barcelona té capacitat per retenir els artistes nous?

— Gran pregunta. De Barcelona s'han escapat els Rusiñol, els Casas, els Picasso. Tots se n'han escapat. Passant per París, per la Biennal de Venècia, per la Biennal de São Paulo o ara pels imperis galerístics, inclosos els xinesos que manipulen l'art. Però s'ha canviat el mecanisme. No és anar a París o Londres i tenir una gran galeria que et dona nom. Ara es tracta d'entrar en la xarxa, que les fires t'agafin i et promocionin. L'artista que espera que el vinguin a buscar està mort.

Quin seria el teu refugi artístic? O amb quina obra d’art aniries fins a la fi del món?

— Una obra costa de dir. Però anar pel món amb el Miró m'hauria agradat molt. Fer d’assistent, purament netejant els pinzells, però vivint aquests girs, aquests cops de porta, i començar un nou camí, i trencar amb ell mateix, i fer les Constel·lacions, això és molt gros. M'hauria agradat ser l'assistent de Joan Miró.

Quina és la funció d'un crític d'art? Fer de mitjancer, entre l'obra i el públic?

— Per sort, hi ha molts crítics, i molt diversos, i n'hi ha alguns que afinen. El crític té una especial sensibilitat, per experiència, de captar com a mínim diferències i personalitats. I això és el que explica. El crític és un intel·lectual, un home que pensa i que té sensibilitat. El crític és el que més atenció para a l'obra. I aleshores s'atreveix, perquè és una gosadia ser crític, s'atreveix a opinar en el marc que sigui, a favor o en contra.

¿T'has trobat mai en aquesta situació tan incòmoda en què un crític es pot veure utilitzat pel mercat?

— Amb les escultures de Josep Granyer a la Rambla de Catalunya, el 1972, em vaig deixar portar per tots els crítics, contra aquelles escultures. I quan el 2005 m'encarreguen a Girona una exposició antològica sobre Granyer, descobreixo que als anys vint i trenta, a la seva manera, entén el surrealisme, i amb una mordacitat crítica. És un gran escultor. I jo em vaig deixar portar pels progres, que van firmar manifestos en contra de les seves escultures. No tocava.

De fet, en parles al capítol que admets un error.

— Un error, sí, i com aquests, altres, però no n'explico més per no quedar malament.